Home Internacional La OSCE, el guardià de la seguretat euroasiàtica

per Víctor López Payà (@vlopezpaya)

Sovint, quan a la comunitat internacional es parla del Vell Continent la primera referència que es té és la imatge de la Unió Europea (UE), de Brussel·les i de les grans capitals estatals com Berlín, París o Londres. No obstant, Europa és molt més que això. Des del final de la Segona Guerra Mundial el 1945 han anat sorgint tot un conjunt d’organitzacions supranacionals amb tot tipus de finalitats. Primer va ser la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA, 1952) per controlar les dues principals matèries primeres per al progrés militar i així evitar nous conflictes entre França i Alemanya. A això li va seguir la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM, 1957) per supervisar la producció de les armes més mortíferes d’aleshores. Paral·lelament i amb un abast més internacional, va sorgir l’OTAN (1949), per a la defensa del continent, i el Consell d’Europa (1949) per a promoure la cooperació entre els estats europeus en matèria de democràcia i drets humans. Molts d’aquests organismes han sobreviscut al llarg del temps fins als nostres dies, d’altres s’han fusionat, han estat substituïts i alguns fins i tot dissolts.

L’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE, 1975) és l’evolució de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE). La OSCE va néixer amb l’objectiu d’avançar en el camp de la seguretat i passar d’un simple fòrum de debat a una autèntica estructura organitzativa de caràcter internacional amb radi d’acció regional del continent europeu i part d’Àsia. Amb seu a Viena (Àustria), hi participen un total de 57 estats d’Euràsia i dos nord-americans (Estats Units i Canadà) amb reunions periòdiques a diferents nivells, realitzant missions internacionals de suport i observació i legislació multilateral vinculant.

La seva creació perseguia l’objectiu d’acabar amb les distincions entre les principals potències europees en el camp militar i fomentar els vincles de cooperació internacional davant d’un ordre mundial canviant, a més de l’auge del terrorisme i la violència organitzada. No obstant, a ulls del món, la OSCE sempre ha viscut amb l’ombra de l’OTAN i posteriorment de la UE. Per una banda, l’Aliança Atlàntica s’ha erigit com l’escut defensiu més potent pels socis europeus i el principal vincle amb el poder militar dels Estats Units. Tal condició fa que en matèria de cooperació militar ni la OSCE ni ningú pugui competir-hi en aquest camp. Per l’altra banda, la Unió Europea ha cobert els aspectes econòmic, financer i, fins a cert punt, polític de forma conjunta amb el Consell d’Europa. Tot això planteja la incògnita de quin és, llavors, la raó d’existir de la OSCE en ple 2018?

La resposta és relativament senzilla (si és que hi ha alguna cosa senzilla en política). En primer lloc, la OSCE cobreix aquells aspectes on ni la OTAN ni la UE arriben, com són el control armamentista i la desmilitarització de zones en conflicte o amb tensions. En segon lloc, la OSCE no és només els membres de l’OTAN i la UE, ja que abasta tota la regió d’Euràsia, i és precisament aquí on resideix la clau de volta. Les grans potències europees són a dia d’avui vertaderes democràcies on, en general, es respecten els drets humans, no hi ha conflictes militars i, per tant, hi ha uns estàndards de seguretat més que acceptables. Per contra, a la regió euroasiàtica encara hi ha molts països que es troben en vies de desenvolupament econòmic, polític i democràtic, que no tenen garantits tots els drets i llibertats fonamentals reconeguts i avalats per la comunitat internacional i, a més, on hi ha conflictes armats.

En conseqüència, la OSCE és per aquests països la principal organització pel control armamentista, la desmilitarització de zones en conflicte i l’òrgan de suport per al respecte dels drets humans i la celebració d’eleccions lliures, plurals, transparents i periòdiques. Per les grans potències europees, la OSCE és una plataforma per lluitar contra el terrorisme i, per tant, per prendre mesures conjuntes en matèria de seguretat, ja no tan en el camp dels conflictes armats sinó en el camp de potencials i existents amenaces contra la ciutadania i les institucions nacionals.

Els passats 7 i 8 de desembre de 2017 es va celebrar el 24é Consell Ministerial de la OSCE, que és el principal òrgan intern de presa de decisions, on hi assisteixen els caps de la diplomàcia dels 57 estats membres, és a dir, els ministres d’afers exteriors. Els principals temes que es van tractar, a part dels rutinaris nomenaments de renovació de càrrecs interns, van ser la lluita contra els conflictes derivats de les noves tecnologies informàtiques, els controls per evitar la tracta de persones, tràfic infantil i explotació sexual, i noves mesures contra les armes lleugeres i l’ús de municions convencionals, que són les armes més mortíferes del món. L’objectiu, frenar l’auge de grups extremistes i fomentar societats i mitjans de comunicacions lliures. Aquestes mesures són d’aplicabilitat per a tots els seus membres però és evident que van destinades a països específics amb la indirecta conseqüència de també protegir els grans estats europeus, que gaudeixen de majors recursos per fer front a aquests reptes.

Resulta molt interessant, doncs, veure com els grans països que conformen la Unió Europea tenen un especial interès en la continuïtat de la OSCE, visualitzant-la com la plataforma d’ajuda als “estats tercers” del club comunitari, sota la idea que si ells gaudeixen de seguretat les fronteres de la UE seran menys perilloses. Multilateralisme en estat pur. Això fa que la presència de la UE sigui inevitable. És la major organització supranacional del continent i un actor internacional clau. La seva participació, encara que sigui indirecta a través dels seus estats membres, evidencia el seu enorme potencial, però alhora també les seves limitacions. El que està clar és que la OSCE és necessària per aquells països euroasiàtics en vies de desenvolupament, ja que gràcies a aquesta compten amb tota una estructura internacional de suport a la seguretat i a la democràcia, la col·laboració d’estats més benestants i els serveix de trampolí per enfortir els vincles diplomàtics amb la resta de països. Per tant, la OSCE no és només un ens de cooperació en determinats temes sinó, també, un fòrum per enfortir les relacions multilaterals entre els seus membres. Una multilateralitat que, en el context actual, és l’element fonamental de la seguretat col·lectiva euroasiàtica i per a les relacions internacionals del (des)ordre mundial existent.

Imatge:

Comboi de la Missió d’Observació Internacional de la OSCE a Debaltseve (Ucraïna) el 20 de febrer de 2015. Font: Reuters.

(Visited 116 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies