Home Internacional La França d’Emmanuel

per Silvio Falcón (@silviofalcon)

Emmanuel, segons les profecies d’Isaïes, era el nom que rebria el messies que havia de venir a la Terra a salvar al poble jueu. La V República francesa ha rebut l’abrupta i –en part- inesperada irrupció d’una nova figura política de primer ordre, acompanyada d’un espai polític central de nova fundació. Tot plegat ha estat un terrabastall de proporcions bíbliques –i mai millor dit. Macron podrà tenir un quinquennat tranquil a nivell institucional, ja que l’Assemblea serà dominada amb comoditat per la majoria presidencial -el partit del President- formada pels diputats de La República En Marxa i el MóDem de François Bayrou. Ben pocs profetes van pronosticar tan bons resultats a un partit que es va crear tot just la primavera de l’any passat.
Tot i el gran èxit electoral de LREM i el Modem, Macron no ha estat capaç d’aconseguir finalment els més de 400 escons que projectaven algunes enquestes. La majoria presidencial ha rendibilitzat al màxim els seus vots: amb només un 18% de suport sobre el cens total (en segona volta!) ha arribat a la majoria absoluta.

La reconfiguració del sistema de partits

L’espai polític de Macron ha revolucionat el sistema de partits –a dreta i esquerra- de la V República. La primera victòria de la majoria presidencial (LREM-MóDem) ha estat desmobilitzar i desactivar els votants potencials dels seus adversaris. L’espai polític de Mélenchon (França Insubmissa) o el del Front National va preferir quedar-se a casa davant l’anunciada victòria legislativa del partit del President.  Les legislatives de 2017 passaran a la història per l’alt percentatge d’abstenció, que va arribar a ser d’un 51,29% en primera volta i d’un 55% en la segona.

Si comparem els resultats de les eleccions legislatives d’enguany amb les de fa 5 anys, podem observar dades significatives. El Front National, que en els darrers comicis legislatius va obtenir 3,5 milions de vots, només ha estat capaç de recollir 2,9 milions de vots aquest cop. El nou moviment de Mélenchon va superar els registres del Front de Gauche de fa 5 anys, però es va quedar molt lluny dels resultats de la primera volta de les presidencials. L’efecte Macron va contagiar –en forma d’abstenció– fins i tot a les forces polítiques que tenen una frontera electoral molt petita amb LREM.

El President de la República ha estat capaç de ratificar, circumscripció a circumscripció, la seva majoria presidencial per tenir una Assemblea afí. Tot apunta a que la decisió de nomenar un govern amb sensibilitats polítiques molt diferents –i amb un Primer Ministre de centre-dreta- ha estat ben acollida pel poble francès. L’obsessió de Macron sempre ha estat aquesta: disparar a banda i banda de l’arc parlamentari, substituint el Partit Socialista al centre-esquerra mentre roba vots als Republicans al centre-dreta. I ho ha aconseguit.

L’aliança entre Macron i Bayrou tindrà un total de 350 diputats a l’Assemblea d’un total de 577. Més d’un 60% dels escons de la cambra estaran ocupats per parlamentaris favorables al Cap de l’Estat, que donaran estabilitat al govern Philippe.

El Partit Socialista ha quedat reduït a la mínima expressió, obtenint només una trentena d’escons i havent perdut pel camí el seient a la cambra del líder a les legislatives (Cambadélis, que ja ha dimitit) o el de l’excandidat presidencial Hamon.  Els socialistes podran formar grup amb els seus aliats (Partit radical d’esquerres, Els Verds i d’altres) arreplegant fins a 40 membres de l’Assemblea. Es preveu, però,  que ben aviat s’obri un debat profund sobre el futur d’aquesta força política.

Els Republicans han pogut resistir millor en aquestes eleccions legislatives, tot i que els seus votants han estat el principal objectiu dels partits de la majoria presidencial. El fet que Macron nomenés Édouard Philippe com a Primer Ministre o a Le Maire com a ministre d’economia exemplifica aquesta voluntat. Tot i això, el 21,56% dels vots que van obtenir en primera volta ha quedat lluny del 27,12% que va obtenir l’UMP l’any 2012.

Ni el gaullisme ni el socialisme seran un problema per a l’acció del govern. Emmanuel Macron només tindrà dos límits al seu poder. El límit polític més important és aquell derivat de la condició plural del seu govern i de la seva força política. L’aliança presidencial començarà a patir les malalties inherents dels partits que creixen ràpidament –més encara tenint en compte que ha fitxat quadres polítics procedents dels partits tradicionals- . La imatge de nova política de La República En Marxa ja s’ha començat a tacar amb la presumpta implicació del seu Secretari General en un cas de corrupció.

Per tant, el primer i més important límit al gran poder presidencial serà la pròpia pluralitat. Potser a mig termini alguns dels quadres de la majoria presidencial hauran d’escindir-se o aliar-se amb les antigues forces del bipartidisme per garantir la seva supervivència política. Tot plegat dependrà de la vitalitat del projecte presidencial i de la popularitat de l’inquilí de l’Elisi.

Una majoria excepcional?

La sòlida majoria parlamentària de Macron no ens ha de confondre; les forces favorables a la majoria presidencial només van obtenir un 32,32% dels vots en primera volta –en unes eleccions amb una abstenció superior al 50%-. Si a França les eleccions legislatives fossin de caire proporcional (com ho són a l’Estat espanyol), els resultats haurien estat ben diferents. En aquest sentit, Le Monde acompanyava un duríssim editorial d’una estimació sobre com seria la composició de la cambra en cas que el sistema d’elecció fos proporcional.

Font: Le Monde

En aquest cas fictici que proposa Le Monde, la majoria presidencial seria molt menys nombrosa i estaria obligada a pactar amb la dreta i les esquerres per garantir l’estabilitat dels seus projectes de govern. Ara bé, malgrat que aquest exercici té poc valor (el sistema polític i la forma d’elecció també condicionen el vot) tot plegat ha de servir com a recordatori davant de l’enorme poder que tindrà Macron a les seves mans.

Emmanuel, per tant, tindrà un marge de maniobra immens per fer i desfer a França. En aquesta línia, el govern Philippe ja ha començat a anunciar els seus primers projectes com a govern. Mélenchon, per la seva banda, ja ha anunciat que l’oposició serà als carrers. Paradoxalment, serà Marine Le Pen qui, per primera vegada, faci oposició –parlamentària- des de l’Assemblea.

 

AUTOR

Esplugues de Llobregat, 1989. Politòleg. Professor Associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. Ha estat assessor al Parlament Europeu (2012-2016) on ha seguit els comitès de Desenvolupament Regional, Peticions, Afers Exteriors i Pesca de l’Eurocambra. També ha treballat com a Tècnic Superior al Departament de Vicepresidència, Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. Té estudis en comunicació digital i experiència a mitjans de comunicació com a locutor a ràdio i TV. És gallec-català. Ha col·laborat com a articulista a mitjans com El Diario.es, Vilaweb, Praza Pública, El Nacional, Sermos Galiza o La Directa. És el President de l’Associació Finestra d’Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies