Home Internacional La reforma del Senat italià: la fi del bicameralisme perfecte?

per Victor Solé Ferioli (@sule25)

Banner Víctor

Itàlia sempre és notícia, sempre interessa, sempre alliçona. Mentre que a Espanya encara hi ha veus que demanen una reforma estructural completa, basada en el seu senat, a Itàlia estan a punt de fer-la.

El bicameralisme perfecte italià està a punt de canviar. Avui, la Cambra de Diputats (amb 630 representants) i el Senat (amb 315) tenen els mateixos deures legislatius. El Senat posseeix la mateixa legitimitat que la Cambra i pot fer caure governs amb la mateixa força. La reforma del Títol Cinquè de la Constitució Italiana, o reforma del Senat italià, es va aprovar definitivament a la Cambra de Diputats l’abril d’enguany. Encara falta un referèndum, que se celebrarà aquesta tardor i que serà una nova prova legitimadora per al govern del president del Consell de Ministres de la República Italiana, Matteo Renzi, un dels primers ministres (políticament) més forts de la història del país. Aquest referèndum confirmatiu, com l’anomenen els mitjans italians, hauria de convalidar una reforma històrica que, molt segurament, canviarà per sempre aquesta república nascuda el 1946.

De 315 a 100

El Senat italià era considerat una mena de segona cambra de diputats. Després de la Segona Guerra Mundial i de les dues dècades de règim feixista (1922–1943), el Comitè d’Alliberament Nacional (CLN, en el seu acrònim italià), una coalició formada per democristians, comunistes, socialistes, i lliberals, va trobar en el bicameralisme perfecte la fórmula per a donar estabilitat a la governabilitat de la República i evitar il complesso del tiranno, o por al tirà. La cambra alta, el Senat, prenia així 315 senadors, tots ells més grans de 50 anys, amb la possibilitat de proposar un nou President de la República cada set anys, i amb la possibilitat de poder tombar el govern gràcies a la moció de confiança.

Amb la reforma del Títol Cinquè de la Constitució Italiana, cau el sistema per distingir les competències estatals i regionals. L’Estat podrà delimitar la seva competència exclusiva, i es recentralitzaran algunes prerrogatives que es van anar entregant a les regions durant els darrers vint anys. Per altra banda, el Senat podrà exercir la seva influència legislativa en tots els estaments de l’administració pública, i podrà escollir els jutges de la Cort Constitucional.

Els senadors ja no s’escolliran en unes eleccions generals, sinó en les regionals. Durant els sufragis regionals, els votants podran escollir els seus representants directes al Senat de la república en una segona llista, o mitjançant el recompte dels més votats. El mecanisme seria proporcional als vots aconseguits per part d’un partit a nivell nacional, cosa que evitaria un excés de poder que hauria de ser monopoli de la Cambra dels Diputats. Finalment, els nous senadors hauran de ser confirmats per les assemblees regionals.

La reforma Boschi, que pren el nom de la ministra Maria Elena Boschi, estableix que el Senat passi a tenir 100 membres, dels quals 74 serien representants regionals, 21 serien alcaldes, i 5 serien nomenats pel President de la República, amb un mandat de set anys, sense càrrec vitalici com fins ara. Per altra banda, el Senat perdria la potestat de la moció de confiança, encara que podria mantenir una potestat tribunícia dedicada a fer valdre la seva opinió en les lleis que la Cambra dels Diputats hagi establert. La Cambra, però, tindria només 20 dies de marge per acceptar les disposicions dels senadors. Veiem que el poder legislatiu d’aquesta cambra minva considerablement. Seria la fi del bicameralisme perfecte.

Una república amb un executiu més fort

La reforma estableix també que el Senat podria seguir tenint la potestat i el deure de votar la llei dels pressupostos, però amb un termini de només quinze dies, i perdria alhora la possibilitat de tenir l’última paraula. Fins ara, la veu de la majoria al Senat, que podia ser diferent de la de la Cambra, podia fer trontollar el Consell de Ministres, crear crisis polítiques sense solta ni volta, i donar carnassa als mitjans de comunicació. Si la ciutadania italiana hi dóna el seu vistiplau aquesta tardor, el Consell de Ministres, el poder executiu, prendrà la força que perdrà el Senat.

El govern de la República guanyaria molt de poder. És el que han estat buscant molts primers ministres italians, des de Giulio Andreotti fins a Silvio Berlusconi. De fet, podríem dir que aquest darrer va estar a punt d’aconseguir-ho, no gràcies a les seves maquinacions polítiques, sinó per la seva capacitat de ser el segon primer ministre més longeu després de Benito Mussolini –sí, Mussolini es compta també com un primer ministre–. No cal afegir que el poder mediàtic berlusconià, palpable també a Espanya, era una màscara d’oxigen molt agraïda. Matteo Renzi, però, és l’únic primer ministre que pot aconseguir-ho definitivament. I si ho aconsegueix, podria esdevenir el primer president del Consell de Ministres que assoleix un poder polític significatiu. El que perd el legislatiu, ho agafa l’executiu.

Un altre exemple de la pèrdua de facultats per part del poder legislatiu és la probable fi del que a Itàlia s’anomena ping pong parlamentari. Avui, ambdues cambres poden passar-se i traslladar-se proposicions de lleis en un lent moviment legislatiu que pot arribar a paralitzar el país. Amb la reforma, només la Cambra dels Diputats podrà aprovar lleis i s’escurçaran els tempos. Aquesta és una de les queixes més repetides per part de tots els primers ministres. I és una de les més reiterades també pels dos darrers Presidents de la República.

Canvi constitucional significatiu: cap a la Tercera República?

La reforma del Títol Cinquè de la Constitució Italiana canviarà la República per sempre. Podríem fins i tot aventurar-nos a dir que, si la ciutadania l’aprova, la propera legislatura –que hauria de començar al 2018, si Renzi no decideix convocar eleccions abans per aprofitar el vent a favor– podria veure el naixement de la Tercera República.

A Itàlia els conceptes de primera república, o segona, tercera, etcètera, no segueixen la mateixa lògica que a França. Mentre que al país gal les denominacions numèriques per a les repúbliques han seguit canvis constitucionals significatius, com l’evolució de la quarta a la cinquena república el 1958, patrocinada pel general Charles de Gaulle, a Itàlia el pas de la primera a la segona república respon a la implosió del sistema de partits del període 1948–1992. Després de la caiguda del Mur de Berlin, de la fi de la Guerra Freda, de la dissolució de la Unió Soviètica, va arribar també la fi de la tutela americana. El poder judicial podia investigar més i millor. La fi de la “Primera República” (1948–1992) coincideix amb l’escàndol Tangentopoli, la Ciutat de la Corrupció, un món on els favors il·lícits, al·legals o il·legals entre l’empresariat, la màfia i la política no tenia fronteres clares.

La “Segona República” és l’actual. Amb la mateixa estructura constitucional que la primera, encara existeix el bicameralisme perfecte, i encara hi ha fronteres opaques entre els diferents interessos del país. La “Segona República”, per anomenar-la d’alguna manera, té una característica única: la inestabilitat política. Hom podria afirmar que durant la primera també hi havia inestabilitat, però oblidaria que la majoria parlamentària a la Cambra i/o al Senat veia la cohabitació entre els dos grans partits del moment, la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista Italià. Amb la desaparició d’aquests dos grans actors polítics, dos móns en els que se succeïen les traïcions i les passions, van aparèixer els pols, o coalicions. Molts partits de dreta en un pol de centre-dreta, capitanejat normalment per Berlusconi, i un pol de centre-esquerra, normalment amb Prodi com a capità. Aquests pols van tendir a atomitzar-se durant la primera meitat dels ’90, i a consolidar-se com a partits unificats (les diferents fórmules de Forza Italia a la dreta, el Partit Democràtic a l’esquerra) a finals dels 2000.

El cap de l’estat italià és una mena de rei temporal, escollit només per una assemblea unitària de diputats, senadors, i representants regionals cada set anys. Avui, el president de la república és l’ex-jutge constitucional Sergio Mattarella, qui fou escollit després de la presidència més llarga, de nou anys, protagonitzada per Giorgio Napolitano. Quan aquest fou reescollit, al 2013, després d’una crisi política posterior a les eleccions legislatives d’aquell any, va ser vist per alguns mitjans com il Re Giorgio. Napolitano va afirmar que el seu segon mandat seria temporal, i serviria per preparar la República per a les reformes necessàries per fer-la més funcional. Una d’elles era la que estem tractant en aquest article.

Al 2014, Napolitano va deixar que el Partit Democràtic fes fora el primer ministre que ell mateix havia escollit, Enrico Letta. I va acceptar que el jove alcalde de Florència, Matteo Renzi, prengués el seu lloc. Anomenat il Rottamatore, o l’Home de la Ferralla –perquè vol treure la ferralla de la República–, Renzi ha anat esgarrapant poder d’arreu. Amic personal de Merkel i Hollande, va aconseguir que Napolitano fos substituït al 2015 per un cap d’estat més tranquil, menys incisiu. Mattarella ha estat ajudant el seu primer ministre afirmant que el govern prepara les reformes pertinents. Sense aquestes maniobres polítiques no podem entendre aquesta reforma.

Ara cal que Renzi passi una nova prova legitimadora. Tot i que no va ser escollit diputat, i que no en té acta, ha anat buscant, i trobant, la legitimació que no va aconseguir al 2013, quan encara era alcalde de Florència. Avui, una minoria dins del PD, liderada per Massimo d’Alema i Pierluigi Bersani, sense oblidar l’oposició, capitanejada pel Moviment Cinc Estrelles, la Lliga Nord i Forza Italia, intenten que aquesta reforma fracassi. Si Renzi aconsegueix que els italians tornin a donar-li suport, podria passar a la història com el primer president del Consell de Ministres de la Tercera República Italiana.

Imatge de portada:

Imatge de la cambra alta italiana. Font: InformazioneCorretta.com

Si quieres leer este artículo en castellano, clica aquí.

PDF

(Visited 116 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies