Home Catalunya Sense rumb

Banner David

No sóc Nostradamus si asseguro actualment que ni Catalunya, ni Espanya tenen horitzó clar. Tot i les evidències clares d’aquesta afirmació s’ha de dir que hi ha poca gent que es dediqui a explicar els perquè d’aquest i com podem millorar-ho.

No tractaré de fer grans explicacions o teoremes, simplement vull donar-vos un exemple actual i com aquest deriva cap a la bipolaritat i a la confrontació activa, i no clarament negativa.  Amb la gran agitació que a provocat aquesta Diada m’agradaria analitzar la visió que tenen els partits sobre l’ordenament territorial del País.

No cal esmentar la falta de coherència de CIU en aquest tema. El senyor Mas, al que li encanten les comparacions marineres, va afirmar que ell agafaria el timó de Catalunya i que encaminaria el rumb perdut d’aquesta. El problema és que un cop va agafar-lo, va oblidar que les naus també han de portar fulls de ruta i brúixoles. Federalisme? Pacte fiscal? Independència? Pacte fiscal, per crear una hisenda pròpia, per començar el camí cap a un futur independent o amb confederació ibèrica? Senyor President, quantes preguntes li queden i quantes poques ganes d’afrontar-les.

El més divertit de CIU ve quan parlem d’Unió. Aquell partit, pràcticament marginal en vots, però on cada militant té una renda de tres a quatre vegades superior a la mitjana, i que per tant, té una important veu. El seu ús enganyós de la dialèctica, va ser descrit en aquesta web per Miquel Gil (http://finestradoportunitat.com/la-confederacio-de-duran/). Personalment, crec que és una clara demostració que, tot i que han passat 100 anys, la Lliga segueix molt pressent en els nostres dies i que jugar a ser catalanista mentre es pensa en ser ministre d’Espanya és el sentiment majoritari de l’alta burgesia catalana, sobretot d’interior.

Encara podem preocupar-nos més quan parlem de l’ anteriorment conegut com a segona força de la política catalana i actual cúmul de fracassos: el PSC. Tot i que fa unes setmanes va deixar entreveure el seu nou full de ruta cap al, que segons jo, és un pas incondicional al PSOE, el carrer Nicaragua és una olla de grills. Els catalanistes, amb la nova executiva, es veuen condemnats a mort i la seva única esperança, és atrinxerar-se a Ros i esperar un miracle en les primàries cap a la presidència. En canvi, els coneguts com a Baix Llobregat, que viuen com mai ho havien fet, tenen la seva pròpia dicotomia especial entre ser un partit autònom o ser més papistes que el Papa amb els PSOE. Per tant, no es decanten  ni cap al federalisme, ni cap al Estat unitari.

Iniciativa i EUIA, que tot i que no ho sembli, viuen amb un conflicte permanent tampoc saben cap on anar. Alguns d’ells, la majoria d’ICV, pensen en una federació espanyola a la canadenca. O sigui, que Catalunya i altres regions d’Espanya han de tenir privilegis culturals i econòmics pel fet de ser nacionalitats. Això inclou el dret a decidir i un possible Referèndum per a saber l’opinió general.

En canvi EUIA, seu del PSUC Viu i més proper a IU, proposa un Estat federal igual a tot el territori que recorda més a Mèxic, federal de iure, que a Bèlgica. Tot i així, també hi ha d’altres força unitaristes que són molt recolzats per la branca més dura dels comunistes espanyols.

Finalment, he de parlar dels únics blocs que si que tenen un perfil clar. Primer tenim el bloc centralista i unitari format per PP i C’s que demanen un Estat centralista i sense cap privilegi per les comunitats. Just en l’extrem oposat tenim a ERC i altres com SI que lluiten per a una Catalunya totalment independent i unida a la UE.

Veiem com els únics partits definits clarament són els que sempre han tingut les coses clares. Els altres van volants en l’espai electoral sense cap rumb fix. Crec, que això ha de canviar en breus i preparar-nos cap a una nova vida política a Catalunya, amb més conflictivitat, sí, però també amb més transparència i honestedat. Crec que necessitem partits que sàpiguen cap a on van i cap a on volen que vagi Catalunya i ara mateix no ho podem dir. Els catalans necessitem una Convergència definida i que deixi tots els tabús del passat. Un PSC que no tingui por de dir el que és i que si tria el camí cap a l’espanyolisme surti tranquil de l’armari. Una coalició ICV-EUiA que doni alternatives reals a la realitat nacional i que no esquivi el problema utilitzant la crisis com a excusa. I, es clar, també hem de tenir una ERC i un PP centrats en el seu combat per a definir els altres partits.

Personalment, crec que només així, dient les coses clares i recuperant el lideratge i el camí, els nostres polítics poden sortir de la crisis general on estem exposats tots plegats.

AUTOR
Baix Guinardó (Barcelona), 1989. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), especialista en Drets Humans per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i màster en Project Management a IL3 (2014). Amb més de 6 anys d'experiència en projectes locals i internacionals, treballa gestionant projectes europeus i de cooperació per a ONGDs. Amant dels viatges, ha viscut a Catalunya, Croàcia i Holanda. És el el responsable de la secció de Catalunya de Finestra d'Oportunitat i co-encarregat del programa de ràdio "Des de la Finestra".

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies