Home Catalunya Sense Ronaldinho, no hi ha independència

per Luciano Napolitano (@luchito_cjs)

Abans que arribés Ronaldinho al Barça, m’explicaven els meus amics, l’aficionat barcelonista era un aficionat més aviat trist, feixuc i amb poca il·lusió pel seu equip. Quan va arribar ell, en aquell estiu del 2003, la cosa va canviar completament. No només va portar tota aquella alegria i entusiasme sinó, el que és més important, va saber contagiar-la a tota la resta. Amb aquells cabells despreocupats i aquell somriure estrambòtic ens havia tornat la il·lusió perduda.

Però, què ha passat a la societat catalana en aquests últims anys? La característica principal dels catalans, és que quan parlen de si mateixos diuen: “La nostra Diada nacional de l’11 de setembre és celebrar una derrota” i ho diuen amb un aire derrotista i melanconiós. Perdoneu, però qui va arribar a Catalunya perquè celebrem amb tantes ganes i tanta il·lusió la Diada Nacional? En el dia d’ahir jo no hi vaig veure pas ningú celebrant una derrota. Tot el contrari. Vaig veure gent que sortia al carrer amb un sentit pacífic que volia només expressar allò que no pot fer d’una altra manera. Veia gent cantant, rient, saltant, ballant, gent amb ganes de fer coses i de canviar coses. Oi que no va ser cap Ronaldinho ni cap Messi? Crec que aquest canvi ho vam fer només els catalans, i d’allò sí que podem estar molts orgullosos.

A Finestra d’Oportunitat ens agrada molt poder escriure i tractar els temes que ens interessen per a poder compartir-los amb els lectors, i moltes vegades, escollim els temes a consciència. Per què jo vaig escollir publicar l’endemà de la Diada? Com molts de vosaltres sabeu, jo no vaig néixer aquí, ni tampoc tinc sang catalana a les meves venes. Però tinc una cosa que resulta molt més important en un moment històric com aquest, i és que comparteixo un mateix projecte, una mateixa idea. I quan parlo de projecte, no em refereixo a construir plegats una societat més justa i igualitària per a tothom (que també) sinó em refereixo a la idea de poder canviar les coses. Els catalans tenim una cosa que ens caracteritza molt i és que sempre estem a l’avantguarda, a Catalunya sempre tenim un precedent en les lluites socials, polítiques, etc. I això és molt important perquè vol dir que som persones que contínuament estem pensant com avançar i millorar tant a nivell personal com col·lectiu.

És clar que tenim diferències entre nosaltres, i veiem les coses com cadascú creu que és millor per a Catalunya, però allò mai ens ha impedit continuar avançant. Tot el contrari, crec que vivim en una societat suficientment madura com per debatre les nostres opinions sense complexos.

Una altra de les coses que m’uneixen a Catalunya i que em fan sentir part d’aquest lloc, és la capacitat integradora dels catalans. Aquí a Catalunya vivim un munt de persones vingudes de l’estranger que tenim diferents cultures, llengües, costums, etc., i tots convivim dins d’una gran harmonia. Els esforços tant de les institucions, com de la societat civil en cercar mecanismes socials i impulsar programes que ajudin a la integració del nouvingut han estat claus en què avui en dia tinguem una Catalunya on la diversitat d’origens conforma un tret distintiu d’aquest país (en comparació amb altres països on la dreta extrema i els arguments feixistes estan tenint un ressò molt important, a Catalunya aquest discurs és pràcticament residual).

La integració, com sempre l’he entès, és un mecanisme de doble via: d’una part el respecte de les persones immigrades a la societat d’acollida i la seva voluntat d’adaptar-s’hi, i per altra banda el respecte de la societat d’acollida a la diversitat d’origens i la seva voluntat d’acceptar-la. Per aquest motiu, aquest no és un article només per dir-nos a nosaltres mateixos què bé que estem fent les coses que un estranger pot publicar articles en català el dia de la Diada, sinó que, a més, és un missatge a totes aquelles persones que porten vivint molts anys aquí i encara no ha expressat la seva voluntat d’integrar-se. Que ho facin, que aquí hi ha una Catalunya que els espera amb els braços oberts.

Hi ha una infinitat de motius pels quals jo em sento molt identificat amb aquesta terra i amb aquest poble. Catalunya és un país amb gent implicada, només cal veure la força dels joves i les xarxes associatives, on les persones troben el seu lloc al món i l’àmbit perfecte per desenvolupar-se. Però també és un poble treballador, amb un caràcter molt emprenedor, carregat d’humilitat i, encara que a la gent li costi de creure, no són tan avars ni tan garrepes com diuen, sinó tot el contrari. Però avui no parlarem ni tractarem aquests temes per una qüestió d’espai i temps, i que tampoc es tracta d’avorrir al personal.

Per anar acabant, volia només comentar que el diumenge vam viure una jornada festiva com cada 11 de Setembre. La festivitat, les famílies, el caràcter pacífic de la manifestació, tot hi va estar present allà al Passeig de Sant Joan de Barcelona (com segurament també a Salt, Tarragona, Lleida i Berga). Crec que la gent que hi va s’ho passa molt bé, però també que s’està acostumant massa a anar a aquest tipus de manifestacions. Això ho dic perquè crec que la gent vol començar a veure respostes a la classe política i de les seves institucions. Si bé és cert que la nostra societat és una societat molt participativa, capaç de generar molts mecanismes d’aquest tipus, també crec que ha de saber que si tant volem l’ independència, no ens podem permetre sortir una vegada l’any al carrer a cridar algunes consignes determinades i poc més. La solució, que tampoc implica deixar aquest procés només en mans dels polítics, s’ha de buscar en la mateixa societat catalana. Som els catalans els que no només hem de pressionar i tornar a ser un agent polític actiu, sinó també som nosaltres els que hem de convèncer a la gent que encara té dubtes legítims sobre aquest procés.

No vull fer política ficció en aquests casos tan marcats pels sentiments i les experiències personals, però no ens podem quedar amb la idea que aquest gran moviment no té marxa enrere perquè correm el risc de que es vagi morint poc a poc. Si bé és cert això que ens va dir la Carme Forcadell allà per l’any 2015 quan la vam entrevistar amb el company Victor Solé (@sule25): “No conec cap persona que fa cinc anys fos sobiranista i ara no ho sigui, o que ahir ho fos i ara no. En canvi sí que conec moltíssimes persones que fa cinc anys o ahir no eren sobiranistes o independentistes i ara ho són.” (Veure Entrevista a Carme Forcadell – Finestra d’oportunitat) també és cert que això és un triomf importantíssim que no podem descuidar.

Per finalitzar, em quedo amb la gent que he vist diumenge al carrer celebrant (amb majúscules) la Diada Nacional, com sembla ser, ja és costum. No sé si tot aquest procés cap a la independència acabarà ràpidament o trigarà molts anys més. Crec que tampoc ningú no sap si acabarà amb un referèndum (unilateral o pactat) o amb una declaració d’independència (unilateral o pactada). El que sí que està a les nostres mans és mantenir viu aquest esperit de voler canviar les coses i fer-ho amb alegria.

Cap llei ens donarà la resposta correcta, i cap ni una ens sotmetrà a tornar a la tristesa o al silenci i això no és no ser demòcrata, com diuen alguns, sinó que el més democràtic és que sigui el poble el que li digui a les lleis com aquestes l’han de governar.

Vull acabar aquest article amb un passatge del meu poeta preferit de llengua catalana, en Gabriel Ferrater (1922-1972). Poema: “Temps enrere

Tornem a ser feliços

perquè s’allunyen. Aquest moviment

sense record, ens porta a retrobar-nos,

i som feliços de ser aquí, tots dos,

i és igual que callem. Podem besar-nos.

Som joves. No sentim cap pietat

pels silencis passats, i tenim pors

dels altres que ens distreuen de les nostres.

Baixem per l’avinguda, i a cada arbre

que ens cobreix d’ombra espessa, tenim fred,

i anem de fred en fred, sense pensar-hi.

Imatge de portada:

El passeig de Sant Joan de Barcelona, per la tarda de la Diada de 2016, ple a vessar. Font: Assemblea Nacional Catalana

 

AUTOR
Buenos Aires (Argentina), 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona l’any 2012, va arribar a la ciutat l’any 2003, després de l’ensorrament econòmic de l’Argentina el 2001. Ha estat actiu en diversos projectes lligats a l’associacionisme argentí a Catalunya, d’entre els quals destaca la seva participació en la fundació del Centre d’Estudis Néstor Kirchner (2010-2011). És el tresorer de Finestra d’Oportunitat.
  • Enrique Pimentel

    «El arte de nuestros enemigos es desmoralizar, entristecer a los pueblos. Los pueblos deprimidos no vencen. Por eso venimos a combatir por el país alegremente. Nada grande se puede hacer con la tristeza». Don Arturo Martín Jauretche

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies