Home Catalunya Josep Mª Reniu (CATN): “Hem de decidir entre l’Espanya del XIX i...

Entrevista a Josep Maria Reniu

(video sencer de l’entrevista al final de l’article)

Per Carles Ferrés (@cferres), David Nàcher (@nacherd) i Victor Solé (@sule25)

Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la UCM i especialitzat en Dret Constitucional i Ciència Política en el CEPC, és Professor Titular de la Universitat de Barcelona des de l’any 2007 i actualment ocupa el càrrec de Cap d’Estudis de Ciències Polítiques i de l’Administració. Des de fa pocs mesos és membre del Consell Assessor de Transició Nacional (CATN).

Des de Finestra hem volgut conèixer una mica més aquest òrgan i que, com a expert en Dret Constitucional i Ciència Política, ens acostés la seva visió sobre la situació actual de Catalunya.

Us deixem un fragment de l’entrevista:

Què és el Consell Assessor de Transició Nacional?

Doncs és un Consell, que com el nom indica, és assessor i que va crear el Govern de la Generalitat. És un dels  elements que estaven en l’acord parlamentari de recolzament extern entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana en la trajectòria per a la construcció de l‘Estat Propi i en fi de comptes una d’aquelles estructures d’Estat en el sentit d’òrgan plural per intentar identificar i definir quins són els aspectes més rellevants i necessaris per garantir aquesta transició cap a una Catalunya Independent.

Qui va ser l’encarregat de triar-ne els participants? Qui et  va triar a tu?

Entenc que els membres van ser consensuats entre les tres formacions (Convergència i Unió i Esquerra Republicana) tot i que no en tinc una constatació empírica. A mi qui em fa la proposta formal d’incorporar-me és com no podia ser d’una altra manera el Conseller de la Presidència, que és de qui penja orgànicament el Consell juntament amb la Vicepresidenta del Govern de qui penja també. Són les dues Conselleries que es fan càrrec de la gestió logística i de l’encaix d’aquest Consell Assessor. Per tant, a mi la trucada me la va fer el Conseller Homs i òbviament la llista venir consensuada entre els tres partits [2 al govern i un amb recolzament parlamentari extern]

 CATN

Els membres del CATN amb el President Artur Mas i el Conseller de la Presidència, Francesc Homs

– Personalment, amb quin dels marcs legals que heu proposat en el informe et quedaries?

Jo sóc de l’opinió, i és un desig personal, que serà més un “wishful thinking” que no pas una constatació, sóc un terrible fan del procés escocès. A mi m’agradaria que l’Estat Espanyol fos intel·ligent políticament, i acceptés l’expressió de la voluntat del poble de Catalunya a través d’una consulta molt simple. Com també es deia en el primer dels informes que hem emès com a Consell [Assessor per a la Transició Nacional], amb una pregunta que ha de ser simple, que permeti una interpretació fàcil, és a dir “Catalunya ha d’esdevenir un nou estat independent, sí o no?”. Per tant, aquí [amb aquesta metodologia] s’acabaria el procés. Resumint, el que m’agradaria és que o bé l’Estat autoritzés un referèndum d’acord amb la llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, o bé es fes una transferència competencial, una devolution com la que ha fet Westminster a Escòcia per tal que poguessin convocar el seu referèndum, segons la normativa espanyola. Aquest seria l’escenari ideal. Malauradament, i veient la dinàmica política recent a l’Estat Espanyol, molt em temo que l’escenari que tindrem serà una certa tolerància cap a la llei de consultes no referendàries que encara no ha sortit del Parlament, i aquí jo crec que el Govern Espanyol intentaria posar-hi traves sobretot discursives per a desactivar-lo, la qual cosa portaria problemes d’interpretació i de [posterior] participació entre una part important de la ciutadania. Per tant, l’escenari que preveig, tot i que insisteixo no és la meva primera opció, és el d’unes eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari. I aquí també hi ha un problema: quina serà l’actitud dels partits unionistes, dels que es posicionen clarament en contra de la capacitat que el nostre país sigui independent; s’haurà de veure què fan Ciutadans, el Partit Popular Català, per no seguir amb la llista. Bàsicament no seria descabellat, en termes acadèmics, d’esperar algun tipus de boicot en aquestes [futuribles o possibles] eleccions [plebiscitàries], com per exemple no presentant-se, cosa que seria un error garrafal grandiós.

– I després de les eleccions, cap a on aniria el procés?

Es tracta de tenir un mandat democràtic, per tant de tenir una expressió clara, ferma, fefaent i el més àmplia possible, des del punt de vista d’un independentista, com és el [meu] cas, del poble de Catalunya. Si això ho podem tenir en un referèndum clar, senzill, dicotòmic, sobre si s’està a favor de la independència, millor. Posem-nos en el cas que guanya el No. Si això passés, tanquem la paradeta i suposo que hauríem d’esperar tres-cents anys més. En el cas de que guanyi el Si, i si aquest Si és contundent, clar, generalitzat a tot el territori, amb una diferència [de vots] important [respecte al No] i significativa respecte el 50%, amb una participació elevada com la participació electoral del 70% que es va donar en les darreres eleccions legislatives al Parlament de Catalunya, en aquest escenari, doncs, i tenint mandat democràtic, les següents passes, que corresponen al Govern i a les forces parlamentàries: l’obertura d’una negociació amb l’Estat Espanyol i la negociació de la separació. Hi ha un tòpic que sovint se sent massa, que és erroni i cal desfer que afirma que l’endemà del referèndum, o de la consulta, ja seríem independents. I no. L’endemà [del referèndum] el que tenim és un mandat democràtic, i aquesta és l’eina política més important que una comunitat, un país, una nació com la nostra pot tenir. Per tant, aquest mandat democràtic l’hem d’anar a buscar, o bé sigui amb referèndum o bé amb eleccions de caràcter plebiscitari, tot i que en aquesta última es poden obrir escletxes en la solidesa de la resposta que oferiria el mandat democràtic. Què vull dir amb això?

Quan tenim unes eleccions plebiscitàries imaginem que no tenim boicot de cap actor, tots es presenten per a lluitar, en termes electorals, per a obtenir una bona representació. Si la majoria parlamentària no és prou clara, [no hi ha prou legitimitat]. Posem per cas que són 110 escons, una xifra arbitrària per aquesta entrevista, que conformen la majoria aplastant del Parlament de Catalunya, i que suposen alhora una majoria aplastant dels vots populars –tot i que coneixem els problemes de la proporcionalitat–: aquest escenari seria un “second best”, un bon escenari per a fer una Declaració i de negociació de secessió. Posem-nos ara a l’altre extrem: si aquestes eleccions venen acompanyades d’un intent de boicot, de desmobilització, de manca de claredat programàtica per part d’alguns partits, ens podem trobar en un escenari en que, com actualment,  no tinguem tant clar quins partits, i per tant quins electors que han votat aquests partits, estan a favor del dret a decidir i recolzen de manera clara, contundent i diàfana la independència del país. En síntesi, i com deia al principi, la meva primera opció seria un referèndum. Anem a comptar quants som. Donem veu a les majories silencioses per a que es manifestin. I si surt No, essent nosaltres demòcrates, ho acceptarien tot i haver perdut una oportunitat històrica.

– Quina ha estat la resposta dels partits a les vostres idees? Ha estat com a la Llei Electoral, que ha quedat en paper mullat, o creus que tirarà cap endavant?

Vejam, les respostes dels partits no ens corresponen a nosaltres [als assessors del CATN] avaluar-ho, perquè és un consell assessor de govern, per tant l’informe que es lliura és per al President i pel seu Consell de Govern; posteriorment se n’ha fet difusió, s’ha traduït al castellà, que anava a la carta que el President Mas va remetre al President del govern espanyol, Mariano Rajoy. S’ha traduït també al francès i a l’anglès, i se n’ha fet difusió. Si et sóc sincer, no he estat atent a quines han estat les reaccions dels partits. Bàsicament perquè: un, una part dels partits no s’han pres la molèstia de llegir-s’ho, almenys per les declaracions que han fet, sobretot els més contraris a tot el procés [sobiranista]; i dos, no ens correspon a nosaltres haver de tenir un feedback sobre els partits. A nosaltres el President i el Consell de Govern ens demanen unes funcions amb el decret de creació del Consell [Assessor per la Transició Nacional] i nosaltres el que fem és intentar cobrir-les.

– I, en contraposició, la resposta ciutadana. Què et sembla el procés ciutadà cap a la independència o cap al dret a decidir?

Aquí hi hauria dues qüestions. Una, respecte l’informe jo crec que la reacció ciutadana, almenys la que cadascú copsa a través de les xarxes socials o a través del carrer, de la gent que tenim la sort de no viure en una bombolla, que vivim a peu de carrer, i tenim coneguts i ens passegem pels pobles, la reacció ha estat brutal. No m’havia trobat mai persones [per mi] desconegudes per Vic o per fora [altres indrets], aturar-me i animar-me dient-me “Això ho hem de fer bé. Endavant!” Per tant, aquesta reacció és escruixidora, és brutal. Pel que fa a l’actuació de la societat catalana durant el procés, jo crec que la millor valoració és veure què va passar aquesta darrera Diada. Hi ha processos que arriba un moment que hom es cansa de justificar-los; no necessiten justificació. Només s’ha de veure que prop de dos milions de persones van cobrir 413 kilòmetres, de nord a sud del país, amb gent que es va desplaçar 100, 150 ó 200 kilòmetres, sense cap altre tipus de contraprestació que la merament simbòlica, de l’experiència personal i vivencial de formar-ne part, assumint costos de mobilitat, d’alimentació, tot tipus de costos, en un entorn en el que sovint es diu que la gent està desmobilitzada i que és apàtica, que no li interessa la política. Aquí s’hi va donar una lliçó de moltes coses, entre elles la de ser una societat que es mobilitza políticament per les coses que li interessen, que a més ho fa de manera desinteressada, pacífica, festiva i compromesa. Omplir 413 kilòmetres no amb una via, sinó amb dues, o tres, o quatre [en alguns trams]; trams on hi havia una multitud, una germanor, brutals, [són coses que] crec que això per sí sol ens mostra quin és el paper d’aquesta societat.

via-catalana-L-HkqMeL

La Via Catalana del passat 11 de setembre

– S’està dient que Catalunya pot quedar fora de la Unió Europea. Penses que Catalunya pot tenir futur fora d’aquesta com a estat independent?

Jo crec que no quedarà fora per una raó molt senzilla: som a Europa. Per tant, sí que és cert que podem obrir un debat jurídic infinit sobre què diuen els tractats i tot això, però els tractats no diuen res. Hi ha dues possibilitats: la primera és l’ampliació interna de la Unió Europea, en tant que som Unió Europea i a fi de comptes es tracta d’una qüestió domèstica entre l’Estat Espanyol i el futur estat català. Podríem posar sobre la taula tota una bateria d’arguments econòmics sobre, per exemple, el deute públic espanyol i la part que en podria assumir Catalunya, el paper de Catalunya com a contribuent net a la Unió Europea, en tant com una de les regions més pròsperes tot i la crisi en un escenari d’independència… però jo crec que no és necessari. La segona alternativa seria el paper més decimonònic dels estats-nació en una interpretació volent dir “vostès queden fora i s’han de posar a la cua per entrar”. Si fos així, jo crec que seria com el “fast pass” de Disneyland: Catalunya tindria un tiquet que permetria avançar la cua perquè ja som Europa en aquests moments, tot i que jo crec que seria una situació que no s’hauria ni de plantejar.

En el cas hipotètic que quedés fora de la UE, el que no es pot evitar és quedar fora de l’espai econòmic europeu. Per tant, aquí ja no hi ha regles d’unanimitat ni de res; per interès econòmic a Europa li interessa que Catalunya en formi part i, per tant, estaríem en una situació equiparable a la de Noruega; no hi veig cap impediment. Jo crec que qui s’hauria de preocupar més, curiosament, a la hora de fer aquestes afirmacions serien per exemple les empreses productores d’hortalisses del sud de la Península, que haurien de variar totes les rutes d’abastiment cap al mercat europeu. Es tracta d’un discurs de la por, de presentar un escenari cataclismàtic que jo crec que no és cert o que com a mínim, ara la Unió Europea no ha hagut d’entomar mai aquest repte i els dos exemples que li podrien dur a fer-ho, Escòcia i Catalunya, son molt diferents de que si ho fes qualsevol país dels nous membres de l’est d’Europa on són dependents d’ajudes estructurals i on la situació és molt més problemàtica que en el cas escocès o el català.

– Quins creus que serien els primers reconeixements internacionals que rebria Catalunya?

No ho sé, no ho sé… és una situació que jo crec que ens queda molt lluny encara. Sí que és cert que a nivell internacional, per exemple, amb els actes de la diada, amb la Via Catalana, s’ha guanyat en un dels terrenys de joc rellevants com és el de la comunicació. S’ha pogut fer una bona internacionalització del procés, s’ha pogut fer una mostra cívica, festiva, pacífica, sense incidents i amb un desplegament brutal de la ciutadania al voltant del país i això els Estats també ho veuen. I no només les elits dels Estats; també la ciutadania dels estats. Que hagi aparegut en mitjans de comunicació tant diversos com el Financial Times, el Washington Post, Al-Jazeera o alguna televisió japonesa vol dir alguna cosa, i ha sortit com una notícia no vinculada a una cosa negativa sinó que ha aparegut amb una dinàmica positiva, una reivindicació nacional pacífica. Per tant jo crec que a aquí s’ha guanyat una primera etapa que és petita, sí, però molt significativa. En tot cas, queda molt de temps encara per anar veient quin serà el procés. Una cosa és clau: si es fa bé aquest procés i culmina amb un mandat democràtic difícilment hi haurà Estats que no puguin reconèixer el nou estat català perquè estarien contradient els principis bàsics de les institucions democràtiques i el principi democràtic. Per tant, jo aquí crec que la clau és assolir aquest mandat democràtic clar, evident, ampli i incontrovertible: aquesta serà la millor targeta de presentació a la societat internacional.

– I per acabar ja, què en penses d’una possible tercera via confederal proposada per Unió? Com es podria fer aquest procés o contemples aquest procés en el futur?

No. Els arguments de tercera via són arguments reactius, mai han estat arguments propositius o proactius. Són ara un argument reactiu per intentar aprofitar aquelles zones ombrívoles d’una part de la societat i d’una part de la classe política i així intentar crear una falsa alternativa i per tant aigualir el debat. Jo crec que no… aquesta tercera via, sigui la del cap de files d’UDC o sigui els eterns cants de sirena d’un suposat federalisme per via socialista o el que sigui, crec que són respostes a una realitat que se’ls escapa, que els ha passat per sobre i que no és creïble. Una de les qüestions claus en tot procés d’aquest tipus i en l’efecte polític és la capacitat de fer creïble una alternativa, bé sigui política-electoral o sigui d’un projecte polític com és aquest. Jo crec que el federalisme avui en dia no és creïble; no és que arribi tard, és que no és creïble, i una via com la plantejada també en termes més confederals… no hi ha cap estat del món que sigui confederal, ni la Confederació Helvètica és una confederació real perquè és un model federal sui generis. No són creïbles, i en el cas espanyol això encara és més important perquè qualsevol organització del tipus federal o confederal implicaria que l’estat espanyol ha d’assumir uns compromisos i respectar-los, i aquí topem amb un altre problema: l’estat espanyol no compleix els seus compromisos. No és que no els compleixi ara, és que no els ve complint des de 1980, que és quan recuperem les institucions democràtiques catalanes. Per tant, si no volem anar tant lluny anem-nos-en al 2006 quan la mateixa persona que estava recollint signatures contra l’estatut de Catalunya es la mateixa amb la que ara hauríem d’assumir aquest acord. Perdoneu però… si no fos una qüestió prou greu pel nostre país seria per fotre’s a riure i no parar, jo crec que no… Aquestes terceres vies, i és una llàstima perquè òbviament seria interessant de poder-ho debatre però és que, sincerament, crec que no són viables, no són creïbles i, el més rellevant, són reaccions; propostes reactives per intentar trobar una esquerda on desactivar el moviment independentista que ara ja ha superat partits, elits polítiques i qualsevol encaixonament. Jo ho veig  d’una manera molt senzilla: el que es tracta és de decidir sobre l’Espanya del XIX o la Catalunya del XXI, i no hi ha volta de full. Els que creiem que la millor opció és una Catalunya del s. XXI òbviament ja poden anar fent propostes perquè no tenen cap sentit. No estem a subhasta, no estem intentant veure qui fa l’aposta més bonica: han de ser apostes viables i creïbles i aquestes no ho són.

VIDEO DE L’ENTREVISTA

 

Carles Ferrés, David Nàcher i Víctor Solé

Per llegir l’article en PDF clica aquí

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies