Home Anàlisi Dimitir no és un nom rus!

per Marc Serra (@MarcSerra21)

Banner Marc

Tal i com descrivia i introduïa en el darrer article en el que tractava la necessitat i la naturalesa de la Declaració d’Independència pel que fa el moment que vivim a Catalunya, l’Estat Espanyol viu, des d’un temps ençà, una situació de debilitat en diversos camps. Arrossegat principalment per una crisi econòmica de dimensions mundials, intervingut per les institucions europees, liderant xifres d’atur el vell continent, i debilitat en termes institucionals gràcies a una Familia Reial embolicada en diversos escàndols o la publicació constant d’enquestes que anuncien un trencament del sistema de partits que fragmentaria el Parlament. Una situació de feblesa que també s’expressa en termes socials amb manifestacions com les del Moviment del 15-M, també en termes territorials, amb un desencaix cada vegada més irreversible sobretot pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya i on també s’hi suma Euskadi amb el flamant escollit nou lehendakari que demana un nou estatus polític després del desarmament d’ETA, i fins i tot en termes internacionals, amb les disputes diverses de diferents territoris amb d’altres estats com per exemple amb el Regne Unit i el Penyal de Gibraltar, així com els episodis, encara que menys recents, d’expropiacions d’empreses espanyoles a països com l’Argentina o Bolívia.

A tot plegat, se li ha sumat, per si encara no n’hi hagués prou, l’escàndol de finançament il·legal i cobrament de sobresous del Cas Bárcenas que s’està perfilant com un dels afers de corrupció més greus des de la recuperació de la democràcia, sinó el que més, per les seves xifres i dimensions. En aquestes ratlles mirarem d’abordar la controvèrsia generada per aquest cas i de comparar-lo amb d’altres escàndols i problemàtiques que han esclatat a d’altres indrets del món per qüestions diverses i les reaccions generades en els respectius casos.

El “Bárcenas Gate s’emmarca en una onada cada vegada més generalitzada d’esclat de casos de corrupció entre els que també destaquen el Cas Gürtel o el Cas Noós, amb el gendre del cap de l’estat com a protagonista. Per tal de tractar amb garanties el cas, mirarem de situar-lo en espai i temps i veurem la tempesta generada el seu voltant. Però, abans…qui és Luis Bárcenas? Veiem-ho.

barcenasNascut a Huelva fa 56 anys, llicenciat en Ciències Empresarials, aficionat a la muntanya i l’esquí, i sense conèixer-li activitat professional al marge del Partit Popular, Luis Bárcenas ha esdevingut una de les persones amb una trajectòria més llarga dins el partit central dels liberals-conservadors a l’Estat. Des de 1983 preparava les nòmines dels treballadors i càrrecs del Partit Popular, primer com a gerent i des de juny de 2009 com a tresorer del partit, prop de 30 anys treballant a Gènova. Aterrant a l’Alianza Popular de Manuel Fraga, ha treballat directament amb els diversos secretaris generals del partit com Verstrynge, Ruiz-Gallardón, Álvarez-Cascos, Acebes, Arenas i Cospedal. Encarregat de controlar fins a l’últim cèntim d’euro amb el qual es finança el partit, a nivell públic destaca bàsicament per ésser escollit el 2004 senador per Cantabria, fins a 2008. Bárcenas deixa el càrrec de tresorer, de manera provisional el juny de 2009, imputat en el cas Gürtel, i de manera definitiva l’abril de 2010, pocs dies abans d’abandonar també l’acta de senador.

L’escàndol del Cas Bárcenas s’explica a partir de diversos fronts. En primer lloc, a partir de l’existència d’una comptabilitat paral·lela a la oficial, anomenada “B” o “Papeles de Bárcenas” i no declarada a Hisenda. Els “Papeles de Bárcenas” són publicats a El País, i en ells s’anotaven ingressos provinents de donacions d’empresaris així com el destí que se’ls hi donava. Aquests ingressos, que es xifren en fins a 8 milions d’euros, significaven donacions il·legals d’empresaris, com dèiem, que servien per a finançar de manera il·legal el PP entre 1990 i 2009.

En segon lloc, constatem els pagaments en diner negre verificats per l’acte d’ésser admesos pels qui els van cobrar, entre d’altres, Calixto Ayesa (exconseller navarrès que reclamava el sobresou davant del perjudici que li ocasionava dedicar-se en exclusiva a la política i haver de tancar la seva consulta) o Jaume Matas (expresident de Les Illes Balears a qui li pagaren el lloguer del seu pis a Madrid quan va deixar de ser ministre de Medi Ambient). Per altra banda, d’altres sobresous diversos com els dels alts dirigents com Mariano Rajoy o Maria Dolores de Cospedal que després detallarem.

En tercer lloc, en la investigació també s’analitza si les donacions il·legals dels empresaris tenien com a contraprestació per part del PP l’adjudicació de contractes en administracions on governaven. Si això es confirmés, es tractaria del fet més greu dels que s’analitzen i comptaria amb la sanció penal més important.

Els problemes amb la justícia de Bárcenas s’inicien el juny del 2009 quan la Fiscalía Anticorrupción aprecia “implicacions suficients” d’aquest pel Cas Gürtel, una llarga trama de corrupció vinculada al PP i a comunitats i Ajuntaments governats per aquest partit. Bárcenas és imputat i de seguida deixa el seu càrrec com a tresorer del partit. El mateix Partit Popular decideix recolzar el ja extresorer fins que la cosa comença a canviar un cop transcendeix que aquest va arribar a tenir fins a 22 milions en comptes suïsses.

La cronologia de fets del Cas Bárcenas, a partir del descobriment de les comptes a Suïssa, es una successió d’esdeveniments que s’acceleren. Des de la publicació a principis d’any dels suposats sobresous pagats a dirigents del PP per part de El Mundo i l’obertura de la investigació per part d’Anticorrupción de la suposada comptabilitat “B” (paral·lela) del partit, fins a la crida a declarar com a testimonis a Cospedal, Cascos i Arenas a meitat d’aquest estiu, passant per un ball de xifres d’entre el què amagaria Bárcenas a comptes suïsses o els sobresous cobrats per part de la mateixa Cospedal o el mateix Rajoy.

 elmundo

La comptabilitat B de Bárcenas publicada pel diari El Mundo on apareix entre d’altres Mariano Rajoy o Rodrigo Rato

El mes de març de 2011 saltava la notícia els mitjans de comunicació japonesos que el ministre d’exteriors d’aquell país, Seiji Maehara, havia rebut una donació il·legal de 435€, provinent d’una contribuent coreana, quan la legislació d’aquest país prohibeix les contribucions d’extrangers a polítics. La reacció del ministre va ser comparèixer d’immediat en roda de premsa, demanar perdó els japonesos i presentar la seva dimissió. El febrer del 2012, esclatava el Regne Unit una polèmica en relació a la notícia que avançava la premsa britànica sobre la mentida del ministre d’Energia del mateix país entorn a una multa de trànsit. Chris Huhne va ser acusat d’un delicte d’obstrucció de la justícia per haver responsabilitzat a la seva dona, i amb conformitat amb ella mateixa, d’una multa de trànsit per excés de velocitat quan era eurodiputat, el 2003. La seva reacció va ser la de la dimissió del seu càrrec a l’executiu anglès. I, un any més tard, el febrer d’enguany, a Alemanya també dimitia la ministra d’Educació d’aquell país, Annette Schavan, per haver-se destapat el presumpte plagi de la seva tesi doctoral. Tot i que Schavan va anunciar que recorreria per via judicial la decisió acadèmica de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Dusseldorf de retirar-li el títol de doctora, també explicava que presentava la seva dimissió perquè el seu càrrec a l’executiu de Merkel no podia patir danys.

Aquests són només alguns exemples de com s’han resolt, almenys a l’arena política, els escàndols sorgits a diferents països com els citats. Com veiem, però, es tracta de polèmiques que, mentre en els respectius països han suscitat grans controvèrsies, la veritat és que ni s’aproximen al què envolta i significa el Cas Bárcenas a l’estat espanyol. Ni tampoc pel que fa a les seves reaccions ni conseqüències. En tots tres els casos es comencen a tancar, almenys, amb la dimissió del protagonista en qüestió, però sembla que aquí segueix funcionant la frase aquella que va fer famós l’exministre franquista de Turisme i Informació Manuel Fraga de l’“Spain is different”. Dimitir, doncs, sembla no tenir entrada el diccionari de la Real Academia Española per a poder inspirar a segons quins càrrecs públics de l’estat esquitxats, immersos, imputats, etc. en casos tant greus com el Barcenas Gate o els esmentats anteriorment. I tot plegat ens porta a concloure que de ben segur aquesta circumstància va lligada amb una cultura política, a l’estat espanyol, que evidencia algunes carències destacades que hauria d’anar resolent, com ja han fet d’altres països amb qui comparteix també passats obscurs i de indole semblant. I és que, encara que alguns vulguin defugir, dimitir no és un nom rus, que diguem…

Marc Serra

Per llegir l’article en PDF clica aquí

Sin título

AUTOR

Granollers, 1989. Politòleg vallesà per la Universitat de Barcelona amb màster en Participació i Polítiques Locals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Molt lligat a l’associacionisme, especialment al polític, ha treballat en sectors com la participació ciutadana i ha viscut una temporada a San Luis Potosí (Mèxic) també per motius laborals. Actualment continua formant-se en l’àmbit del Social Media i el Màrqueting Digital. És el Community Manager de Finestra d’Oportunitat, càrrec que combina amb el de secretari de l’entitat, a banda de fer-hi d’articulista periòdicament. A més, és col·laborador mensual, també, del diari Nació Granollers, del grup Nació Digital, a banda d’haver escrit en d’altres mitjans. Inquiet i curiós, participa de la política local i segueix de ben a prop l’actualitat de la nacional i internacional. El podeu seguir a Twitter a @MarcSerra21.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies