Home Internacional La situació política a Itàlia és greu però no seriosa: les eleccions...

per Victor Solé Ferioli (@sule25)

La primera part del títol d’aquest article és una cita de l’escriptor i guionista Ennio Flaiano, qui va treballar amb el director Federico Fellini en alguna de les seves obres més grans, La dolce vita i 81/2. És una contradicció, una paradoxa, que neguiteja tota la Unió Europea, i potser Occident. És l’embolic, el laberint en el qual només sembla que els italians sàpiguen entrar-hi i, de tant en tant, sortir-se’n. Les eleccions legislatives de diumenge 4 de març de 2018 a Itàlia deixen un Parlament en el què serà difícil, però potser no impossible, formar govern. Potser cap dels caps de llista serà el president del Consell de Ministres. El sistema parlamentari italià és això, exactament, un sistema parlamentari: es voten llistes, partits, fins i tot plataformes. I després aquests grups, asseguts a la Cambra dels Diputats i al Senat, es posen d’acord sobre què els uneix, què els separa. I sempre ho fan amb moltes dosis de teatralitat, amb periodistes àvids d’exclusives, amb hostesses televisives, i ara amb vídeos i posts a Internet.

Comencem per veure com queden la Cambra dels Diputats i el Senat. Cal remarcar que no es coneixeran els resultats finals definitius fins d’aquí a unes setmanes donada la complexitat de la nova llei electoral, entrada en vigor l’any passat, i presentant un mix entre sistema proporcional i sistema majoritari.

El Partito Democratico (PD) ha governat aquests darrers cinc anys, des de 2013, amb un govern prou estable en què el canvi més visible ha estat el de primer ministre. La governabilitat l’ha fet perdre fins a tercera força parlamentària el 2018. El cap de llista del PD el 2013 va ser Pierluigi Bersani, però aquell 2013 era també un any en què el president de la República d’aleshores, Giorgio Napolitano, havia de ser substituït per haver arribat al final del seu mandat. Per acabar-ho d’adobar, el papa Benet XVI abdicava, i Roma passaria uns primers mesos de 2013 abocada en tres conclaus: les dretes van decidir paralitzar les propostes del PD, primer amb Romano Prodi per a la presidència de la República, obligant Napolitano a acceptar un segon mandat –fet excepcional a Itàlia–. Encara es recorda l’enuig de l’ancià president, que va fer un discurs molt dur al Parlament. Després, Bersani va haver de renunciar a ser investit perquè les dretes i la bancada jove del PD el vetaven, i Napolitano va trobar en Enrico Letta un candidat a primer ministre de consens. Bersani era un ex-comunista, del PCI, mentre que Letta provenia de la Democràcia Cristina (DC). Paral·lelament, Bergoglio es convertia en Francesc.

El 2013 va ser un any de trànsit vers una estabilitat flexible i lleugera, de porcellana, un pèndol que no es deslloriga del seu fil, però que accelera o frena depenent dels moviments dels actors que el mouen. I potser veurem el mateix aquest 2018, però sense els afegits d’un mandat acabat del president de la República (Sergio Mattarella va ser escollit pel Parlament el 2015, un cop Renzi va apartar Letta, agafant el timó de l’executiu amb més mà ferma que el seu predecessor) i d’un pas enrere del papa. El PD segueix essent un partit molt rellevant a Itàlia, en el que hi conflueixen democristians, ex-comunistes, socialdemòcrates i ecologistes. Tot i anomenar-se partit, se sap coalició tant de generacions com de corrents. Es vol presentar com la plataforma de les classes mitjanes, dels tècnics de l’estat, com el mal menor: els seus vídeos electorals (aquest i aquest) tenen una família nuclear molt típica de protagonista (pare, mare, fill, filla), i el lema ha estat Pensa-hi. Si Berlusconi presenta ex vedettes com la Mara Carfagna, Renzi (una mena de Berlusconi passat pel filtre moral dels grups d’escoltes catòlics) ha promocionat Federica Mogherini i Maria Elena Boschi. Matteo Renzi és el mestre de cerimònies de la dansa de ganivets i dagues del PD, essent-ne el secretari general, i promocionant el nom de Paolo Gentiloni com a candidat de consens i continuïtat, esperant el seu retorn. En Matteo no té pressa, coneix el poder, l’ha tastat, i sap que en la política italiana no és com l’espanyola: a bota s’entra i se surt d’escena amb menys tragèdia i negror. “La nostra és una candidatura de diferents candidats a premier”, ha arribat a dir a la Rai.

El PD s’ha infringit els seus propis mals, com una exagerada tendència a fer-se el harakiri, veient-ho en l’enèsima escissió Liberi e Uguali, partit nou en el qual s’hi presentaven la presidenta de la Cambra, Laura Boldrini, i el president del Senat, Pietro Grasso. Ha estat un bluf. Massimo D’Alema, figura històrica de l’esquerra italiana (i enemic jurat de Renzi) segueix movent fils. I d’ell és aquesta perla: “Aquest auto-lesionisme [de l’esquerra] confirma el que penso des de fa anys, l’esquerra de per sí és un mal. Només l’existència de la dreta fa que aquest mal sigui suportable” (Questo autolesionismo è la conferma di ciò che penso da anni, la sinistra di per sé è un male. Soltanto l’esistenza della destra rende questo male sopportabile). Liberi e Uguali podria convertir-se en una mena de partitino (partit menor) enllaçat al PD que col·loqui exponents de L&U a llocs de poder i assegurar que el PD tingui una majoria nuclear prou àmplia com per influir possibles coalicions amb partits de la dreta. L’encara ministre de Desenvolupament Econòmic, Carlo Calenda, ha après la lliçó i ha deixat clar que prefereix no crear un partit ex novo i fer-se militant del PD, ja que aquest seguirà essent un actor important en la nova Itàlia.

I és que la dreta s’ha presentat amb una coalició pre-electoral –ja veurem si durarà– amb Silvio Berlusconi de padrí. Itàlia posseeix una dreta tant heterogènia com la seva esquerra. Hi ha molts matisos. Comencem amb Forza Italia, la plataforma berlusconiana: el seu principal actiu és el que ha estat primer ministre un total de vuit anys entre 1994 i 2011, un Cavaliere que als 81 anys, amb bòtox i injeccions capil·lars i dents blanquejades, segueix passejant-se pels platós de televisió amb la capacitat d’un crooner de creuers. FI és la plataforma dretana més popular gràcies a la seva barreja de valors tradicionals (la família, la religió), post-modernitat, neo-liberalisme de pa sucat amb oli i show business. Ni la Lega ni Fratelli d’Italia podran fer-li ombra a FI per culpa de la solidesa de les seves idees tronades. Silvio no pot ser investit president del Consell de Ministres, però sí que ho podria ser algun dels seus clients polítics més propers, com Antonio Tajani, qui ha crescut políticament a l’ombra del Cavaliere i de la xarxa que aquest darrer ha teixit amb les altres forces conservadores europees (estructurades en el Partit Popular Europeu).

La Lega ha deixat de ser un partit exclusivament septentrional i s’ha presentat com el martell de la immigració il·legal, amb els seus tics racistes i xenòfobs de sempre, amb un líder jove, àvid i sense escrúpols que ha estirat la por als immigrants clandestins fins a les darreres conseqüències per a diferenciar-se dels seus competidors de la dreta. Salvini és jove i ha volgut semblar, aconseguint-ho, el nou líder del centre-dreta (més dreta que centre). És interessant que el marc mental dels clandestini engloba tots els refugiats de l’Orient Mitjà, tots els immigrants de l’Àfrica Subsahariana, tots els europeus de l’Europa de l’Est. Si a Espanya, Catalunya és l’ase dels cops, a Itàlia ho són els no-nadius. La Padània? Era una broma! Una exageració. Qui se’n recorda? I una altra dada interessant: la Lega és el partit que menys llicenciats ha presentat, i que ha inclòs un italià d’ascendència nigeriana, en Tony Iwobi, de Bergamo, a la llista pel Senat, essent escollit. L’únic senador negre italià és de la Lega. Paradoxes i contradiccions de la bota. Cal recordar una altra dada interessant: durant la campanya electoral, Salvini i Di Maio van debatre informalment en un programa de televisió, i Salvini va dir de Di Maio que “és bastant democristià”.

La dreta segueix amb Fratelli d’Italia, el partit més a la dreta de tots. Apel·lant al patriotisme, al nacionalisme més conservador, Giorgia Meloni, una mena de Marine Le Pen italiana (també dona rossa) referma un discurs holístic que s’apropa, sense complexos, al feixisme: holisme, apel·lacions a la indestructible nació italiana, antiga i gloriosa (sic), hereva de Roma i dels valors cristians (sic), orgullosa de les seves Forces Armades, i demanant major proteccionisme econòmic. En l’amanida de la dreta, FI és el bol i les fulles, la Lega la sal, Fratelli el pebre negre més picant i que fa venir nàusees, i la UDC una fulla de gingebre. Perquè la Unione dei Democratici Cristiani e di Centro, una rèmora estructurada de l’extinta DC, i tot i no voler sortir a les fotos amb la tríada Silvio–Matteo–Giorgia, s’ha aliat amb Berlusconi i els seus rotweilers per a mantenir possibles cadires en algunes secretaries d’estat. I si la dreta no governa, molt probablement li faria la gara-gara al PD. Una mena de duranisme italià molt més resistent i transversal.

Acabem amb els pentastellati, una fórmula divertida per anomenar els integrants del Movimento Cinque Stelle (M5S). Els penta-estrellats (de penta, cinc en grec, i les estrelles de Favorits a Internet) han passat de 100 diputats a 226 I és el primer partit del Parlament, tant en la Cambra com en el Senat (116 senadors). Després d’haver nascut com a moviment d’enuig, ha passat a ser una plataforma de diverses corrents social-demòcrates, ecologistes i liberals, amb el mínim comú denominador de destruir la casta i de fer una revolució generacional en el país més gerontocràtic d’Europa. Tot i seguir tenint un padrí vell, el còmic genovès Beppe Grillo, avui en un segon pla, els penta-estrellats han anat esgarrapant i acaparant poder des de 2013: amb alcaldes a Parma (avui escindit per desavinences amb Grillo), Torí i fins i tot Roma. Amb exemples exitosos (Parma i Torí) i desastrosos (Roma). El M5S acapara la mateixa animadversió europea que va acaparar, en el seu moment, la Syriza de 2015. Però diferentment al partit de Tsipras, el M5S ha tingut fins ara una estratègia europea contradictòria i caòtica, incloent-se en un grup menor al Parlament Europeu (l’Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa, EFDD). Dins de la marea M5S hi ha de tot: gent molt ben preparada (l’alcaldessa torinesa, Chiara Appendino) i arribistes sense quasi estudis. Sorprenentment, les bases del M5S s’han decidit per un exemple del segon grup, Luca di Maio, napolità monolingüe i sense cap llicenciatura, com a cap de llista. Cal remarcar que el M5S és el partit amb el major número de llicenciats, gairebé el 30%, i de candidats joves. A més, més del 70% dels votants entre 18 i 45 anys s’han decidit majoritàriament pels penta-estrellats.

Potser arribarà un dia en què el M5S serà una mena de gran partit de centre-esquerra catch-all, mentre que el PD seguirà el seu procés de metamorfosi, potser movent-se vers el centre(dreta) amb més inclusions ex-democristianes i ex-comunistes (arriben a dir-li a Enrico Berlinguer que un dia Itàlia tindria un partit amb democristians i comunistes i no s’ho creu), i potser fins i tot amb més inclusions del liberalisme que avui aplega més FI que no pas el PD. FI segueix viu gràcies a la capacitat de lideratge de Silvio Berlusconi (“Si jo m’hagués presentat, Forza Italia seria el primer partit del centre-dreta”, ha reblat a les xarxes socials), però els seus fills ja han dit que prefereixen mantenir un segon pla mediàtic refugiant-se en el holding familiar, Fininvest (amb la Mediaset, un peu influent a l’AC Milan, i altres) i sense Berlusconi potser Forza Italia podria tenir els dies comptats –de fet, FI o les seves variants ha brillat amb més força justament quan Silvio ha estat pel mig–.

Després del ball de bastons de la campanya, comença la sardana per formar govern, i en les properes setmanes veurem una nova commedia dell’arte política amb molt de soroll, teatre i show. Cal saber qui seran els Pulcinella (el sentit comú i malenconiós), Arlequí (el criat embolicaire i colorit), Pantalone (el vell mercader que persegueix noies joves), Capitano Spaventa (el fatxenda), Capitan Balanzone (l’arrogant i presumptuós) i la Colombina (la parella d’Arlequí) dels propers cinc anys. Ara toca que el president de la República, Sergio Mattarella, comenci la ronda de contactes per establir qui presidirà les cambres, i qui serà el seu primer ministre. Ja hi ha alguns memes en què apareix l’ancià president amb la paraula “Aiuto”, demanat ajuda per la complexitat del moment. I és que el país està dividit entre un Nord que ha votat menys impostos, i un Sud que ha votat més assistencialisme. Si París i Berlin pensaven que reformar l’euro seria fàcil, ara hauran de posar-se d’acord amb la Itàlia més escèptica des de la dècada de 1950. I Itàlia és la tercera economia de la zona euro.

Imatge:

Renzi, Grillo i Berlusconi. Font: Il Social Politico.it.

 

(Visited 76 times, 1 visits today)
AUTOR
Barcelona, 1987. Italocatalà llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), màster en Project Management a IL3 (2014) i un màster en Estudis de Política i Administració Europees, amb especialització en Anàlisi de Política Pública, al Col·legi d'Europa de Bruges (2016), on hi va fundar la Societat Hispànica del Col·legi d'Europa. És membre del teixit associatiu veïnal i europeista de Catalunya. Presideix Horitzó Europa, que promou l’europeisme a Catalunya, i col·labora al bloc cultural italocatalà Los De La Bici. Actualment viu i treballa a Brussel·les. És el Director de la revista digital Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies