Home Pensament Legitimitat i marcs legals

per Fernando Gascón (@fergaskon)

Banner Fernando

El procés català ha tingut com a principal argument legitimador la voluntat democràtica del poble, voluntat expressada sempre de manera multitudinària, pacífica i festiva. Això no sembla ser suficient per a una bona part de l’opinió pública espanyola, que no estrangera, i determinats partits polítics. Algunes vegades els intransigents critiquen aquest procés dient que també s’ha d’escoltar a la mayoría silenciosa (Sáenz de Santamaría). Dubtosa afirmació si hi ha un cert consens pel que fa a la consulta, a la que donarien suport el 80% dels catalans, i un percentatge més difícil de mesurar avui, però també majoritari pel que fa a l’opció independentista. Quan aquest argument ja no té pes tornem al de sempre, el del respecte a la legalitat. La Constitució Espanyola és bastant clara pel que fa a la unitat del territori que avui conforma l’Estat (el famós article 2). Però i el marc legal català i internacional?

El marc legal català, en el qual s’està preparant una llei de consultes, per a un jurista pur estaria subjecte a la legalitat espanyola i per tant a la Constitució (la del espíritu de la Transición). El dubte sorgeix quan, el Parlament de Catalunya, en tant que representant del poble, i després de veure i sentir les demandes de la societat catalana amb la gran mobilització aconseguida l’any passat a la manifestació de la Diada, es va veure ja suficientment amb cor per a fer una declaració de sobirania. Si aquesta declaració no val res, més encara després de la demostració de força a la Via Catalana, aleshores estem davant del Parlament de fireta que deia Artur Mas a Alícia Sánchez Camacho? Els pobles tenen dret a la sobirania. I Catalunya pot ser considerada com doblement nació. Nació política i Nació cultural.

La Nació política és una idea d’origen francès. La nació està integrada per tots aquells que manifesten conviure en una mateixa comunitat política, més enllà de diferències culturals, de llengua o de religió. La voluntat política és, per tant, l’única base constitucional de la nació política i el principal mecanisme de legitimació de l’Estat, sense que existeixi la necessitat que els individus que formen part del col·lectiu nacional comparteixin uns trets característics comuns. Un exemple de nació que va néixer a partir de la voluntat de viure sota una mateixa comunitat política i ésser autogovernats és la dels Estats Units. Els seus integrants tenien uns orígens molt diversos, però compartien la voluntat de ser sobirans i de “gaudir dels drets inalienables de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat”.

La idea de Nació cultural, en canvi, és d’origen alemany. La nació política no va resoldre el problema de la identitat. Persones de diferents ètnies, religions, llengües o cultures podrien formar part de la mateixa nació política. Especial importància va tenir en els seus inicis l’aspecte de la llengua. Per a Herder la llengua és el principal element que distingeix a un poble d’un altre i que alhora expressa la cohesió de tots els seus integrants. Per a un altre alemany, Fichte, no es tractava només de descobrir aquelles característiques que identificaven la nació, sinó que també calia crear les condicions que permetessin estendre la consciència nacional. Fichte, que va tenir una gran influència a tota Europa, va ser el primer nacionalista que va promoure el patriotisme de les nacions sense Estat per a que es convertissin en Estats independents.

El dret a l’autodeterminació dels pobles

L’altre marc legal que avalaria el procés és l’internacional, ordenament que està per sobre de l’espanyol. La legalitat internacional ve configurada pels principis i normes jurídiques del Dret Internacional, que han estat acceptades pels Estats. El principi d’autodeterminació està especialment reconegut a la Carta de les Nacions Unides, l’any 1945, així com a la Declaració dels Drets Humans de 1970. El dret a l’autodeterminació recollit l’any 1945 va servir en els orígens per a legitimar i incentivar els processos de descolonització que es van donar sobretot després de la II Guerra Mundial. A la Declaració de 1970 es reconeix que tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació, d’opressió, etc. El dret a l’autodeterminació també està recollit al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, i va ser ratificat per Espanya l’any 1977. Textualment, diu l’article 1:

– Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. (…) Els Estats part en aquest pacte, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

macinternacional

Tot i que no es concreta la definició de poble, el marc legal internacional és favorable a les aspiracions sobiranistes catalanes. Considerant a Catalunya com a Nació, justificable tant com a nació política com a nació cultural, de ben segur que encaixaria allà on aquest ordenament diu “poble”.

El dret a l’autodeterminació és, a més, una norma ius cogens. Aquestes normes tenen el màxim rang de les lleis internacionals, i tenen prioritat sobre qualsevol altre norma o ordenament, i han d’ésser obeïdes sempre. El nou enfocament de l’ONU a favor de la democratització dels Estats que s’ha anat produint cada vegada amb més intensitat durant les últimes dècades permet donar més importància i reinterpretar els drets polítics de les nacions sense Estat i plantejar que les democràcies han d’actuar d’acord als nombrosos tractes i declaracions internacionals, com els ja esmentats. Els ordenaments jurídics o actuacions dels Estats que violenten o impedeixen l’exercici dels drets i les llibertats poden ser considerades il•legals o il•legítimes, per molt que es respecti la sobirania dels Estats sobirans, doncs el dret internacional (sobretot en relació a les normes ius cogens) és de categoria superior als ordenaments estatals. Podem concloure, per tant, que el dret a l’autodeterminació està reconegut com a un dret humà fonamental en el dret internacional. Per això puc considerar que el procés català, que vol concloure amb l’exercici d’aquest dret a l’autodeterminació, és legal en el marc internacional i per tant legítim. L’única possibilitat per a tractar de desacreditar aquest dret estaria en la negació de Catalunya com a poble, terme que els diferents tractats internacionals no defineixen amb claredat.

Em sembla bé que hi hagi marcs legals, però estem davant d’un procés legítim?

El mandat més important i el que està per sobre de tots en una societat actual ha de ser el democràtic. En el cas català aquest argument està reforçat a més, pels següents punts:

– El primer punt per a legitimar el procés català és que quedi clar que és una demanda de la societat catalana. El “cleavage” nacional sempre ha existit a Catalunya i s’ha donat una possibilitat per a tancar-lo. El procés no és fruit de la “bogeria” d’Artur Mas ni de cap altre polític. Les demandes de la societat no ha sigut fruit d’un dia, sinó que s’ha donat de manera repetida, ja sigui amb eleccions, manifestacions, o altres actuacions col•lectives.

– Materialitzar les demandes del carrer en un escenari públic i polític. Es fa en el Parlament, on es negocia el suport de diferents grups al dret a decidir amb una majoria àmplia i alhora es creen comissions o altres reunions i organismes que permetin integrar també a col•lectius de la societat civil. Això va cristal•litzar amb la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, on estan inclosos el Govern, els partits sobiranistes i una quarantena d’entitats i institucions. És legítim en tant que té un important consens dels poders públics i la societat civil.

pactnacionaldretdecidir

Instantània de la reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir

– El procés és legítim en tant que intenta seguir els procediments adequats. Ara per ara l’opció de la Declaració Unilateral d’Independència només sembla que es podria donar després d’unes eleccions plebiscitàries on Madrid s’hagi oposat a qualsevol negociació i en canvi s’hagi obtingut el reconeixement internacional.

Fernando Gascón

Per llegir l’article en PDF clica aquí

AUTOR
Barcelona, 1987. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), postgrau en Anàlisi Econòmica i Filosòficopolítica del Capitalisme Contemporani (Universitat de Barcelona, 2013) i màster en Gestió de la Ciutat (Universitat Oberta de Catalunya, 2014). És el responsable de contingut i qualitat de Finestra d’Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies