Home Anàlisi F**k the wall!

per David Nàcher (@nacherd)

Des que les primàries dels Estats Units d’Amèrica van donar el seu tret de sortida, un tema molt desafortunat ha entrat a l’agenda pública d’aquell país i també a nivell mundial: la voluntat de Donald Trump de construir un mur a la frontera sud dels EUA i que, tant la construcció com el preu, revertís en els pressupostos generals de Mèxic. Aquest fet ha evidenciat el conflicte entre aquests dos països, però ens ha recordat que a nivell internacional i geoestratègic tenim una gran problemàtica amb les fronteres estatals en general.

Aquest fet també ens ha mostrat tota la hipocresia política que vivim en els nostres estats i com a ciutadans individuals. La creació d’aquests líders mediàtics i populistes d’extrema dreta és beneficiosa per la nostra consciència i la capitalitzem a favor del nostre benestar. Sense pensar-ho, apuntem amb el dit cap aquestes figures i diem sense cap problema que ells són el dimoni, que per culpa seva tenim guerres, masclisme, LGBTIfòbia i que per aquest motiu es construeixen murs, tant interns com físics.

Gràcies a aquest fet la nostra consciència descansa i no ens adonem que aquests personatges són la punta de l’iceberg mediàtic, però que per a que ells arribin a controlar el poder i dir aquestes barbaritats, tenen una legitimitat i una valoració implícita per part del seu públic objectiu, però també per part del resta de la societat, que vivim impassibles a aquestes paraules.

Alhora, condemnem, evidentment, les seves paraules amb una benevolència i un sentiment de superioritat moral com dient “aquests americans…” sense qüestionar-nos si en el nostre dia a dia vivim situacions semblants o pitjors en el nostre entorn. Nosaltres els catalans, vivint molts cops en la nostra arrogància centrista i incrèdula, no li donem importància als fets que queden lluny de casa, però tampoc als que queden a prop i, és més, molts cops protegim els fets criminals dotant-los d’impunitat, mentre, i reforço, riem irònicament que els americans vulguin construir un mur.

Simplement donaré uns exemples per a que algun lector oposat a la meva tesis tingui raons per discutir-me.

El primer exemple és el més proper i és el mur d’espines metàl·liques que té l’Estat Espanyol a la seva frontera sud. Tant que els espanyols riem que els americans volen construir un mur, hauríem de mirar una mica cap al sud i ser més conscients que nosaltres ja el tenim. Ceuta i Melilla són ciutats fortins on es tracten als migrans com si fossin números, no respectant drets humans primaris com el dret a la mobilitat i vulnerant d’altres tractats amb activitats com la devolució en calent, la violació de la normativa de menors no acompanyats o el no compliment de les normes d’acollida als CETI. Més enllà d’ideologies, hi ha documentals com Tarajal que demostren les infraccions comeses per la policia i la Guàrdia Civil espanyoles en aquest espai. A banda, empreses espanyoles ho veuen com un lloc per experimentar per futurs negocis, i companyies com European Security Fencing ja han exportat aquests recursos per construir les concertines hongareses en contra dels refugiats. Aquest cas és només un exemple de com l’Estat Espanyol ha estat un exemple per a la resta d’estats membres de la Unió Europea, i fins i tot la Comissió l’ha proposat com a bona pràctica de control de fronteres.

Mur de Ceuta

El segon és un clàssic en hores baixes. A Palestina hi ha un mur que divideix Cisjordània entre la part ocupada per l’Estat d’Israel i la part palestina. Aquest mur construït sota la mentida de la defensa de l’Estat Israelià, divideix famílies, terres de pastura i recursos des de 2002, i ha estat denunciat per la comunitat internacional, arribant al plenari de l’Assemblea General de la ONU el 2003, la qual va condemnar el mur amb 144 vots a favor i 4 en contra. Aquest mur actualment té 700 quilòmetres de llargada i qui ha estat a Betlem, Jerusalem o Hebron, pot assegurar que la discriminació racista i totalitària és absoluta. Tot i les innumerables pàgines de condemna, rebuig i critiques que ha rebut, actualment hi ha persones que encara no parlen del tema o que el minoritzen només accentuant els sistemes de defensa palestins. Entre els sionistes no es parla del tema o, si es parla, s’argumenta que és un sistema de defensa legítim oblidant la vulneració dels drets humans que comet un Estat que es defineix com a democràtic, com el d’Israel. També ràpidament ets titllat de judeòfob o d’antisemita quan critiques el sionisme, argumentant que l’exterminació ètnica dels jueus durant els primers 50 anys dels segle XX té un pont històric amb el moviment antisionista en genèric. Alhora, molts dels catalans que podrien compartir les tesis de crítica a Israel o, almenys, al seu mur, creuen que no és l’hora de la crítica, ja que aquest Estat pot ser un dels que doni suport a una Catalunya independent en el futur, lligant el procés català a amagar la vulneració de drets a d’altres Estats i supeditant la independència de la nació catalana al patiment d’altres nacions sense estat. El documental Five Broken Cameras és essencial per entendre-ho.

D’altra banda, el tercer mur que vull destacar és el que separa la zona ocupada del Sàhara amb el Sàhara occidental i els camps de refugiats. Aquest és el mur construït i en ús més antic, ja que està construït des del 1980. Més de 100.000 militars marroquins i entre 10 i 40 milions de mines protegeixen aquest bastió i, com en l’altre cas, separa famílies, camps, terres i un poble condemnant a més de 40 anys de vida en els camps de refugiats més grans i vells de la nostra història. Poques coses se saben de l’altra banda del mur, però els vídeos que Equip Mèdia Sàhara i les condemnes d’organismes internacionals com Amnistia Internacional o Metges del Món faciliten creure en la violació sistemàtica dels drets humans cap a població saharauí. Malgrat la feina feta a Catalunya sobre la sensibilització del conflicte i els projectes desenvolupats a la zona com el programa de Vacances en Pau, des de la pau signada pel Front Polisàrio i el Regne del Marroc el tema s’ha refredat i els silencis mediàtics de França i Espanya han aconseguit invisibilitzar-lo. El poder estratègic del Marroc ha arribat tant lluny que a la premsa i els mitjans generalistes ja no parlen del tema i ja no es denuncia a un Estat autoritari que no només vulnera els drets del poble saharauí, sinó que també atempta contra la diversitat de la seva població. Gurba, la condena és un gran documental per entendre-ho tot plegat.

Exèrcit marroquí al Sàhara Occidental.

Finalment, l’últim mur és invisible. De sobte el mar que ajuntava els pobles de la ribera mediterrània és la fossa comú més gran del món. El mar que banya la nostra costa és el responsable de més de 3.000 morts l’any. Podem pensar que la societat catalana s’ha bolcat a favor dels refugiats i que per culpa de l’Estat Espanyol no hem pogut treballar més en el tema. En part, podem estar orgullosos i orgulloses com a poble, però no hem d’oblidar que sempre podem fer més i que hem de pensar en la resposta que donarem als nostres néts quan ens preguntin que vam fer per solucionar aquesta vergonya. To Kyma. Rescat al mar Egeu és un recurs apreciat per mostrar la realitat del nostre mar i de les persones que han decidit fer alguna cosa per acabar amb l’Europa fortalesa.

És interessant ser crític amb la política americana i poder apuntar amb el dit aquelles vergonyes que escoltem dia a dia pels seus polítics. Però de tant en tant no està malament poder girar el dit cap a nosaltres i pensar en quines contradiccions vivim. A vegades més que un vàlium o una valeriana val la pena ser una mica crític amb un mateix i amb el propi poble.

Imatge de portada: Mur de Cisjordània. Font: Viquipèdia.

AUTOR

Baix Guinardó (Barcelona), 1989. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), especialista en Drets Humans per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i màster en Project Management a IL3 (2014). Amb més de 6 anys d’experiència en projectes locals i internacionals, treballa gestionant projectes europeus i de cooperació per a ONGDs. Amant dels viatges, ha viscut a Catalunya, Croàcia i Holanda. És el el responsable de la secció de Catalunya de Finestra d’Oportunitat i co-encarregat del programa de ràdio “Des de la Finestra”.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies