Home Internacional La política comercial europea a l’era Trump

per Erika Casajoana (@ecasajoana) i Xico Torres (@XicoTorres1)

“America First”. Què fem?

La força del discurs antiglobalització cristal·litza en la figura del nou president nord-americà. Donald Trump diu voler recuperar els llocs de treball perduts a les indústries de maquinària i manufactureres dels Estats Units, tot aplicant una política proteccionista sota el lema America First.

Ai las! Aquests 5,6 milions de llocs de treball perduts entre 2000 i 2010 no tornaran, ens diuen els economistes. Un 85% sucumbiren a l’automatització, i només un 13% al comerç internacional. Mentrestant, la producció manufacturera s’incrementà. Ha passat sempre: la tecnologia augmenta la productivitat i allibera mà d’obra per a fer altres coses.

Donald Trump vol limitar les importacions de Mèxic, carregar un impost d’ajust del 45% als productes xinesos, i encimbellar el Buy American. Trump nega el canvi climàtic i pretén tallar un terç del pressupost de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient –cosa que reduirà les inspeccions de les emissions industrials. Aquesta actitud danyarà la innovació i competitivitat dels Estats Units en energies renovables, un mercat d’enorme potencial.

La moda proteccionista, no només de Trump sinó també a casa nostra, és molt perillosa per a l’economia i la geopolítica internacionals. Una de les causes de la Gran Depressió dels anys 30 foren les lleis proteccionistes dels Estats Units: s’estengueren, deprimiren l’economia mundial i, de retruc, propiciaren l’ascens dels autoritarismes europeus i la guerra.

La Unió Europea està a l’aguait. Si les amenaces americanes es confirmen, les conseqüències no només afectaran la Unió Europea com a mercat únic més gran del món, sinó també la legitimitat de l’Organització Mundial del Comerç, que es veurà incapacitada per complir amb els seus deures. Molts altres països podrien prendre represàlies, la qual cosa afectaria de ple la confiança en tota la cadena de valor empresarial arreu del món.

No obstant això, en aital escenari, la Unió Europea encara podria sortir-se’n. Per exemple, presentant-se com un soci comercial més fiable que els Estats Units davant de Mèxic o Japó i enfortint-se com a líder del comerç mundial. L’enduriment de la política nord-americana de l’antidumping (mesures de defensa comercial aplicades contra un proveïdor estranger que presenta preus inferiors als que cobra al país propi) seria fins i tot benvinguda pels europeus: evitaria l’entrada massiva de productes xinesos a un preu artificialment baix per a desbancar la competència occidental.

Mentre Donald Trump fa escarafalls davant socis comercials tan fonamentals com Mèxic, la Unió Europea ja ha acordat aprofundir el seu tractat de lliure comerç amb el país asteca, i segueix signant acords comercials i estenent els seus estàndards arreu del món. Com n’informa el Financial Times, la regulació europea ha esdevingut cada cop més la norma a les grans economies, i fins i tot als Estats Units en alguns casos.

 

El comerç internacional com a boc expiatori

La política comercial és només un instrument que genera riquesa mútua. No pot substituir ni subsanar les mancances de les polítiques laborals, mediambientals i industrials a cada país. Tanmateix, els neoproteccionistes li exigeixen que solucioni els problemes del món. Bloquejar els acords comercials europeus amb el Canadà (CETA) i els Estats Units (TTIP) no ajudarà gens els nens explotats a les mines de coltan del Congo, contràriament al que pensen alguns activistes antiglobalització. Els drets humans i laborals es defensen aplicant la legislació internacional ja existent, no amb proteccionisme.

La Comissió Europea s’està adaptant a les circumstàncies amb un nou procediment de major transparència a totes les fases d’una negociació comercial. Fernando Perreau de Pinninck, alt funcionari europeu i negociador de múltiples acords comercials multi- i bilaterals, considera que la transparència i el diàleg són claus de volta per a l’èxit de pactes comercials negociats en interacció amb la societat civil, sindicats, empreses, mitjans de comunicació i fins i tot ciutadans particulars.

La globalització augmenta el benestar dels consumidors dels països que hi participen, però genera alguns perdedors: les indústries menys competitives. Els poders públics han fallat en no dedicar prou atenció, en forma de fons i programes de formació de qualitat, a rellançar els territoris i treballadors afectats.

La desigualtat social creixent és una injustícia, a part de representar un llast per al progrés dels nostres països. No és qüestió de polítiques de dretes o esquerres: tots hem de ser més efectius en la lluita contra la desigualtat  –sense detriment de l’economia productiva.

Els desequilibris socials alimenten la frustració de les classes populars i la temptació del proteccionisme. La realitat és la contrària, atès que són les llars d’ingressos modestos qui més hi guanyen amb l’accés a productes globals a preus assequibles.

La Unió Europea representa un 7% de la població, un 25% del PIB i un 50% de la despesa social del món. Si volem conservar el nostre model social, i àdhuc millorar-lo, hem de poder finançar-lo. Només mantenint-nos en un alt nivell de competitivitat ho aconseguirem. Si no ens obrim al comerç i participem en la formació d’estàndards globals, deixarem d’estar entre les economies punteres i en definitiva comprometrem el benestar de les nostres societats.

Des de la perspectiva europea, la política comercial internacional ha acumulat tres grans fracassos els últims dos decennis:

  • 1999: La cimera de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle, entelada per una gestió polèmica de les mobilitzacions de quaranta mil manifestants. L’antiglobalització entrà amb força a l’agenda política i mediàtica.
  • 2012: El rebuig al Parlament Europeu de l’Acord Comercial de Lluita contra la Falsificació (ACTA, per les sigles en anglès). Era un acord multilateral destinat a millorar la protecció de la propietat intel·lectual i representa una gran oportunitat perduda. El Parlament rebé una petició amb 2,8 milions de signatures en contra d’ACTA.
  • 2016: El triomf de Trump congela les negociacions per al Partenariat Transatlàntic per al Comerç i la Inversió (TTIP, per les sigles en anglès), després d’anys d’oposició frontal per part d’alguns mitjans i ONGs, i populismes de dretes i esquerres. Estava destinat a generar anualment €95 mil milions de beneficis als Estats Units i €119 mil milions a la Unió Europea (dels quals, més de 1.700 a Catalunya), segons el think tank CERP.

Ja abans del trumpisme, el TTIP estava molt tocat. El damnaven mobilitzacions populars massives a països europeus i a més, les negociacions anaven malament. Segons Perreau de Pinninck, l’administració Obama semblava més interessada a obtenir concessions impossibles de la Unió Europea que a obrir mercats com la contractació pública.

Sorprengueren les multitudinàries manifestacions anti-TTIP a Alemanya, país campió de les exportacions i la globalització. Després s’ha sabut que foren en part impulsades per fundacions polítiques lligades a Die Linke, partit anticapitalista hereu dels comunistes de l’Est, i Alternativa per Alemanya, euroescèptics d’extrema dreta. Politico Europe denuncia que Corporate Europe Observatory té com a principal donant Ayman Jailad, un magnat libanès obertament anti-Comissió Europea que també finança altres organitzacions no governamentals ultracrítiques amb el TTIP i quasi tot el que faci Brussel·les. Finalment, com ja és habitual, darrere del finançament d’extremistes de dreta i esquerra a Europa, hi ha la llarga ombra de Rússia.

Catalunya i el futur de la Unió Europea

La Unió Europea es troba en una situació compromesa. El president de la Comissió Jean-Claude Juncker ha publicat l’anomenat Llibre Blanc sobre el futur d’Europa on s’esbossen les directrius a través de les quals els Estats membre de la Unió hauran de decidir quin camí ha de prendre. Ara més que mai, el futur de la Unió Europea dependrà de nous lideratges capaços d’oferir visions renovades per al projecte comú.

Molts aspirem que Catalunya esdevingui un nou estat independent. Els països petits que floreixen són economies molt obertes: Suïssa, Singapur o Estònia, per citar-ne alguns. Els poc internacionalitzats no prosperen, com ara Grècia. Catalunya és una economia exportadora, i s’enfoca a ser-ho cada cop més. Com a societat del coneixement amb un sector tecnològic a l’alça, ens interessa participar en la globalització a través de l’aportació de béns i serveis d’alt valor afegit.

Tot això, per descomptat, sense descuidar el món agrícola i la puixant indústria agroalimentària, i les inversions en energies renovables, que, juntament amb la teconologia, haurien de convertir-se en els puntals de la nostra economia.

Catalunya no és Valònia. És de lamentar que fins i tot partits catalans mainstream s’emmirallin en la deprimida regió belga que intenta bloquejar importacions perquè fet i fet, ells no exporten. Recomanem a Esquerra Republicana que es fixi en Flandes, Dinamarca o Holanda.

Els catalans podem contribuir a la construcció d’una Europa més forta, més lliure i més flexible. Només una Europa oberta al món, també en el terreny comercial, serà capaç de generar prosperitat i així construir una societat més justa basada en l’estat del benestar i la igualtat d’oportunitats, valors fundacionals d’Europa. La nostra vocació emprenedora i europeista contribuirà a enfortir una Unió Europea avui en crisi. I tan sols si Catalunya esdevé un Estat independent la nostra veu hi serà escoltada.

 

Imatge de portada:

CNBC.com.

 

 

 

 

 

 

 

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies