Home Comunicació El Periodisme dels nostres dies

per Alexis Lara Climent (@_AlexisLara_)

La informació és un dret recollit a l’article 20 de la Constitució Espanyola i diu així: “Es reconeixen i es protegeixen els drets: A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. (…) A comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. (…) L’exercici d’aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia”.

No obstant això, sembla difícil que es puga garantir aquest dret quan no existeix un mínim de pluralitat mediàtica que limite la concentració de tant de poder en poques mans. Sabem que la gent forma les seues opinions en funció del que veu, llegeix o escolta ja siga a través de les seues pròpies experiències o de les que es difonen pels mitjans de comunicació. Quan aquests últims són propietat d’una minoria amb interessos diferents de la majoria, el principi de democràcia, és a dir, la repartició del poder, podria obstaculitzar-se. No s’ha d’oblidar que per a molts, la informació ja és el quart poder (després de l’executiu, judicial i legislatiu).

La polarització mediàtica

Alguns teòrics van batejar com a polarització a aquest fenomen de concentració del poder mediàtic en poques mans. “De fet, la primera onada de polarització (al final de l’etapa socialista) es produí en un moment de màxima polarització mediàtica, arràn de la liberalització del mitjà televisiu i la lluita conseqüent per la formació i el control de nous conglomerats mediàtics.” (González, 2013).

Més tard es va produir la segona fase de la polarització amb el mandat del PP l’any 2000, que vindria a accentuar allò que Hallin i Mancini van descriure com a sistema de pluralisme polaritzat.

Ací tindríem el leitmotiv del tipus de periodisme que es fa a Espanya. El nostre sistema mediàtic, caracteritzat per un “escàs desenvolupament històric del mercat periodístic [amb conseqüències com] una premsa dirigida fonamentalment a les elits i un índex de lectura molt reduït”; “alts nivells de paral·lelisme polític”, “escassa professionalitat i autonomia dels periodistes”, “intervenció de l’Estat (…) en els mitjans de comunicació (…) de manera directa (…) i indirecta” (González y Olmeda, 2013) genera en última instància allò que Víctor Lapuente (2014) anomena periodista-sacerdot diferent d’aquell periodista-detectiu que existeix en altres països amb sistemes mediàtics com el liberal o el corporatiu democràtic.

Característiques del Periodisme Espanyol

En primer lloc, i fent referència a la metàfora del sacerdot, aquest tipus de periodisme prioritza les declaracions dels polítics i del marketing polític. És a dir, la informació ve des de dalt cap avall, dels representants als representats, el que significa un gran predomini de la cobertura negativa. Açò és, la priorització de les notícies negatives front a les positives, per mitjà de les quals els mitjans de comunicació es situen més bé en contra de unes tendències polítiques més que posicionar-se clarament a favor d’altres. “D’ací que la informació política que diàriament bombardeja l’audiència espanyola està saturada de invectives i desqualificacions que només serveixen per a enquadrar la política com un esport agònic i inútil, desproveït de tota finalitat que no siga alimentar l’espiral del cinisme” (Humanes, 2006).

En segon lloc, trobem un alt grau d’atribució de responsabilitat als polítics, inclús quan hi ha altres instàncies a qui dirigir-se. Al contrari del que succeix a altres models, el nostre sistema mediàtic imposa una certa jerarquia en el newsmaking, on les declaracions dels polítics es converteixen en notícies i eixa informació flueix cap avall (organitzacions, experts, ciutadania…). Un model corporatiu democràtic com el que citava amb anterioritat, oferiria altra lògica en la que les matèries primeres provindrien dels experts en el tema per a descendir finalment, i mai obligatòriament, a la declaració d’algun polític amb competències en la qüestió.

En tercer i últim lloc, seguint a Víctor Lapuente, el sistema de pluralisme polaritzat indueix als periodistes a produir discursos abstractes, centrats en la globalitat del sistema (econòmic, ideològic, etc.) i no en mesures concretes per al context concret, el que podria provocar en cert sentit un immovilisme ciutadà o apatia política donada la dificultat percebuda per a implementar un xicotet canvi. En altres paraules, es redueix la importància de l’agència de l’actor per a centrar l’atenció en una estructura difícil de modificar. La informació periodística es presenta en pack indivisibles i per tant, una mesura política no és independent d’un rerefons polític molt més complex.

Al mateix temps que el control dels mitjans de comunicació s’ha polaritzat concentrant en grans grups mediàtics, com són principalment Mediaset i Agostini, els periodistes s’han vist concernits en la seua activitat professional. És el que es coneix com a instrumentalització del periodista, una pèrdua d’autonomia a favor del poder del propietari del mitjà de comunicació.  Però no només això, sinó que la pauta per a la contractació d’un periodista poden no ser els seus mèrits, i sí la simpatia amb la línia editorial o el rerefons ideològic del grup mediàtic. No hi ha que oblidar que la Constitució Espanyola garantitza el dret a rebre informació veraç, encara que, aquesta més que com a un dret, es concep com a un servei o mercaderia, el que implica entrar en la lògica del mercat i per tant de l’oferta i la demanda. Uns produeixen informació i altres la consumeixen en funció dels seus gustos i preferències.

Aquests alts graus de paral·lelisme polític – mitjans polititzats en un i altre punt de l’eix ideològic – indueixen al periodista a actuar conforme a la lògica política, és a dir, adoptar un caràcter clarament jeràrquic en quant a l’exigència de responsabilitats dels successos que hagen ocorregut; declaratiu en funció del qual molts titulars surten directament de la veu dels polítics; i abstracte dotant els problemes de caràcter sistèmic i limitant les solucions concretes al cas concret.

En definitiva, aquestes són les característiques que condicionen el periodisme espanyol, i particularment durant els dies que vivim.

 

Bibliografía

Constitución Española de 27 de diciembre de 1978

González, JJ (2013): “Las elecciones democráticas en España (1977-2011)”

González, JJ y JA Olmeda (2012): “El sistema mediático en tiempos de Rodríguez Zapatero: un bucle melancólico”, en Colino, César y Ramón Cotarelo: España en crisis: balance de la segunda legislatura de Rodríguez Zapatero, Valencia: Tirant Humanidades, 311-330.

Lapuente, Víctor (2014): “Una mirada crítica a nuestro periodismo”, Artículo de El País, 1 de Mayo

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies