Home Internacional Madiba totsiens! Hamba kahle Madiba! Adéu Madiba!

Per Finestra d’Oportunitat (@finesop)

HOMENATGE DE FINESTRA D’OPORTUNITAT A NELSON MANDELA

Ahir a la nit, divendres 5 de Desembre 2013, vam anar a dormir amb una sensació de pau i tranquil·litat amb nosaltres mateixos; amb el món, amb la Historia, però també amb gran tristesa. Sobre les 23 hores el món sencer es paralitzava al conèixer la noticia de la mort d’un dels grans referents polítics, per no dir la última gran figura humana, del s.XX, el pare de la democràcia i de la societat interracial a Sud-Àfrica, Nelson Rolihlahla Mandela, conegut com a Madiba (avi).

Nascut en una família amb cert poder adquisitiu per formar part de l’ètnia Xhosa i on el pare era conseller real, des de jove trencà en bona part aquests lligams i aniria a la universitat, on es començaria a forjar com un home que no es trobava còmode amb la situació que hi havia al seu territori, dominat pels blancs: el règim de l’apartheid. A la Universitat de Fort Hare coneixeria una de les persones que el marcarien a la seva vida: Walter Sisulu, líder del Congrés Nacional Africà (CNA), en el que entrararia al 1944. Fruit de la demostració de força que havia adquirit, va cremar el carnet de pas que tenien les diferents ètnies davant de mitjans de comunicació creant un efecte dominó en tota la població negra. Tot i que el CNA fou prohibit al 1960, el Pimpinela Negra, com era conegut, va seguir des de la clandestinitat lluitant per a la seva causa. La lluita contra l’establishment el va conduir a la presó al 1962 i jutjat per sorpresa a cadena perpetua 2 anys més tard. Tancat entre reixes hi passaria 27 anys; 18 dels quals a la presó de Robben Island, dormint al terra de la seva petita garjola amb el seu 46.664 gravat en el mono de pres, però mai sense oblidar què havia d’aconseguir.

Durant aquest llarg període, Mandela va aconseguir canalitzar la seva ira cap als afrikaans (els blancs, de descendència holandesa o boer i anglesa) aprenent primer la seva llengua i després mirant de conèixer-los utilitzant d’exemple els propis treballadors de la presó. Aquest exercici, que seria quasi impossible de fer per a la majoria en la situació que es trobava Mandela, li va fer comprendre que l’únic camí cap a una situació ideal post-apartheid era la unificació social, sinònim d’unificació racial, per a crear un país millor, un món millor, sense discriminacions i amb respecte. Una aposta humana i humanista, trencadora i revolucionària: pau enlloc de violència. El Gandhi sud-africà apostaria sempre per aquest anhel.

La lluita des del 1980 del seu amic Oliver Tambo (1917-1993) per demanar l’anul·lació de la prohibició del CNA i l’excarceració de Mandela, van tenir els seus fruits 10 anys més tard, amb una forta pressió a la que es va veure sotmesa el president de la república sud-africana des de 1989 Frederick Willem de Klerk, un conservador reformista que, tot i ser un convençut de la societat segregacionista que tiranitzava Sud-Àfrica des de 1948, va seguir el camí del seu predecessor, Pieter W. Botha (1984-89): l’obertura paulatina del règim i la transició cap al fi de l’apartheid. Encara a la presó, Nelson Mandela es va reunir amb dirigents del govern, com per exemple el ministre de Justícia o el Cap dels Serveis Secrets o fins i tot amb el president Botha el 1986, per poder trobar una entesa per arribar a un acord entre blancs i negres. La seva sortida el diumenge 11 de Febrer de 1990 va ser l’apoteosi a tot Sud-Àfrica, amb un missatge que no feia renunciar a res, però on també es notava la forta empremta de l’anhel de la reconciliació.

La sortida de la presó, l’obertura del procés de negociacions per celebrar unes mandela2eleccions democràtiques i el savoir faire van conduir que el Premi Nobel de la Pau de 1993 acabés en mans de De Klerk i de Mandela: el món, que per una banda havia acceptat l’apartheid com va acceptar la societat segregada dels estats del Sud dels Estats Units d’Amèrica, aplaudia la revolució pacífica de la que Madiba n’era el mestre.

Des d’aquell moment, l’estrella de Nelson Mandela només va anar en augment fins que finalment el dimarts 10 de Maig de 1994 guanya les eleccions presidencials –i el CNA les legislatives– i és proclamat el primer president de la nova democràcia sudafricana. El seus principals maldecaps es corresponien amb com instaurar una nova cultura de la reconciliació amb dues cultures, llengües, himnes i maneres de fer completament oposades, en les que el color de la pell era el símbol d’ambdós mons. La seva obra es va veure principalment en dues accions. En primer lloc, el símbol musical de l’himne nacional; l’himne de la Sud-Àfrica en temps de l’apartheid era el dels afrikaans i els membres de la CNA lògicament eren partidaris d’abolir-lo; Mandela no volia caure en el parany de fer el contrari i sempre va ser partidari que els dos himnes Die Stem i Nkosi Sikelele es tocarien un darrere de l’altre.

Aquest fet es va consumar en un dels èxits superiors que sempre se li atribuiran a Madiba. Sud-Àfrica organitzava el Mundial de Rugbi l’any 1995 rugbyi el dirigent va tenir l’obsessió que aquella era la principal opció per aconseguir que tot el país es bolqués i, des de l’esport, s’aconseguís un sentiment únic envers el país. El sentiment com a detonant de la nació, com van postular Fichte o Hegel al segle XIX. El llibre “El factor humà” del periodista anglès John Carlin explica àmpliament la història d’aquest any i escaig, i que també va ser portada al cinema a la pel·lícula Invictus de Clint Eastwood (2009). Ja coneixem la història, doncs finalment el país sud-africà va guanyar el mundial i la població sencera es volcà amb la selecció formada principalment per afrikaans, per blancs. Després de les seva presidència, on va poder portar a port alguns dels seus projectes més ambiciosos (reforma agrària, fi de l’economia dualista, reformes sanitària i educativa per a obrir-les a tota la població, buscant la unió on durant segles hi va haver segregació) i Sud-Àfrica aconseguiria millores importants en tots els sentits; si bé encara té moltes mancances: el virus del SIDA i la sífilis segueixen matant entre un 28% i un 30% de la població segons estadístiques de l’ONU; el president actual, Jacob Zuma (al poder des de 2009) s’ha apropat perillosament al dictador de Zimbabwe Robert Mugabe, creant una gran polèmica tant al seu partit –el CNA– com en la oposició; la gran majoria de la població negra segueix patint les conseqüències de desenes d’anys essent èxodes a la seva pàtria, vivint en townships gegantins, barracòpolis on s’hi respiren les pitjors mancances socials i econòmiques.

Evidentment Mandela va escollir un camí que havia de portar a la prosperitat de la seva terra i, des de la seva posició moral, va tractar de millorar-ne d’altres. Però ens ha deixat i molts temes encara continuen pendents en el malaurat continent africà. De forma coetània, les dues guerres de l’antic Zaire i actualment la República Democràtica del Congo entre 1996-1997 i 1998-2003 i les matances de Ruanda de 1994 entre tutsis i hututs, van esfereir el món, l’apoltronament en el poder de Robert Mugabe a Zimbabwe al poder des de 1987, amb prèvia acusació d’un extermini ètnic ja com a Primer ministre entre 1980 i 1987 coneguda com Gukurahundi, va deixar més de 20.000 morts de les ètnies Ndebele i Matabele. Tot i l’exemple que venia fent Madiba, altres no varen saber perdonar ni respectar, posant l’odi i les rancúnies per davant: Idi Amin a Uganda, Mobutu Sese Seko al Zaire –després Congo–, Siaka Stevens a Sierra Leona, Charles Taylor a Libèria, Mugabe a Zimbabwe –l’antiga Rodèsia del Sud–, i molts altres.

Els últims anys de Mandela en vida només han estat per poder rendir-li homenatges en tot el que havia fet durant tants anys i per veure com una figura tant influent, marcat per les malalties s’anava apagant cada vegada més. Madiba va ser un home que ho va donar tot en vida i que ara, des d’allà on sigui, segur que des d’una posició més que privilegiada, procurarà que d’altres lluitin pel que sempre va creure i defensar. Després que el president Zuma anunciès la seva mort, persones de tots els colors es van reunir davant la casa de Nelson Mandela, plorant-lo i rendint-li el millor dels homenatges: abraçats, blancs i negres, units.

Per a tots aquells que vulgueu conèixer en profunditat la vida i obra de Nelson Mandela, són quasi d’obligació llegir (bona part de la història prové dels seus articles d’avui) en John Carlin (El País) o Xavier Aldekoa (corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica).

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies