Home Internacional Ideologia o dominació?

per Guillem Pujol

Banner Guillem

S’acosten eleccions. Al Parlament Europeu, aquesta vegada. A part del tradicional ball de xifres, rumors, i astrologia política variada que trobarem als mitjans de forma repetida, hi ha una paraula que sentirem fins l’extenuació. Alguns cops en forma de fletxa cap a un rival polític, d’altres com a virtut màxima a la qual la ciutadania hauria d’aspirar. Sí, parlem d’ideologia. L’ús reiterat i molt sovint descontextualitzat d’aquest concepte difumina el seu valor real: els partits són ideologia, els mitjans creadors i difusors d’ideologia, els comunistes tenen una ideologia malvada, i si el teu pare et fa anar a comprar el pa a quarts de set del matí, és que té una ideologia autoritària. Si “ideologia” ho és tot, “ideologia” no és res. La intenció d’aquest article és assentar les bases conceptuals de dues de les visions teòriques del que significa “ideologia”. Dues posicions contraposades sobre què i com s’ha de considerar la ideologia al món polític on vivim. És la ideologia un mecanisme del poder per legitimar-se en el temps? O potser quelcom de més abstracte, inherent a les cultures, desvinculat de les relacions de dominació?

El concepte d’ideologia, emprat per primer cop per Destutt de Tracy a finals del segle XVIII, neix amb l’objectiu de crear una ciència empírica de les idees que negui la validesa de les idees innates (reminiscència de Plató i Sòcrates). Destutt de Tracy, il·lustrat francès que visqué la Revolució de 1789, representava el projecte de la raó il·lustrada. Però el moviment reaccionari de De Bonald y Chateubriand, i posteriorment el marxisme, modificarien el concepte d’ideologia com a ciència per convertir-lo en una doctrina més abstracta.

Ideologia com a sistemes d’idees que justifiquen la dominació

Aquest corrent entén que el pode1r necessita mecanismes culturals que generin sentiments d’acceptació cap al status quo. El monopoli de la violència seria condició necessària però no suficient per tal de mantenir el control del poder en el temps. La ideologia seria, per tant, el lubricant del poder, que utilitzaria principis morals de caràcter general per justificar la seva posició.

 Aquest control s’efectuaria a través de diferents mètodes de dominació[1]. Pensem en dos exemples que poden ajudar a entendre com funciona la ideologia sota un d’aquests mètodes, el de la legitimació.

L’exemple clàssic de legitimació es troba en la concepció americana de l’individualisme competitiu, basat en la meritocràcia com a mètode per aconseguir el Cel a la terra, “l’American dream”. L’èxit és fruit del treball. I el fracàs conseqüència de la peresa. Com legitima l’American dream el marc ideològic per a mantenir les relacions de dominació? Concebent la pobresa com una responsabilitat individual, eludint els factors estructurals que condemnen, de facto, els estrats socials més perjudicats a no millorar les seves expectatives vitals.

En aquest marc crític del que significa ideologia, cal destacar els integrants de l’Escola de Frankfurt, que ressalten que tant la ciència com la tècnica poden operar també com a ideologies que legitimin la dominació. Així doncs, al llarg del segle XX s’han utilitzat arguments pretesament científics amb l’objectiu de crear relats que normalitzin conductes. El cas del racisme és paradigmàtic, deliberadament cimentat sobre el darwinisme. El convenciment que les classes dominants són superiors es basa en criteris d’evolució històrica. “No és culpa nostra, és la mare natura”.

Però hi ha un altre exemple molt més proper. Amb la crisi econòmica, el rol dels economistes ha pres una importància capital. La figura de l’economista tècnic, que es basa simplement en dades (com si aquestes no fossin interpretables), els atorga una aura quasi mística. Autors d’aquest corrent assenyalen que hi ha una estratègia per dividir la part contingent a l’economia, la política, i presentar les decisions econòmiques com a científicament certes. Si es fa creure que l’austeritat és l’única sortida possible perquè la ciència així ho demostra, l’austeritat serà l’única sortida possible. I qui té interès que s’apliquin aquestes polítiques no són les classes populars.

Si la ideologia entesa com a dominació té una voluntat crítica, el següent bloc deriva cap a una concepció més neutra.

 Concepció ideològica política-neutra

“Tan ideològics són els sistemes de creences que tracten de conservar l’ordre social com els que propugnen la seva revolució (Ariño, A: 1997)”

Aquesta perspectiva, de la qual Van Dijk[2] és un dels seus màxims exponents, pren distància de la que vincula ideologia i dominació. El bloc anterior entenia que la dominació implica el control de recursos en mans d’uns pocs en una situació on el poder està distribuït de forma desigual. La ideologia, per tant, s’imposa a través d’aquelles elits que tenen capacitat d’imposar-la. Per altra banda, en la concepció políticoneutra el poder es concep com un fenomen generalitzat; el punt determinant no rau en la capacitat de les classes dominants d’utilitzar la ideologia al seu favor, sinó en la parcialitat o diferències culturals entre comunitats. És a dir, si un grup social determinat constitueix una definició alternativa a un principi socialment estès, el principi passarà a ser ideològic ja que esdevindrà sectorial. Aquesta definició entén que les ideologies no són sistemes de creences relatives al terreny d’allò polític. Hi hauria tantes ideologies com grups socials organitzats.

L’exemple d’Ariño (1996), servirà per aclarir-ho. Segons aquest autor, les societats humanes han tingut una relació històrica d’explotació amb l’entorn, consistent en la reproducció i l’ús extensiu de la terra. Després dels processos d’industrialització neix un moviment, l’ecologista, que proposa una alternativa basada en la sostenibilitat dels recursos, la suficiència, i el respecte amb l’entorn. Són definicions ideològiques antagòniques que consten amb bases socials diferents, i on s’ignora les influència de les relacions de dominació.

Observem el següent quadre. Hi trobem totes les divisions clàssiques de la teoria política, amb els quatre grans ismes: totalitarisme, conservadorisme, socialisme i liberalisme. Mentre la concepció políticoneutra considera tots aquest grups ideologies en si mateixes per la seva capacitat d’esdevenir diferents, els autors del bloc anterior rebutgen aquesta equiparació, ja que argumenten que l’anarcoprimitivisme (que es trobaria a l’esquerra al requadre de sota) només seria ideologia si al discurs l’acompanyés la capacitat efectiva d’imposar-lo. Si ens situem en el context actual de democràcies liberals a Europa, cal buscar les ideologies que tenen capacitat efectiva d’imposar-se entre el quadrat blau i el verd. El socialisme utòpic d’Étinne Cabet i el somni de Bakunin hauran d’esperar.

2

Presentats tots dos blocs, quin s’escau millor a l’hora de definir el que significa la paraula “ideologia” avui en dia?

A favor d’un concepte crític d’ideologia

De forma intuïtiva, negar a certs pensaments l’etiqueta d’ideològic o de no ideòlogic presenta algunes complicacions: fins a quin punt una ideologia és portadora d’elements intrínsecs de dominació? Com es determina la capacitat d’esdevenir pensament ideològic? Què passa doncs, amb aquelles ideologies com el marxisme que han dominat i que ja no ho fan, però que continuen existint? El problema d’establir una dicotomia entre el que és ideologia i el que no, rau en el fet que es perden matisos, i això distorsiona el diagnòstic. Per què, doncs, s’hauria de defensar una visió crítica sobre el que és la ideologia? El president d’Equador, Rafael Correa, deia fa un temps que des que es va inventar la impremta, la llibertat de premsa és la voluntat del propietari de la impremta. Efectivament, la cultura i el poder van agafats de la mà. I és que mentre hi hagi una distribució desigual de poder i recursos, qui tindrà més capacitat de crear una ideologia hegemònica afí seran els propietaris.

Aquest article forma part del cicle d’articles #FinestraEuropa . Una sèrie de reflexions escrites des de Brussel·les sobre la identitat europea, les ideologies al seu si, el futur de la UE i la integració regional que imita el model europeu.

[1] Per conèixer els criteris emprats per Thompson, consultar: http://www.uk.sagepub.com/devereux/website%20material/Slides/book%20PDFs/Ch-05-web.pdf

[2] Per aprofundir en el treball de Van Dijk (2006): http://www.discourses.org/OldArticles/Ideology%20and%20discourse%20analysis.pdf

Imatge de portada: http://elmetronauta.blogspot.com.es/

PDF

AUTOR
Barcelona, 1988. Llicenciat en Ciències Polítiques per la UPF (2012) on ha treballat com a assistent d'investigació i Màster en European Politics and Policy per la Birkbeck College, University of London (2013). Actualment cursant un Doctorat en Filosofia a la UAB.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies