Home Catalunya Procés, última parada (?)

per Víctor Solé Ferioli (@sule25)

Fa cinc anys tot va començar amb una gran manifestació. El lema: Catalunya, nou estat d’Europa. Organitzador: Assemblea Nacional Catalana (ANC), una organització sense ànim de lucre nascuda feia pocs mesos, però que agafava el relleu de les consultes populars no vinculants que començaren a Arenys de Munt l’any 2009. Cinc anys després, el dimecres 6 de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei del Referèndum d’Autodeterminació. I el dia després, el Parlament català aprovava la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Dues lleis que estableixen un nou marc legal: Catalunya està obertament i oficialment en rebel·lia, en un procés de secessió que canviarà Espanya i Europa per sempre.

Des d’aquell 11 de Setembre de 2012 a la Diada Nacional de Catalunya de 2017 han passat moltes coses: un serial anomenat Procés, el qual ha estat tant o més cruel que sèries com Game of Thrones o House of Cards. Un serial en el que hem vist de tot, i que com una mena de Cronos (el temps), s’ha anat menjant molts dels seus fills. El procés sobiranista català ha servit per a fer palpable un fet essencial de la vida política contemporània espanyola: un percentatge significatiu dels habitants de l’Estat espanyol neguen ser ciutadans d’aquest Estat. Quasi 4 milions de catalans rebutgen sentir-se ciutadans espanyols. Espanya, com Estat, (els) ha fallat. El serial Procés podia tenir un altre guió si els antagonistes de tota aquesta història haguessin tingut una cultura política diferent, més oberta i democràtica i flexible.

La manifestació de l’11S2017 a Aragó amb Muntaner. Font: FinesOp.

Sóc dels pocs que ha abraçat les tesis independentistes de manera racional i calmada. Fins el 2012 jo no era independentista. Sí, sempre he cregut que Catalunya és una nació mil·lenària, sempre he estimat el català com a llengua que també m’és pròpia (la meva llengua materna és l’italià), i fins el 2012 he cregut que la nació catalana podia encaixar dins d’una Espanya federal, que reconegués la pròpia diversitat, se la fes seva per enfortir-se. Les negacions reiterades, els insults irracionals i la histèria mediàtica vers tot el que olora a català em va fer repensar molts conceptes. Els meus companys d’aquesta revista digital saben el procés que jo, com molta altra gent a Catalunya, he viscut internament. De vegades els somnis i els desitjos s’han vist en conflicte amb la veritat i la realitat politològiques, les quals hem intentat sempre, des de Finestra d’Oportunitat, ressaltar en totes les seves vessants.

No és fàcil deixar de banda les nostres idees més personals per ser lleials a l’objectivitat i l’empirisme de tota ciència, també la social. Darrerament hem vist que no pocs politòlegs prefereixen no analitzar el que succeeix a Catalunya, i de retruc a Espanya, sense patir insults de tota mena, tant des del camp unionista –el qual està sorprenentment sorprès– com des de les perifèries ventilades d’un determinat independentisme de fetge. El que està succeint a Catalunya crea un precedent per a tota la Unió Europea, la qual ha d’abraçar, d’una vegada per totes, la possibilitat de l’ampliació interna, o integració horitzontal interna com dirien els teòrics de l’altra gran procés, l’europeu: la millor i major inclusió de les entitats nacionals no estatals dins del projecte europeu. I el que està succeint a Catalunya necessita anàlisis més tranquil·les i racionals. Si som fidels als manuals de ciència política, entendrem que el dimecres 6 i el dijous 7 de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar dues lleis que apuntalen, amb un nou marc legal, el que ha vingut dient el sobiranisme des de 2012: que determinades parts de l’Estat Espanyol no reben cap tipus d’acceptació des de Catalunya, començant pel Tribunal Constitucional. L’article 3.2 de la Llei del Referèndum d’Autodeterminació estableix que aquesta norma és jeràrquicament superior a tota disposició legal que atempti contra ella. Catalunya està en rebel·lia, és una regió rebel d’Espanya. I aquest Estat ha fallat (els estats fallen molt sovint, en realitat, en moltes àrees del planeta, i el que hem de mirar és la capacitat dels estats a l’hora de revifar-se i recuperar-se de la fallida, la qual pot ser temporal o perenne). Ha fallat perquè ja no pot persuadir aquesta comunitat autònoma que se sap nació i es vol estat independent. Espanya té un problema greu: l’ús del seu monopoli (la violència) pot ser la constatació final de la seva fallida a Catalunya (o no, depenent del grau de coerció que utilitzi, i de les respostes que rebi des de les institucions i ciutadania catalanes, des dels diferents actors de la UE, i des d’altres actors de la comunitat internacional). La resposta del Govern Central espanyol, de la majoria dels partits d’àmbit estatal i de gran part dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid a la sisena gran mobilització ciutadana independentista ha estat, una vegada més, o bé la desconfiança, o bé l’enuig, o bé l’escarni. Una resposta ben diferent des dels mitjans de comunicació estrangers, els quals constaten la nul·la voluntat de diàleg del Govern Rajoy i del PP, i el temor a una crisi catalana encara més profunda. Fins ara, capçaleres tant importants com The New York Times, Le Monde, o Financial Times han demanat un referèndum d’autodeterminació pactat i només a Catalunya (en contra de la idea irracional que un plebiscit d’aquesta mena hauria de celebrar-se a tot Espanya). Un referèndum com l’escocès. La resposta del Govern Central és la persecució, via procediments judicials, de l’independentisme, en un (no massa) calculat interès per llençar benzina en lloc d’aigua.

Espanya ha fallit i fallat a Catalunya, d’aquí la profunda crisi d’estat que viu darrerament. El procés català ha canviat la fesomia política i partidista de Catalunya per sempre, i la convivència entre Espanya i Catalunya haurà de canviar també. El xoc de trens era això, un xoc de legitimitats, d’acceptació mútua. El diumenge 1 d’octubre de 2017 hi podria haver un referèndum, i tot sembla que se celebrarà. La batalla real no és l’organització d’aquest referèndum, sinó la participació que pugui tenir. Tot depèn del número total de vots.

Si quieres leer este artículo en castellano, clica aquí.

Les banderes europees es van veure juntament amb les estelades. Font: FinesOp.

Imatge de portada:

La manifestació de dilluns 11 de Setembre de 2017 a Barcelona, la sisena des de 2012. Font: RT.

AUTOR
Barcelona, 1987. Italocatalà llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), màster en Project Management a IL3 (2014) i un màster en Estudis de Política i Administració Europees, amb especialització en Anàlisi de Política Pública, al Col·legi d'Europa de Bruges (2016), és membre del teixit associatiu veïnal i europeista de Catalunya. Presideix Horitzó Europa, que promou l’europeisme a Catalunya, i col·labora al bloc cultural italocatalà Los De La Bici. És el Director de la revista digital Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies