Home Ciutadania Per què la Marea Verda?

per Pere Joan Cabot

(Professor de Filosofia IES Santanyí, Mallorca)

Introducció

La situació actual del sector educatiu públic i d’una part important del concertat, que ha culminat en la vaga indefinida convocada per part dels sindicats i l’Assemblea de Docents, i que compta amb el suport d’una majoria de la societat civil així com d’associacions de pares i mares i sindicats d’estudiants, és el resultat o conseqüència de tota una sèrie d’accions i decisions polítiques que el Partit Popular ha anat duent a terme en els darrers dos anys. Probablement, el projecte educatiu del Govern del PP conegut com a TIL (Tractament Integrat de Llengües) ha estat la gota que ha fet vessar un tassó que s’havia anat emplenant gradualment des de feia temps enrere. Així doncs, difícilment es pot entendre la reacció dels professors de les Illes Balears, així com el suport que han aconseguit d’un ample (m’atreviria a dir que majoritari) sector de la societat civil i especialment els pares i mares d’alumnes, sense tenir en compte tots aquests esdeveniments previs que han configurat l’estratègia del Partit Popular per debilitar l’ensenyament públic, a causa de ser un àmbit què els conservadors perceben com a enemic ideològic i en el que no tenen gaire poder d’influència.

Contextualització: dos anys de mesures contra l’ensenyament públic

Pintando-IES-Porto-Cristo-Mallorca_EDIIMA20130927_0794_13Precisament, aquesta és la primera causa explicativa de l’actitud del Govern en relació al món educatiu públic: no poder influir-hi des de dins del propi teixit. D’aquesta manera l’única solució que José Ramón Bauzá ha entès com a possible ha estat la de atacar-lo des de la posició d’autoritat (i clarament autoritària) de President i de Govern. Ara bé, quines han estat aquestes mesures i decisions preses pel govern Bauzá prèviament al TIL i que formen part dels motius que han portat a convocar aquesta vaga indefinida i la ja coneguda com a marea verda? Examinem-ne alguns dels més destacats:

– El Partit Popular ha efectuat una reducció de la plantilla de professors que ronda el miler de docents, mentre que el nombre d’alumnes no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat considerablement. Així doncs, ens trobem en què hi ha més alumnes però menys professors, de manera que s’impossibilita una major atenció individualitzada de l’alumnat. Aquest fet ens condueix directament al següent punt.

– La manca de professorat ha estat “solucionada” pels populars a partir de l’augment de les ratios d’alumnes per classe, les quals arriben en alguns casos a fins a 35 alumnes a ESO i podríem dir que indefinidament majors en Batxillerat. Val a dir que quan es preguntà al nostre President per aquest fet a la televisió pública Balear IB3 sobre aquesta decisió, la seva resposta fou que quan ell era estudiant “hi havia 40 alumnes per classe i això no era cap impediment per a una formació de qualitat que evités el fracàs escolar”, obviant completament que la societat en la qual ell es va educar i l’actual tenen escasses semblances des de qualsevol punt de vista que s’adopti i, passant per alt també, que no és el mateix la selecció d’alumnat que es fa en l’ensenyament privat que l’escola inclusiva pública. Bauzá, de fet ha afirmat públicament que la causa del fracàs escolar radica no en factors com la manca de professors, recursos, atenció a la diversitat o el model econòmic de les Balears, sinó gairebé exclusivament en el fet de la immersió lingüística en català, afirmació aquesta que pot ser fàcilment qüestionada comparant l’índex de fracàs escolar en comunitats com Andalusia i Múrcia, les quals usen només el castellà com a llengua vehicular però tenen índexs més alts de fracàs escolar que les Illes Balears, o observant com el País Basc, en el que la majoria dels alumnes estudien en programes d’immersió en Euskera, és la comunitat puntera en èxit escolar.

– Els retalls practicats en l’educació pública s’han materialitzat també en l’eliminació dels Programes d’Atenció a la Diversitat o de suport com, per exemple, el PROA. Aquest programa permetia oferir classes de suport els horabaixes a alumnes seleccionats en situacions familiars complicades o amb pocs recursos, que previ anàlisi dels Equips Educatius es considerava que podien aprofitar aquestes sessions de repàs amb tractament individualitzat. Programes com el PROA feien que l’ensenyament fos, efectivament públic, no elitista, i de qualitat, fent de l’educació un dret i no un privilegi.

– Relacionat amb l’anterior, a Bauzá i els seus diversos Consellers d’Educació no els hi va tremolar la mà quan signaren l’eliminació de programes com el PROA amb l’excusa de fer una “gestió racional dels recursos” (tal i com es pot llegir al BOIB). En canvi, i curiosament, el Govern Balear destinava al mateix temps quatre-cents mil euros a concertar dues escoles de l’Opus Dei que segreguen els alumnes en funció del seu sexe.

– Una altra mesura dels conservadors fou la de decidir que quan un professor estava de baixa, aquest no seria substituït a menys que aquesta baixa fos per un període superior d’un mes. D’aquesta manera, els mateixos dirigents del PP que afirmen estar molt preocupats perquè els al·lots i al·lotes de les Illes perden classes aquests dies de vaga indefinida, no tenen cap inconvenient en què aquests mateixos al·lots i al·lotes estiguin un mes sencer sense professor en una matèria per tal de no contractar un professor substitut.

– Així mateix, quan un professor té una malaltia menor i té la condició de baixa laboral, només cobra el 50% del sou durant el primers tres dies de baixa i el 70% durant els tres mesos següents. Només comença a cobrar la integritat del seu sou a partir dels tres mesos de baixa. Aquesta mesura, la de penalitzar els professors que cauen malalts, ha estat la “intel·ligent” solució del PP al problema residual de l’absentisme laboral en escoles i instituts.

– Precisament, el Govern del Partit Popular no ha escatimat adjectius i declaracions públiques dels seus responsables i dirigents per tal de crear un estat d’opinió contra el sector públic docent. D’aquesta manera, s’ha acusat els professors de practicar un adoctrinament sistemàtic dins les aules i inclús les Noves Generacions del Partit Popular han elaborat un vídeo en el que representaven com es produiria tal fenomen. Per altre costat, hem pogut sentir comentaris constants sobre les nostres condicions laborals en la mateixa línia que la Presidenta de la Comunidad de Madrid en el seu moment, Esperanza Aguirre, feu en el seu territori. Bàsicament i en resum, afirmar que el professorat es un sector acomodat en la mandra i en jornades laborals molt per davall de la resta de treballadors, és a dir, un grup de privilegiats que només fan 20 hores de treball a la setmana. Aquesta demagògia claríssimament dirigida cap a la creació d’una opinió pública contrària al professorat, parteix tant d’una animadversió flagrant contra els professors com d’un desconeixement total del dia a dia dels treballadors de l’ensenyament doncs només té en compte les hores lectives, és a dir, de classe, i no totes les hores destinades a preparació de les mateixes, correcció de treballs i deures, hores dedicades a la funció tutorial (entrevistes amb famílies i alumnes), reunions dels Equips Educatius, guàrdies de centre, etc.

– Afirmacions com l’anterior han legitimat al Partit Popular a prendre una mesura com és la de acomiadar els professors interins durant les vacances escolars per tal de no pagar-los la part del sou corresponent a aquests dies i que amb justícia es mereixen, vulnerant així el principi de “igual salari per igual treball”.

– En canvi, el PP no ha tingut cap inconvenient en eliminar els complements i incentius per a la carrera docent, això és, els anomenats sexennis, els quals s’aconseguien a partir del fet que el professor cursava hores de formació fora de la jornada laboral en activitats relacionades amb la docència, mantenint-se d’aquesta manera constantment reciclat i actualitzat.

– Una de les mesures que quan estic escrivint aquestes línies estant essent discutides en la reunió del Comité de Vaga i el Govern és la retirada de la que es coneix com “Llei de Convivència i de Símbols”, la qual suposa un atemptat frontal contra el principi de la Llibertat de Càtedra i l’autonomia dels centres, donat que preveu sancions a, per exemple, aquells professors que emetin una opinió personal dins l’aula sobre algun punt del temari, doncs el Govern entén aquest fet com “adoctrinament”. Curiosament el Govern no té cap problema en què s’imparteixi una assignatura com Doctrina Catòlica, que com el seu mateix nom indica parteix i pretén directament l’adoctrinament religiós dins un espai públic en un suposat sistema educatiu laic o, com a mínim, aconfessional. Imaginem-nos en canvi una classe de Filosofia en la que el factor opinió i debat no pugui ser-hi present. Així doncs, s’incentiva un sistema dogmàtic dels continguts (oposat al pensament crític tan característic i necessari per al progrés científic) sustentat en la por a les represàlies de l’autoritat. Sembla doncs que tornem a una situació anterior al segle XVIII, una espècie de pre-Il·lustració, en la que els enemics de la raó es situaven en el poder absolutista (democràcia absolutista és una expressió recurrent dins la marea verda per referir-se al govern Bauzá, en relació a la seva manera d’entendre la democràcia) i la superstició religiosa. Tornant però a l’anterior, cal dir que les sancions a professors poden ser econòmiques (fins a sis mil euros) o d’altre estil, com per exemple ser enviat a una altra illa diferent de la que es té plaça, és a dir, una sanció de desterrament. Aquesta Llei de Convivència que no està encara aprovada però que es preveu la seva aprovació a menys que la pressió dels vaguistes aconsegueixi fer enrere el Govern es redactà a quan varen començar a aparèixer als col·legis i instituts balears les primeres samarretes verdes i els primers llaços amb la bandera catalana exhibits a les façanes dels centres en defensa de l’educació pública i de qualitat, així com de la llengua catalana com a vehicular de l’ensenyament. És per tant, una llei amb clara voluntat repressiva que respon a l’estratègia autoritària del PP, nascuda del sentiment d’impotència per no poder influir des de dins del sector públic docent i, per tant, prenent per sistema el seu esclafament gradual des de fora, des de l’autoritat del Govern.

Anglès sí, TIL no

Arribem ara al tema que ha monopolitzat l’atenció per part dels mitjans de comunicació al llarg d’aquesta vaga i que tot i ser extremadament important, ha obscurit una mica tots els motius explicats en el punt anterior. Parlarem doncs del TIL o Tractament Integrat de Llengües, conegut també com a decret del Trilingüisme.

El primer que cal dir d’aquest programa és que va aparèixer després que fracassés l’intent de José Ramón Bauzá de que la majoria de pares i mares elegissin el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament públic dels seus fills i filles. Aquesta lliure elecció de llengua formava part del programa electoral del PP i quan es va posar en pràctica els resultats no varen ser els esperats pels seus dirigents, els quals suposaven una massiva demanda del castellà a les aules. D’aquesta manera, més del 80% de les famílies elegiren el català com a llengua vehicular per als seus fills i filles. Bauzà culpà públicament d’aquestes dades per a ell frustrants a directors de centres i professors, els quals suposadament haurien ocultat aquesta possibilitat d’elecció a les famílies a l’hora de fer la matrícula en el centre, seguint així en la línia marcada de qualificar els docents com a doctrinaris. Bauzá no podia entendre com, si les famílies podien elegir, elegien el català com a llengua. I això era un maldecap considerable per a ell donat que havia venut la seva política com el fugir de la imposició catalanista i la instauració de la llibertat en majúscules dins la societat.

Així doncs, com la població no usava la seva llibertat de la manera que ell esperava o creia convenient, va decidir que havia d’imposar la millor opció a despit de l’opinió i criteri de la majoria de la societat, dels professors, dels experts, etc. I així apareix el TIL. Un decret que els populars han venut de cara al públic com la solució al fracàs escolar i al dèficit històric de competència dels nostres estudiants en llengua anglesa, però que en realitat i vertaderament, vol ser l’atac més gran contra la llengua catalana en els darrers 35 anys. El TIL estableix que l’ensenyament ha de ser en un 33% en català, un 33% en anglès i en un 33% en castellà. La idea doncs, no és altre que aniquilar la immersió lingüística en català en l’ensenyament, un model que du trenta anys funcionant i que ha aconseguit fer passes de gegant en el camí de la normalització de la llengua pròpia d’aquestes illes. Aquest i no cap altre és, des del meu punt de vista, l’objectiu principal del TIL. Un objectiu que per altre costat, ja el Partit Popular havia aconseguit prèviament en el sector públic quan aprovà eliminar el coneixement oral i escrit de la llengua catalana com a requisit per accedir a la funció pública, i el situà simplement com a mèrit, de manera que un funcionari de la Comunitat Autònoma pot aconseguir una plaça de funcionari sense tenir ni idea de llengua pròpia de la Comunitat, que és en la que s’emeten els documents oficials.

No és aquesta l’única mesura en relació a la llengua catalana que ha aixecat ampolles entre els ciutadans. Bauzà ha promulgat la traducció dels topònims de pobles, carrers i carreteres de les Illes al castellà, cosa que d’acord amb la gramàtica catalana és incorrecta (i innecessària), tornant així al període franquista en el que parlàvem de pobles com “Porreras” en comptes de Porreres o “Esporlas” en comptes d’Esporles. Qui sap si tal vegada assistirem a la traducció del topònim del poble Banyalbufar com “Mojalsoplar”, tenint en compte que la web de la Conselleria traduí Hospital Son Espases per “Hospital Sueño Espadas”.

Tornant al TIL, donat que aquest redueix el nombre d’hores en que l’ensenyament s’imparteix en català, a nivell legal suposa per tant, anar en contra de l’esperit de l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística, textos que situen al Govern com el màxim responsable en impulsar i fer cada cop més extensiu el coneixement i l’ús de la llengua catalana, reconeguda com a pròpia. Donat a més a més, que el TIL fou suspès cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, podríem dir que és, o millor dit fou, il·legal. Dic fou, perquè la reacció del govern Bauzá davant la resolució judicial fou la de presentar dues hores després un decret-llei que passa per damunt de la decisió dels jutges i posa a l’Executiu autonòmic com a autoritat màxima al marge del poder judicial i, per tant, de la separació de poders pròpia dels estats democràtics. Bauzá ha considerat que el TIL s’ha d’aplicar sí o sí, contra tot i contra tothom, això sí, pel bé de tothom. Fa així gala a estones d’un cert despotisme il·lustrat que mostra un autoritarisme més o menys encobert o obert depenent del moment, la situació i les persones amb què es trobi. A tot això afegir la seva fòbia a tot el que sigui la llengua catalana i la seva unitat. Bona mostra de l’anterior és que en ple cicle de retallades i comiats de professorat, oferí una partida de setanta mil euros de subvenció per a editorials que publiquessin els llibres de text en el que ell ha anomenat “modalitats balears” les que com ha dit públicament al Parlament Balear “xerraven els nostres pares i padrins”. Aquesta proposta però, tampoc no li ha funcionat ja què els diferents departaments d’instituts i escoles han advertit a les editorials que no fan comptes encomanar cap llibre de text que provingui d’aquestes subvencions ideològiques contra la unitat de la llengua catalana.

Deixant de banda les qüestions en relació a la intenció del TIL i el seu impacte en l’ús del català com a llengua, trobem nombrosos motius per oposar-se a tal programa:

– En primer lloc, com dèiem anteriorment, el TIL ha estat imposat, no consensuat amb professors, inspectors, pedagogs, contra el dictamen de la UIB, els experts i la comunitat educativa en general. És un programa que va contra l’autonomia dels centres doncs impedeix que aquests elaborin els seus projectes lingüístics adaptats a les seves realitats i, per tant, redueix la capacitat de decisió dels Consells Escolars. És doncs, lluny d’un programa de caire democràtic (Bauzá sempre parla de la legitimitat democràtica que la majoria silenciosa li ha atorgat en les urnes), una vulneració de la democràcia en els centres.

– El TIL és un projecte improvisat, doncs un programa de tal magnitud en allò que fa referència sobretot a l’ensenyament en llengua anglesa no pot redactar-se, presentar-se i voler ser aplicat en un lapse de temps de mesos, concretament uns 4-5 mesos. Qualsevol reforma important requereix planificació i temps per fer-se efectiu de manera exitosa. No obstant això, aquesta impaciència per aplicar el TIL respon als motius abans explicats, concretament al fracàs de la seva proposta de la lliure elecció de llengua en l’ensenyament.

– Ara mateix el TIL és impracticable doncs no atén a la realitat social de les escoles i instituts on els alumnes ja tenen dificultats per superar els objectius de les matèries cursades en castellà o català. Si els fem cursar d’un dia per l’altre les matèries en anglès el resultat serà condemnar al fracàs escolar a la meitat de la població estudiantil. Pensem que el Govern tampoc no ha fet cap inversió de recursos per posar en marxa aquest programa ni ha ofert formació específica als professors per a tal propòsit. Al contrari, ha eliminat dels instituts i escoles auxiliars de conversa en llengua anglesa nadius i ha eliminat del Fons Social les ajudes per estudis a professors que assistien a les Escoles Oficials d’Idiomes.

– El TIL no es presenta com un projecte progressiu que comenci a primer de primària i gradualment vagi fent-se extensiu a cursos superiors al temps que els professors van formant-se i adquirint la capacitat i competència per fer les seves classes en anglès a través d’un programa de formació pensat i elaborat per a tal fi. El Govern pretenia que es comencés a primer d’ESO ja enguany amb alumnes que no tenen la possibilitat o capacitació de poder seguir les classes en anglès. Cal dir, que els centres, com per exemple el meu, tenen programes d’ensenyament en anglès d’assignatures no lingüístiques, coneguts com Programes de Seccions Europees, en el que alumnes seleccionats a partir de criteris objectius i a partir d’un acord entre el centre i les famílies passen a cursar en anglès una assignatura no lingüística a cada nivell de l’ESO. Aquest programa funciona molt correctament i no suposa una discriminació pels altres alumnes a l’hora d’afrontar el curs.

– El TIL apareix com un programa elitista que augmenta les desigualtats dins els centres doncs només aquells alumnes que tinguin recursos econòmics com per assistir a classes privades de repàs d’anglès fora de l’horari lectiu seran els qui podran superar les dificultats de comprensió i expressió pròpies de tal situació.

– Així mateix, s’ha constatat que els llibres de text preparats per al programa TIL ofereixen menys continguts que els seus homònims en llengua catalana o castellana, de manera que el temari de cada matèria s’empobreix.

– Finalment, el nivell d’anglès exigit pel Govern als professors per fer les classes en anglès és el conegut com a B2, el qual, d’acord amb els experts en ensenyament de llengües no és en absolut suficient com per plantejar-se l’ensenyament tècnic de determinades matèries en llengua anglesa. Com s’ha vingut dient, no és el mateix parlar en anglès que fer classe en anglès. Qui escriu aquestes línies posseeix un nivell superior a l’exigit per la Conselleria, concretament el B2+, i fa classe de la matèria d’Ètica dins el Programa de Seccions Europees, i pot constatar efectivament la gran dificultat i repte que això suposa, sense formació específica ni compensació horària substancial. D’aquí que un lema popularitzat aquests dies hagi estat “Anglès sí, però no així” o “Anglès sí, TIL no” i que els mateixos professors d’anglès es manifestin contra el TIL.

Conclusió

En definitiva, la marea verda no és quelcom que hagi nascut fa dos dies i del no res, sinó que és el resultat de tot un seguit d’actuacions, situacions i esdeveniments polítics i socials que s’han anat produint en els darrers dos anys en les Illes Balears. Els motius que han impulsat a la vaga indefinida als docents s’han de cercar no només en el TIL, sinó també en tot aquest seguit de mesures que el Govern Bauzá ha pres al llarg d’aquest període i que responen a un objectiu ideològic i polític molt clar: l’atac a la llengua catalana, l’atac i desprestigi del sector docent i el deteriorament gradual de l’ensenyament públic (i l’enaltiment del privat). Afortunadament l’estratègia del Govern Bauçà de crear una opinió pública bel·ligerant amb els docents no ha fructificat i, contràriament, ha creat una aliança entre famílies (les quals han decidit donar suport als professors no portant els seus fills a classe en dies pactats amb els vaguistes) i professors que s’ha vist ampliada amb adhesions de segments d’arreu de la societat civil. Com a exemples d’aquesta nova consciència social observem com la caixa de resistència de l’Assemblea de Docents compta a dia d’avui amb més de 220 mil euros, amb donacions de persones vinculades inclús al PP com l’expresident Cristòfol Soler. Així mateix, alguns batlles de la part forana del Partit Popular han començat a discrepar públicament de la línia oficial del partit marcada des de Palma, i personalitats del món cultural o esportiu tradicionalment significats amb els conservadors han fet declaracions públiques contra el decret de José Ramón Bauzá i exigint diàleg al President.

El TIL ha estat la gota que ha fet vessar el tassó, el punt d’inflexió d’una situació en la que la comunitat educativa, i especialment el professorat, havia restat fins ara atemorida davants les envestides del Govern. Així doncs, és molt més que la qüestió de l’anglès el que està en joc aquests dies. A la manifestació d’avui diumenge 29 de setembre, que es preveu multitudinària, ens hi juguem el futur de la nostra llengua pròpia, i el futur o la possibilitat d’una l’educació pública, de qualitat basada en valors democràtics, presenciant alhora el rol d’una societat civil organitzada i activa que recupera el protagonisme polític i entén la democràcia com molt més que simplement una partitocràcia que reclama acudir a les urnes cada quatre anys.

 

Pere Joan Cabot

Per llegir l’article en PDF clica aquí

  • Miquel Gil

    Un article boníssim i molt clarificador, gràcies.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies