Home Internacional Singapur, la història d’èxit de l’unipartidisme

per Laia Comerma i Catalayud (@laia_comerma)

És una creença estesa, principalment a Occident, que una democràcia és intrínsecament millor que un sistema autoritari. L’argument principal és que promou la llibertat i la igualtat entre els seus ciutadans, cadascuna en la mesura justa que decideixi cada país, i que restringeix el monopoli estatal de l’ús legítim de la força al principi de justícia i a l’imperi de la llei. A més, una de les teories principals en l’àmbit de les relacions internacionals de l’últim segle és la tesi de la “pau democràtica”, que es podria resumir en la declaració que les democràcies no lluiten entre elles, que no es fan la guerra les unes a les altres, tot i que és una tesi que ja ha estat durament criticada, particularment, després de la caiguda de la Unió Soviètica i de la fi del colonialisme, quan donaren lloc a tot un seguit de democràcies que sí que s’han vist implicades en guerres “democràtiques”.

Lee Kuan Yew davant de la bandera de singapur.

No obstant, l’última dècada ha estat caracteritzada per l’agut creixement econòmic d’Àsia, liderat per la Xina, un país que no és democràtic i que ha posat en dubte la creença en la superioritat de la democràcia per se. Des del món no-Occidental, sovint s’ha criticat l’ordre mundial existent per ser eurocèntric, basat en un sistema de valors originats a Amèrica i l’Europa Occidental i que volen ser implantats a països on no encaixen ni políticament ni cultural. Aquest article, justament, té l’objectiu d’exposar un cas que es podria considerar una història d’èxit d’un país no democràtic però econòmicament avançat: Singapur. Com ha estat el seu desenvolupament econòmic i com ha evitat una obertura política? Qui n’ha estat el principal artefacte? I, no menys important, quin paper hi han jugat els Estats Units i la Xina?

Singapur ha estat reconegut informalment com la història de desenvolupament més exitosa del segle XX, degut a que no només ha aconseguit rècords estadístics de creixement econòmic, il·lustrats en el creixement del PIC, la baixa (gairebé nul·la) taxa d’atur, el percentatge d’habitatge en propietat més alt del món, etc., sinó també en quant a indicadors de desenvolupament social, és a dir, un augment de l’esperança de vida, disminució d’analfabetisme i una gran reducció de percentatge poblacional sota el llindar de la pobresa. I tot això en només 20 anys. El 1965, el PIB de Singapur rondava al voltant de 500 dòlars americans; el 1991, ja havia arribat als 14.500 dòlars i, actualment, es troba al voltant de 53.000 dòlars. No hem de pensar, però, que això fou una tasca fàcil. S’ha de tenir en compte que Singapur té molt poc terreny i gairebé no té recursos naturals. Per tant, la seva economia es basa, des de la seva independència el 1965 de la Federació Malàisia (el 1963, els territoris malais de l’Imperi Britànic, amb Singapur, es van independitzar creant la Federació Malàisia), en la manufactura i les finances. Aquí veiem el primer factor que ha contribuït al seu desenvolupament: per tenir una economia forta donats els seus recursos, necessitava sí o sí basar-se en el lliure mercat, baixos impostos i restriccions duaneres, poques restriccions al capital i polítiques de lliure immigració.

Actualment, els sectors més robusts internament són la construcció de vaixells, l’electrònica i la banca, i d’ells es nodreixen les arques públiques perquè el govern pugui proveir serveis socials com ajuts d’habitatge i sanitaris, sempre seguint la política liberal conservadora marcada per una de les ments més brillants de la política internacional del segle passat: Lee Kuan Yew, que just morí el 2015 a l’edat de 91 anys, havent estat assessor durant anys del govern nord-americà i consultat per polítics d’alt rang de tots els continents. Lee provenia d’una família de classe mitjana amb l’anglès com a llengua materna, veié la seva educació interrompuda per al ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial, treballà d’emprenedor en el mercat negre i finalment fou admès a Cambridge. Quan retornà a Singapur, de seguida s’introduí en el món de la política. Ell dirigí Singapur seguint una estructura unipartidista, pel que pogué promoure unes polítiques a llarg termini orientades a promoure la prosperitat del país tenint sempre en compte la conjuntura internacional.

Gràcies a aquests fonaments, pogué promoure una estructura meritocràtica dins del govern, lluitant fortament contra la corrupció, mantenint un gabinet relativament petit i amb salaris alts, amb una burocràcia eficient, una legislació simple, transparent i efectiva i, molt important, evitant el populisme i el personalisme en la persona concreta de Lee. Evidentment, no es pot negar que també hi hagué un factor de sort que permeté l’arrancada inicial de les seves polítiques econòmiques i és la situació geoestratègica del país, situat a l’estret de Malacca, pel que transita aproximadament un 40% del comerç marítim mundial. El sistema polític singapurès s’emmiralla en el model de Westminster heretat de l’època colonial britànica, tot i que modificat per evitar l’emergència de qualsevol tipus d’oposició. Per exemple, a les eleccions generals de 2011, el Partit d’Acció Popular guanyà amb el 60% dels vots però obtingué més del 90% dels escons parlamentaris. Els líders de l’oposició acabaren en bancarrota i la premsa es manté encara sotmesa a la voluntat del govern, com mostra el fet que Singapur ocupà el 2015 el lloc 153 sobre 180 de l’Índex de Llibertat de Premsa elaborat per Reporters Without Borders.

Hi ha altres factors que fan de Singapur un cas únic i que han afavorit la seva excepcionalitat. El primer és la mida. El fet que sigui una ciutat-estat permet que hi hagi més cohesió. Segon, a l’estar envoltat de països de majoria musulmana (Indonèsia i Malàisia), el sentiment de vulnerabilitat és omnipresent i també ha ajudat a crear una identitat nacional. I, finalment, ha ajudat el seu distanciament de Xina, jugant com a un actor més del Sud-Est Asiàtic, però no part de la Xina com Hong Kong.

És important destacar el factor de l’estabilitat i la cohesió social, ja que té un fort passat històric amb repercussions en la situació present del país. Singapur té una majoria ètnica xinesa (gairebé un 77% de la població), però unes minories gens menyspreables malaia (amb un 14%) i índia (un 8%), però també un sector molt cosmopolita provinent de països occidentals. Per acomodar aquesta diversitat social, el país establí quatre idiomes oficials: l’anglès, el mandarí, el malai i el tàmil. La peculiaritat de Singapur dins la seva regió és que tothom ha de ser bilingüe per obligació, aprenent l’anglès i un dels altres tres idiomes, segons la llengua materna principalment. Altres polítiques que han contribuït a la integració social han estat polítiques d’habitatge social, de prohibició de discursos d’odi i altes penes per infracció de la llei, incloent penes capitals i corporals. No obstant, les polítiques socials encara avui tenen una tendència fortament il·liberal: prohibint vagues, l’homosexualitat, etc.

Lligat amb el factor educatiu, és destacable també el paper que han jugat les polítiques d’integració religiosa, ja que Singapur és considerat el país amb més diversitat religiosa del món, segons l’anàlisi de Pew Research Center del 2014. Les úniques excepcions a la política de tolerància religiosa del govern és la prohibició del culte als Testimonis de Jehovà i l’Església de la Unificació. L’exemple d’Indonèsia, sobretot a la província d’Aceh, dóna una idea de la importància d’aquesta política, ja que degut a l’arribada de diner de les petro-monarquies del Golf Pèrsic i d’un gran nombre d’imams i professors saudites, el país ha virat d’un islamisme sincretista a una interpretació més fonamentalista, augmentant el nombre de dones que duen el hijab i atiant el conflicte interreligiós i, per tant, la inestabilitat social i, sense voler elaborar més aquest punt, tal com digué Obama, “pots comprendre l’èxit d’una societat per com tracta a les seves dones”.

La fortalesa principal de Singapur és que ha esdevingut un centre financer a l’altura de Londres o Nova York, atraient inversió estrangera que ha finançat l’èxit del país. Això s’aconseguí gràcies a que Lee subjectà les finances domèstiques a unes polítiques que prevenien la internacionalització del dòlar singapurès i limitaven les operacions del bancs estrangers en territori nacional. Per tant, les empreses estrangeres que s’establien a l’illa gaudien d’unes polítiques econòmiques i financeres robustes, un ambient lliure de corrupció i tecnològicament avançat, lliure mercat i lliure fluctuació d’inversió estrangera. Gràcies de nou a la visió de Lee, quan Estats Units trencà la conversió del dòlar americà amb el patró or, Lee establí Singapur com a centre regional de conversió de moneda estrangera.

Alguns han resumit les principals línies polítiques perseguides per Lee com la “fórmula MPH”: meritocràcia, pragmatisme i honestedat. A més, les polítiques d’educació han estat claus a l’hora d’aconseguir una de les poblacions més educades mundialment i, per tant, amb una mobilitat global sense enfrontar-se a una fuga de talents destacable, ja que Singapur és considerat com un dels millors llocs per viure i treballar.

Finalment, és important considerar no només els factors domèstics que han promogut l’èxit del país sinó també situar-lo en el context internacional. Una de les decisions més sàvies que prengué Lee fou la d’establir una línia diplomàtica neutral que ha permès que Singapur pogués aliar-se tant amb Estats Units com amb la Xina. Això fou clau inicialment com a factor estabilitzador després de la guerra mundial per un país que acabava d’aconseguir la independència amb la derrota japonesa, en un context regional en el que els EUA actuaven de poder estabilitzador amb una gran influència. Encara avui, tot i les polítiques de recolliment de la passada Administració Obama, Estats Units segueix tenint forts interessos econòmics a la regió i segueix estant atent a les repercussions que el creixement de la Xina i la nuclearització de Corea del Nord pot tenir per als seus interessos nacionals i per la seguretat mundial, com s’ha pogut veure amb l’últim viatge del president Donald Trump als països de la regió.

La Xina, per la seva banda, està determinada a esdevenir una nació desenvolupada, rica i poderosa a partir d’unes altes taxes de creixement econòmic, promovent el patriotisme ciutadà i actuant amb més determinació i lideratge en el l’esfera internacional i, tal com predigué Lee Kuan Yew, això generarà una competició per la supremacia a Àsia. La Xina vol recuperar la seva grandesa passada, reclamant drets històrics com en el cas del Mar del Sud de la Xina i generant dependència econòmica de la resta de països del Sud-Est Asiàtic per aconseguir influència informal políticament. Fins al moment, els líders xinesos han estat grans admiradors de Lee, però queda per veure com serà la seva relació amb Singapur sense el “gran mestre”.

Per acabar, vull destacar així com aclarir que de cap manera estic fent una apologia de l’autoritarisme o l’unipartidisme. Més aviat al contrari, penso que s’ha de reconèixer les virtuts de l’altre i els defectes propis per poder avançar sempre cap a un futur de més tolerància, llibertat i respecte dels drets humans. La política ha d’estar al servei dels seus ciutadans i permetre’n el seu ampli desenvolupament, promoure la riquesa i el benestar col·lectiu i una societat respectuosa, sostenible i integrada. Per mi, aquesta és la història d’un país que ha sabut veure les virtuts d’Occident i adaptar-les a les contingències del seu país particular. Singapur viu avui sense Lee Kuan Yew, però sí amb el seu fill de primer ministre des de 2004, en Lee Hsien Loong, cosa que fa preguntar-se si el país aconseguirà seguir en la mateixa línia de creixement sense la visió clarivident del seu antic líder o si hauran d’establir un sistema polític més obert i flexible i amb més rendició de comptes davant dels ciutadans. Tot i així, és un fet que avui els ciutadans de Singapur viuen millor que mai, en un país amb estructures sòlides i uns valors establerts políticament i social, i no és cap disbarat imaginar, fins i tot, altres països del Sud-Est asiàtic seguint el seu exemple, com a un primer pas cap a un món més pacífic, just i pròsper.

 

Imatge de portada:

La Marina de Singapur, amb casinos, port esportiu i hotels de luxe, de nit. Font: WanderWorld360.com.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies