Home Ciutadania Madrid ha de ser seu olímpica?

Per Carles Ferrés (@cferres)

aedf

Des de fa uns mesos des de les cuinetes de Finestra d’Oportunitat seguim l’evolució sobre la possibilitat que Madrid pugui obtenir per fi un dels seus objectius, que persegueix pràcticament des d’inicis de segle: Els Jocs Olímpics

 ciutatsaspirants

A mitjans i finals del mes de març una Comissió del Comitè Olímpic Internacional va anar a Madrid per conèixer tots els detalls del tercer intent de la capital espanyola per organitzar uns JJOO. Traient-me del barret un incís: les instal·lacions i el projecte molt no ha pogut variar des del primer intent, ja que ja tenen construït el 80% de les instal·lacions. Si les han aconseguit millorar, vol dir que les altres dues vegades no eren les indicades per albergar-los.

Sorprenentment, l’avaluació de les candidatures que va ser publicada el 25 de juny li feia veure a Madrid que és el seu moment, donant-li moltes expectatives. Però aquestes avaluacions tampoc són definitives, ja que l’únic definitiu serà el projecte final, l’explicació de la candidatura, els passadissos i el vot final.

Bé, com vam comentar amb anterioritat en l’article que el Victor Solé i servidor vam escriure sobre El joc de la gran politica esportiva, el cas de Samaranch va ser la gran peça clau per portar els JJOO a Barcelona l’any 1992. Però també per part de les institucions polítiques, oblidant-se dels colors i de les ideologies i aprofitant un tren que ajudaria a Barcelona a fer una transformació immensament espectacular i situar-la en el mapa del món, sent actualment reconeguda a tot el món.

Bé, Madrid aquest fet no el necessita, ja que és la capital d’Espanya i ja és coneguda quasi a tot arreu. Però, és adequat fer actualment uns JJOO en un país com Espanya? Anem a analitzar-ho i, com a element complementari a aquest text, recomano l’article Madrid 2020 y el problema de los elefantes escrit a Perarnau Magazine per Carlos Zumer, realitzat el mateix dia de l’última avaluació del COI. Gràcies a aquest article i la percepció personal mirarem de trobar diferents elements per fer un termòmetre ideal i treure les conclusions sobre la seva viabilitat:

Política: a l’inici, i com va succeir en el cas de Barcelona, les institucions, des de la Casa Reial fins a l’Ajuntament de Madrid volen la celebració dels JJOO. L’oposició, que en tots els casos és el mateix partit, cosa que no succeïa fa l’efecte que ells ho tirarien endavant també si fossin al poder, però essent a l’oposició i amb els dies que corren estan mig rebel·lats amb la idea. De fet, molts dels experts, tot i les mostres de suport per part de casa Reial,  qualifiquen la candidatura de Madrid com una candidatura que no traspassa molt més de l’àmbit municipal, quan realment es necessita més suport a nivell polític.

Suport de la gent: la idea de celebrar a Madrid uns JJOO agrada i molt a la societat madrilenya, tot i que també s’està preguntant si amb la situació actual no caldria primer afrontar els problemes vitals (educació, sanitat, serveis socials…) i no deixar-se els “quartos” en la celebració d’un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud. Tot i això, l’esport a Espanya, tal i com ha quedat demostrat en diverses ocasions amb les victòries dels esportistes, oblida els problemes i es llença al carrer o ho celebra, encara que no hi entengui ni un borrall sobre aquell esport, cosa habitual quan es fan un JJOO.

Economia: tot i que Madrid està força avançat, és un dels aspectes relacionats que preocupa 100% al COI. Espanya actualment no pot afrontar la despesa i és un dels grans factors que s’han de tenir en compte. I no cal anar gaire lluny per veure quina és la rellevància dels diners: Xina, potència mundial no va tenir problemes, Brasil, entre el govern i el suport de les seves empreses el tiraran endavant.  Com a vox populi, per l’elecció de Rio ’16 ja es coneixien dades econòmiques preocupants sobre la crisi que s’estava presagiant a Espanya. Als JJOO de Londres, tot i l’extraordinària xifra de diners, sembla ser que els resultats no van arribar a ser positius amb els 9.000 milions d’euros en despeses, i algunes fonts encara afirmen que la despesa va ser força superior. Si bé seria molt favorable de cara a l’any 2020 una gran injecció de diners per Espanya i, principalment per Madrid, no se sap la realitat existent a 7 anys vista i si l’esforç econòmic dut abans serviria d’alguna cosa. Madrid diu que només li caldrà invertir 2000 milions més en instal·lacions, però es fa trampes al solitari: només té en compte el que li queda per fer i no el que ja ha invertit, que voreja els 9000 milions d’euros i algunes de les instal·lacions ja han quedat demostrades que necessiten canvis perquè no estan a l’altura. Però segons l’últim informe, sembla ser que ha cobert les expectatives que volia el COI, cosa que contradeia l’esforç que s’està fent per tal de deixar enrere la crisis. Bé, com sempre, les coses mal fetes i al temps de descompte.

Seguretat: a Barcelona ’92, amb ple auge de la banda terrorista ETA es van haver d’extremar la seguretat fins els últims detalls. I aquest factor va ser un dels que va preocupar als membres del COI el 2004 per no assignar-li els passats JJOO celebrats a Londres, més després dels atemptats del 11-M. Els madrilenys sempre recordaran la pregunta d’Albert de Mònaco sobre la seguretat. Tot i això, els atacs terroristes islamistes no sembla que s’hagin de repetir i ETA es troba en procés de transició per deixar de forma definitiva les armes. També sembla que és un dels aspectes on Madrid ha millorat respecte l’última avaluació i no hi ha ja amenaces.

L’ombra de Barcelona: fa relativament poc temps que es van celebrar els JJOO a Espanya i també és motiu que es té en compte. Tòquio les va celebrar al 1964 i Istanbul no ho ha fet mai. A més a més, de les Olimpíades de 1992 se’n guarda un bon record per part de molts del membres del COI i molts la situen en el segon o tercer lloc de les millors Olimpíades, per darrere de Xina i empatada amb Sydney.

Manca de dirigents esportius amb importància: Espanya va tenir poder al COI fins que Samaranch va deixar la presidència. A partir d’aquí, no ha sortit un dirigent en el camp de l’esport de tenir influència (Espanya té tres membres al COI), però que no tindran la rellevància. Els contactes ho són tot en aquest món. Ni el suport de diverses estrelles, amb l’auge d’Espanya a nivell esportiu en els últims anys, ha servit per aconseguir els JJOO.

Afers extraesportius: l’esport espanyol ha estat castigat en els últims anys per l’ombra del dopatge: Operació Port, Operació Galgo… I els valors d’excel·lència, amistat, respecte, caràcter amateur (ha anat desapareixent), importància de participar que promou el COI s’allunyen força del dòping. En aquests últims mesos ha aconseguit posar-se una mica el dia en matèria de dopatge amb la nova aprovació d’una llei. Tot i aquesta llei, no crec que canviï molt la visió i més després de la resolució de l’Operació Port, on molts dels imputats en sortiren indemnes i quan el dopatge ha estat relacionat amb esportistes de 1r nivell a l’àmbit espanyol. També recentment l’ombra de la compra de partits en el món del futbol està portant de corcoll els estaments d’aquest esport.

Després de tots aquests punts sembla complex que Madrid es pugui endur aquests JJOO. Però les seves opcions augmenten des del moment que mirem les seves dues rivals.

Istanbul, ciutat pont entre la plataforma europea i asiàtica, és una ciutat verge en esdeveniments de tal magnitud. Ha celebrat Final Four de bàsquet, campionats del món juvenil de futbol o campionats d’atletisme en pista coberta, però res com uns JJOO. Tot i ser posterior a la última avaluació, la situació interna amb les revoltes del mes de juny a la plaça Taksim i la seva zona geopolítica amb el cas de Síria i Iraq en primer terme i la més llunyana Egipte, sense oblidar el conflicte Israel – Palestina no la fan molt segura. Segurament és la que té més feina per fer, però té un punt molt fort: l’enorme capital econòmic que hi ha al país, amb companyies importants com Turkish Airlines.

En el cas de Tòquio, té ja l’experiència encara que fa gairebé 50 anys que es van celebrar i els JJOO han evolucionat exponencialment durant els últims 20 anys. Però la gran recessió econòmica, més les desgràcies com Fukushima i l’apatia de bona part dels japonesos davant de l’arribada de la torxa i la bandera olímpica també l’han posat en entredit. Tot i això, els últims estudis mostren una millora en el suport de la ciutadania i l’únic gran inconvenient trobat és que són unes instal·lacions antigues i que calen una renovació, que coneixent l’eficiència i el treball dels japonesos costa de creure que no estarien a temps i a l’alçada d’uns JJOO.

Però a Madrid per ser candidata també li han de preocupar dues altres qüestions. La primera és la votació del nou President del COI que també s’haurà de decidir el proper 10 de setembre a Buenos Aires. Hi ha 6 possibles candidats – el més conegut és Sergey Bubka, que va ser el primer atleta en saltar més de 6 metres amb el salt de perxa- tot i que el gran favorit és l’actual vicepresident del COI i president del Comitè Olímpic Alemany Thomas Bach. Ara bé, els escàndols sobre sospita de dopatge en el món de l’atletisme des de l’Alemanya Occidental des dels anys 50 fins ara el poden arribar a perjudicar.

Però, per què ha de preocupar a Madrid i a les altres candidates? Doncs són faves comptades. Tot i que la decisió sobre la seu olímpica es farà 3 dies abans, les ciutats hauran de fer aquest cop encara millor el joc dels passadissos i obtenir els vots per ser la seu i assegurant-se la confiança del que creuen que pot sortir com a president i tractant d’apostar fort per ell.

I en segon terme cal parlar dels atletes. Per Barcelona ’92 hi va haver una gran aposta pels atletes oferint beques, el Pla ADO, que tant bons resultats li va proporcionar i que han tingut força continuïtat fins fa poc temps. El motiu és prou conegut: la crisis econòmica ha tirat enlaire les beques ADO i molts esportistes han vist reduïdes les seves possibilitats de dedicar-se íntegrament a preparar-se pels JJOO. Molts han hagut de buscar patrocinadors que apostessin per ells i que els proporcionessin els diners i mitjans necessaris per seguir entrenant i competint. Veurem si Madrid aconegueix ser ciutat olímpica com el Consell Superior d’Esports, el Comitè Olímpic Espanyol i altres estaments esportius i de l’Administració Central i Municipal poden proporcionar aquests recursos als atletes.

112517-620-282

Protesta de treballadors municipals davant de l’hotel dels membres del COI en la última visita a Madrid (20 minutos/EFE)

A Madrid n’estan convençuts que a la tercera és la definitiva. I personalment, tot i no estar entusiasmat amb la idea de tenir uns JJOO a 600 km de distància, per la quantitat inhumana de notícies que ens hauríem d’empassar durant 7 anys i les evidents mancances que té, els informes diuen que van en bon camí i també tinc la sensació que és la principal candidata a endur-se els JJOO. D’aquí a uns dies a Buenos Aires ho sabrem, tot i que les cases d’apostes donen per favorita Tòquio i la gran majoria situen Madrid en tercer lloc.

Carles Ferrés 

Per llegir l’article en PDF clica aquí

AUTOR
Barcelona, 1989. És politòleg i màster en Periodisme Esportiu. Amb nou anys d'experiència en el lleure infantil i juvenil, ha cursat tallers de ràdio, ha col·laborat en petits mitjans audiovisuals i ha informat durant 3 anys de l'actualitat de la Liga Adelante i el ciclisme a planetadeporte.es. Actualment és a l'Ajuntament de Teià i és el Secretari de Finestra d'Oportunitat.
  • Diegu

    Bon article !

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies