Home Catalunya La independència i el fantasma

per Guillem Pujol

Banner Guillem

La independència s’ha construït sota l’aparença del fantasma[1]: un fantasma que té la capacitat de convertir els desitjos fetitxistes dels ciutadans en el somni de la seva materialització. I en el discurs institucional, la promesa de convertir-se en l’objecte clau per desbloquejar-lo. Com es produeix aquesta associació? A través de l’elaboració d’una narrativa que diu ser moguda per la inapel·lable voluntat d’un poble que només desitja ser lliure.

Però hi ha quelcom d’obscè en la construcció d’aquest relat. Recorda massa aquells somnis on per molt que corris per aconseguir aquella cosa, la cosa sempre roman a la mateixa exacta distància, constant impotència. Sí, el procés transpira impotència. La impotència de qui realment no vol aconseguir aquella cosa, però entén que ha de seguir corrent perquè no s’acabi el somni.

El dret a decidir, peça fonamental en el descentrament del procés, sembla ser d’origen diví. És clar, qui pot estar en contra que la gent decideixi? Però decidir què? Que ningú s’atreveixi a demanar decidir sobre una participació col·laborativa dels pressupostos, ni a qüestionar la direcció de les retallades en sanitat. Però és que parlar del dret d’autodeterminació (dret que per cert s’ha de portar de nou sobre la taula), no “mola” tant. El problema és, doncs, què significa el concepte de dret a decidir, i què deixa de ser discutit pel camí. En tot cas, aquesta operació cosmètica funciona: al “súper” el pots comprar en forma de “tetrabrick”, de llauna, o en ampolles de vidre – per tal d’incloure ICV.

Magritte, René. La condition humaine (1935)

Magritte, René. La condition humaine (1935)

I per criticar com s’estan fent les coses no cal caure en les posicions reaccionàries dels genets de l’apocalipsi Camacho-Rivera. Cal analitzar qui diu voler i no voler la independència, recordar la seva història i, sobretot, tenir present l’impacte què té a la seva agenda política. Com apunta Guillem Martínez, la independència no la vol ningú (excepte la ciutadania!): CiU no pot ser part de la solució perquè ho és del problema. En la seva arrel, la mateixa cultura que el règim que critica. Són conscients que no hi haurà independència sense desobediència, i aquesta darrera fa tremolar l’oligarquia conservadora que està a l’ADN de la formació nacionalista-independentista (depèn d’on bufi el vent; o, millor, els sondejos interns). La seva posició és la més delicada: després del salt al buit de les eleccions on va demanar una majoria que no va aconseguir, es troba entre l’espasa i la paret, i ha de realitzar un difícil exercici de contorsionisme. Renunciar al “procés” seria un suïcidi: no només seria vist com una traïció per part dels seus votants, sinó que faria aflorar el debat sobre la seva gestió de la crisi i les retallades. Debat que malauradament no ocupa un espai rellevant del discurs institucional. Però l’altra alternativa no és més engrescadora: recordem que CiU ha estat un partit frontissa clau en el funcionament del bipartidisme espanyol, que ha donat suport estratègic al PP i al PSOE indistintament a canvi de certes concessions puntuals. Trencar amb aquestes relacions podria ser també la fi dels privilegis atorgats per l’altra part de la pell de toro. En canvi, Esquerra Republicana, part crucial d’aquesta equació freudiana, s’amaga darrere del focus del procés. L’escalfor del focus és la tensió constant que l’alimenta: d’aquesta manera ha adquirit la forma de catch-all party, i s’ha expandit com a alternativa al regnat convergent a través d’un procés d’assimilació de les seves polítiques, on ha renunciat a aquell element seu “d’esquerres”, si es que algun dia va existir. “Quan tinguem el nostre Estat”, diuen. L’estratègia els funciona, i a seguir, que cada vegada queda menys per les eleccions.

Per concloure: cal puntualitzar que no podem englobar tothom en aquest sac, ja que les veus dissonants també existeixen. Bramar “DUI, DUI!” als quatre vents esperant veure revelada una nova veritat és no entendre el funcionament dels actors polítics. Agradi a qui agradi, les democràcies en forma d’Estat se sustenten sobre unes bases materials (mecanismes institucionals per la gestió i redistribució dels recursos, una economia institucionalitzada de la violència, etc.) que ara mateix no depenen de Catalunya. Cal escoltar les veus d’aquells qui entenen el procés com un element de ruptura integral que va més enllà del debat territorial-identitari abstracte. Són precisament aquestes veus les que remen per parlar d’una independència que traspassi la fantasia, desvinculi el fantasma d’allò real i ressitui l’estructura simbòlica allà on toca, entre tots i totes.

En fi, que toca despertar. La independència i el seu procés mereixen quelcom millor.

[1] Adopto el concepte de “fantasma” del camp de la psicoanàlisi, que pot ser (superficialment) entès com l’escenificació dramatitzada d’un desig inconscient. Per a una definició més completa: http://www.elpsicoanalisis.org.ar/old/numero4/resenafantasma4.htm

PDF

 

 

 

(Visited 158 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies