Home Comunicació “A Europa s’haurien de començar a utilitzar els think tanks”

per Víctor Solé (@sule25) i Carles Ferrés (@cferres)

Banner Víctor

Diàleg amb el professor Francesc Ponsa (@fponsa), doctor en Comunicació, professor de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’Observatori dels Think Tanks a Espanya

Un dels fenòmens més interessants de la ciència política és el dels laboratoris d’idees, en anglès think tanks. Ens hem d’imaginar un grup de persones que, tancades en oficines, sales o habitacions, pensen, rumien i creen idees, i després les plasmen i les presenten. És això un think tank? Què són en realitat? Per a esvair els dubtes i il·luminar un fenomen encara una mica opac a casa nostra, parlem amb el Dr. Francesc Ponsa, professor a la UPF i director de l’oficina espanyola de l’Observatori dels Think Tanks, amb seu a aquesta universitat. Dialoguem amb ell pel campus de Comunicació de la UPF al 22@, un ampli recinte que fou la fàbrica de Ca l’Aranyó: entre la modernitat de les noves edificacions hom pot contemplar l’arquitectura fabril catalana del segle XIX i una xemeneia que s’alça al pati com a tranquil·la guaita de la feina i l’estudi que segueixen realitzant-se en aquest recinte innovador.

Què és exactament un think tank?

Un think tank és una organització multidisciplinària formada per diferents investigadors, experts o intel·lectuals amb la missió de fer investigació en temes referents a polítiques públiques i amb l’objectiu de poder comunicar aquestes propostes i treballs tant a un públic general com a un públic específic, amb la meta última d’influir.

El concepte de think tank té una frontera que és molt relliscosa. De fet parlaria de tipologies de think tanks. N’hi ha tres: la primera és la universitat sense estudiants, organitzacions molt centrades en la investigació i en el rigor científic i acadèmic; la segona contempla les organitzacions d’investigació contractades que, com el seu nom indica, són institucions contractades per a desenvolupar una investigació determinada, tot i que tenen el problema de no poder fer difusió del seu treball perquè el client, el contractant, així ho estableix, ja que té la potestat de la investigació que ha contractat. Finalment existeixen els advocacy tanks, o centres militants, organitzacions que posen l’accent en justificar unes conclusions a partir d’un vessant ideològic i partidista molt fort.

A partir d’aquesta sèrie de tipologies hi ha diferents models de think tanks que posen l’accent en una o altra tipologia. En el cas del model europeu, per exemple, i sobretot a Alemanya i a Espanya, les fundacions dels partits polítics (un subtipus de centre militant), tenen un paper molt rellevant.

Què significa think tank?

Laboratori o tanc d’idees. Aquesta expressió té un origen militar. Durant la Segona Guerra Mundial s’anomenava think tank l’espai protegit on es reunien científics i militars per a decidir l’estratègia a  executar/implementar. És a dir, el context idoni i segur per a poder produir idees.

Quins són els think tanks més coneguts a nivell mundial?

A nivell mundial els think tanks més coneguts són els nord-americans. Els think tanks són un fenomen essencialment nord-americà. Els Estats Units són el bressol dels laboratoris d’idees, compten amb els més importants i prestigiosos. Segons la Universitat de Pennsylvania, que fa un rànquing anual de think tanks, el més important és la Brookings Institution.

Llavors la majoria de think tanks americans són de tendència republicana o conservadora, o demòcrata o progressista?

Hi ha un pes més important dels conservadors. La Susan George, de qui recomano el llibre El pensamiento secuestrado, explica com es van fundar càtedres i think tanks per a donar més protagonisme a les idees conservadores que desembocarien en el moviment conservador que va aparèixer amb tota la seva força durant la dècada de 1980. Aquest moviment volia canviar el paisatge intel·lectual fomentant les idees conservadores entre els joves dels anys 60 i 70, molt influïts pels punts de vista liberals i pacifistes predominants als Estats Units durant i després de la Guerra del Vietnam. Durant vint anys, es va fer una inversió de 1000 milions de dòlars per a crear i impulsar fundacions conservadores com la Heritage Foundation o els Instituts Manhattan, Cato i Hudson. La revolució conservadora en el seu vessant polític la va representar i liderar Ronald Reagan durant els 80, però la innovació dels think tanks feta pel moviment conservador durant les dècades anteriors constitueix el vessant cultural i intel·lectual, el mercat de les idees, de la revolució conservadora.

Per tant els think tanks són un exemple de la modernitat o innovació de les ciències socials, en aquest cas de la ciència política, que es duu a terme sobretot al segle XX als Estats Units d’Amèrica. Però quan arriba aquesta moda dels laboratoris d’idees a Europa?

Arriben de la mà de la primera ministra britànica Margaret Thatcher, també als anys ’80 del segle passat. Thatcher, amiga i admiradora de Reagan, també defensora de les idees neoliberals i conservadores de l’època, va aconseguir que es produís l’eclosió d’aquesta moda al Regne Unit i, per contagi, a la resta d’Europa.

Al Regne Unit l’exemple paradigmàtic, històric, és la Fabian Society, la Societat Fabiana, que es remunta a finals del segle XIX: és una llavor de think tank a Europa.

A Europa hi ha think tanks a nivell continental? O a nivell de la Unió Europea, o com abans es deia, a nivell de la Comunitat Econòmica Europea?

A l’Europa continental hi ha molts think tanks. Molts d’ells defensen la idea europea com a rerefons. El problema és que no tenen molta visibilitat perquè no disposen de grans pressupostos i estructures, cosa que sí que passa als EUA. A Europa veiem estats reduïts, pressupostos molt curts i plantilles també molt curtes que tenen també com a conseqüència que els think tanks europeus no puguin influenciar la opinió pública, sobretot si es té en compte la regla que afirma que “per a poder influir necessites tenir grans pressupostos”, i als EUA es va arribar a la conclusió que com més pressupost tinguis, més presència als mitjans de comunicació tindràs, i com més presència en aquests mitjans, més possibilitat tens a l’hora de comparèixer a les cambres legislatives. Aquesta regla falla a Europa per la qüestió pressupostària.

Jo crec que a Europa el problema rau en la cultura política. Als EUA la filantropia privada està molt desenvolupada, i a Europa no tant.

Quan anem a Brussel·les i ens passegem pel districte europeu, el barri de les administracions comunitàries, veiem no només la marea de funcionaris i treballadors de les administracions públiques de la Unió, sinó també la marea de lobbistes que deambulen pels passadissos d’aquelles institucions. Els think tanks no deixen de ser lobbies, grups de pressió.

De fet els think tanks poden arribar a fer lobbisme, sobretot la tipologia dels centres militants, els quals volen sempre situar determinats temes en les agendes pública i mediàtica. No són lobbies en el sentit estricte del terme però poden arribar a fer de lobbies, sobretot els advocacy tanks, que donen molta importància a la comunicació, a la persuasió, i solen desenvolupar polítiques comunicatives molt agressives per a poder introduir-les a l’agenda política.

Quina ideologia o punt de vista defensen els think tanks més importants d’Europa?

Jo penso que el liberalisme econòmic és una de les filosofies més presents als think tanks més importants d’Europa, com l’Adam Smith Institute. Però també n’hi ha de dedicats a les relacions internacionals com la Chatham House, l’IFRI, l’ECFR o el CIDOB.

Cal recalcar que a Europa existeixen les macrofundacions dels partits polítics europeus, les quals tenen un origen prou curiós: amb el fracàs de la Constitució Europea de 2005, que va ser rebutjada en referèndum a França i als Països Baixos, la Unió Europea va voler capgirar la mala visió de l’opinió pública vers les institucions europees i va afavorir la creació d’aquestes macrofundacions per part dels partits polítics amb la missió d’apropar Europa a la ciutadania.

Però amb l’actual depressió econòmica, que a Europa ha estat crisi del deute, de l’euro, i ara és crisi social i política, de legitimitat de la Unió Europea, podríem dir que la Unió pot tornar a necessitar utilitzar els think tanks

De fet penso que la Unió hauria de començar a utilitzar-los, a veure-hi veritables laboratoris d’idees que formulin propostes interessants per a desenvolupar polítiques públiques de qualitat. En aquest context de crisi s’ha posat de manifest la incapacitat dels governs de reaccionar i, per extensió, s’ha evidenciat la manca d’estructures o organitzacions que poden proposar solucions. En un context global com l’actual, de gran complexitat, penso que es fa necessari poder potenciar institucions que veritablement compleixin la missió dels think tanks. I això falta a Europa, a Espanya i a Catalunya.

Totes les enquestes assenyalen que els euroescèptics poden arribar a constituir una força rellevant dins el Parlament Europeu després de les eleccions dels quatre dies de maig, és a dir durant les eleccions legislatives europees que se celebraran entre el 22 i el 25 de maig d’enguany. Penses que gràcies al creixement polític del moviment euroescèptic, tant de dretes com d’esquerres, també pugui sorgir un think tank, o una sèrie de think tanks, per a poder contrarestar els de caire europeista?

És possible perquè en política també estem immersos en lluites i guerres d’informació, d’idees, de discursos i d’argumentacions. Per tant han d’haver-hi organismes com els laboratoris d’idees que, com a demiürgs del discurs polític, s’encarreguin de crear arguments per a poder convèncer. I els euroescèptics podrien fer el mateix per a poder competir en la guerra d’idees, crear el seu framing, entrar en la lluita simbòlica entre les idees i poder situar-se al mapa mediàtic i polític.

 Francesc Ponsa i una de les naus de Ca l’Aranyó, avui al campus de Comunicació que la UPF ha construït al 22@

Francesc Ponsa i una de les naus de Ca l’Aranyó, avui al campus de Comunicació que la UPF ha construït al 22@

A Espanya, amb la forta influència de la FAES als mons mediàtic i polític, també veiem que és més fort el missatge organitzat conservador que no pas el progressista. José María Aznar  va entendre que per a guanyar la guerra de les idees havia de crear una fundació forta que defensés el seu posicionament i durant la seva segona legislatura (2000-04) la va enriquir i convertir en el que és avui.

José María Aznar va crear una xarxa, una network, molt forta entre la FAES i els think tanks conservadors nord-americans i llatinoamericans. Va captar molt bé l’essència dels think tanks nord-americans i va aplicar-la a la FAES. Aquesta fundació és el paradigma de centre militant a Espanya, molt centrat a crear un determinat discurs polític: contra els nacionalismes perifèrics, defensor del nacionalisme espanyol d’arrel castellana, amb una idea de l’estat molt definida, centralista i assimiladora, neoliberal econòmicament, conservador socialment, en molts casos llançant globus sonda sobre determinats temes i anant dues o tres passes per davant del Partit Popular, una fundació molt al servei de la personalitat d’Aznar. És l’advocacy tank més poderós a Espanya.

I al cantó de l’esquerra, al PSOE?

Jo crec que el PSOE té un problema de disseminació dels seus laboratoris d’idees. Té la històrica Fundación Pablo Iglesias i altres instituts de formació que es van intentar unificar sota el paraigües de la Fundación Ideas, però per culpa de casos de malversació i de mala gestió es va decidir tancar-la. Es veu aquí un clar exemple de mala gestió dels think tanks i de manca de transparència, una de les crítiques que fan els americans dels think tanks europeus. En el cas espanyol això s’accentua molt en les fundacions dels partits. Si es repassen les hemeroteques, moltes de les informacions que se’n recullen no són per la capacitat de crear propostes innovadores, que és el que haurien de fer els think tanks, sinó per les notícies de presumptes casos de corrupció o de malversació. Hi ha una assignatura pendent molt important: poder fer una bona gestió de les fundacions, que estiguin al servei del debat de les idees, treballant amb escenaris de mig o llarg termini.

I a Catalunya com tenim aquest fenomen?

És una realitat semblant al cas espanyol: no hi ha oasi català en aquest sentit. Hi ha pocs think tanks en el seu concepte més estricte. Amb l’excepció del CIDOB, que toca temes de relacions internacionals, tenim una mancança important. I amb les fundacions dels partits succeeix el mateix que en el cas espanyol. Ras i curt: poc ‘think’ i molt ‘tank’.

Com has comentat, els think tanks es van expandir per impulsar un canvi de paradigma del progressisme al conservadorisme i per a mantenir aquest canvi. El think tanks a Catalunya són conservadors com al món anglosaxó o Espanya o són completament diferents?

Ja que la seva influència i presència és tan feble, tenen molt poca força. Poc estructurats, pressupostos curts, poca presència als media, capacitat d’influència mínima. Jo crec que és un mercat que encara s’ha de desenvolupar.

És curiós perquè a Catalunya ens agrada anar a l’avantguarda política, econòmica, social, dins de l’Estat i amb el tema dels think tanks sembla que Madrid va per davant…

Hi ha poc desenvolupament en ambdós casos. Això s’explica pels gairebé 40 anys de dictadura. En ple franquisme, mentre a la resta d’Europa es desenvolupava el mercat de les idees, a Espanya no es veia amb bons ulls que hi hagués un mercat d’aquestes característiques. Durant la dictadura de Franco es van crear alguns organismes,  com l’ Instituto de la Opinión Pública, completament afí al règim i per tant gens independent. Ja a la transició, es van blindar els partits a través d’un pacte entre elits afavorit per la desmobilització política de la ciutadania. A partir d’aquest moment s’aproven mesures de tota mena per garantir el funcionament dels partits. En aquest context, l’any 1994 es va crear una subvenció específica per les fundacions amb dependència orgànica dels partits. Per tant, tots els partits que tenien una fundació podien accedir a aquesta subvenció.  I això provoca un “efecte generador”: tots els partits que no tenien fundacions van crear la seva per accedir a finançament extra.

I això com s’explica?

Els partits esdevenen establishment. Comencen a dependre de l’estat, s’institucionalitzen i pel fet d’estar en campanya permanent necessiten cada cop més finançament públic. Les quotes dels militants només representen una petita part del seu pressupost i la resta prové de donacions publiques i privades. Es fa necessari doncs augmentar els ingressos públics i es crea, per exemple, aquesta subvenció des del Ministeri de Cultura. La Generalitat també en va crear una altra a través del Departament de Justícia l’any 1997. Diferents ministeris, com el d’Exteriors i el d’Educació, en van crear unes altres i, fins i tot, les Diputacions donen ajudes directes. En aquest sentit, les fundacions no neixen d’una necessitat d’elaborar noves idees i propostes polítiques, sinó d’augmentar el finançament. I això finalment genera perversió. Tot aquest procés ha obstaculitzat la creació de think tanks independents i rigorosos.

En quin sentit?

Posem-hi dades. Des de l’any 1994, la subvenció del Ministeri de Cultura ha donat als partits, via fundació, més de 60 milions d’euros. Amb aquests diners es podria haver finançat l’activitat d’un think tank com el Real Instituto Elcano –reconegut per la Universitat de Pennsylvania com un dels més importants d’Espanya i Europa– durant 20 anys.

El creixement exponencial del moviment sobiranista català, que va aparèixer el 2010 i ha evolucionat molt bé, amb arguments molt ben preparats, pot haver vingut per aquest pseudo think tank que podria ser l’Assemblea Nacional Catalana? Veus l’ANC amb característiques de think tank sense que ells ho volguessin ser?

No pas pròpiament com un think tank. Més aviat considero l’ANC com a un grup de pressió, i tampoc crec que la força independentista actual sigui mèrit només de l’ANC, sinó que ve de temps enrere. És veritat que ha treballat molt bé el framing, el marc del dret a decidir, abans d’apostar pels termes ‘independència’ o ‘dret d’autodeterminació’. Hi ha hagut una estratègia global molt bona de crear un marc de pensament positiu i no pas de trencament. També s’han fet accions mediàtiques molt ben dissenyades i tenint molt clar que els mitjans de comunicació busquen l’espectacularització dels esdeveniments, com les manifestacions massives o la Via Catalana. Un altre aspecte ha estat la creació de discurs, de dades i d’inputs, però no només treballats per l’ANC sinó també altres organitzacions com el Cercle Català de Negocis, la Plataforma pel Dret a Decidir o els partits sobiranistes, així com la internacionalització del procés fora dels límits de l’estat espanyol.

Per tant, ha estat més un moviment social que no pas una idea induïda o fabricada.

Els moviments socials li han donat l’impuls final, amb un paper important de les xarxes socials. És una cosa que ha evolucionat, que ve des de mitjans dels ’90, quan ja ERC lluitava contra els peatges. S’ha pogut sortir d’aquella idea sentimental que hi havia als inicis, persuadint també amb els arguments econòmics, els que toquen la butxaca. És un conjunt de tot, el treball des de la base i una campanya amb uns actors que han marcat molt bé el discurs.

Per acabar, quin penses que és el futur dels think tanks?

La seva evolució tendirà a convertir-los en centres militants, a justificar conclusions i situar temes a l’agenda, quan el seu paper central i estratègic és crear propostes rigoroses de qualitat, mirant d’anar per davant de la societat i ajudar en les polítiques públiques.

Si quieres leer este Diálogo en castellano, pulsa aquí.  

                                                          PDF

 

 

 

10000104_10152312631284736_843076445_n

AUTOR
Barcelona, 1987. Italocatalà llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), màster en Project Management a IL3 (2014) i un màster en Estudis de Política i Administració Europees, amb especialització en Anàlisi de Política Pública, al Col·legi d'Europa de Bruges (2016), és membre del teixit associatiu veïnal i europeista de Catalunya. Presideix Horitzó Europa, que promou l’europeisme a Catalunya, i col·labora al bloc cultural italocatalà Los De La Bici. És el Director de la revista digital Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies