Home Comunicació Els fills d’en Tertul·lià

Per Victor Solé (@sule25) i Carles Ferrés (@cferres)

Banner Víctor

aedf

Són les vuit del matí, bon dia Catalunya!” És la frase que utilitza Jordi Basté cada dia, de dilluns a divendres, al seu programa, “El món a RAC1”, per llevar als seus oients a les 8 del matí, just abans d’“El Davantal”, l’editorial del dia. Com aquesta, a “El matí de Catalunya Ràdio”, Mònica Terribas n’utilitza una de semblant i, com a totes les ràdios de Catalunya, Espanya i segurament de la resta del món, solen utilitzar els presentadors dels programes matinals per a dirigir-se al seu públic de bon matí. A la televisió, que a aquestes hores del matí segurament no té la mateixa importància que la ràdio perquè no tens gaire temps per a mirar-la, també sol ser freqüent saludar amb una frase força semblant.

El dia avança i els programes canvien a la ràdio i a la televisió, però hi ha una fauna que és a tot arreu i a totes hores. Sembla que el seu treball sigui senzillament opinar i que la resta del dia no el dediqui a res més que xisclar, cridar, parlar, aconseguir tenir la raó en tot moment i rebatre la informació de qui tenen just davant. Segur que ja sabeu que estem parlant dels tertulians de ràdio i televisió. Com a mirall del que són ara mateix ens quedem amb la definició que temps enrere van escriure al web Play Ground Magazine el crític de cinema, música i televisió David Broc i el periodista Javier Blánquez a l’article Los 25 mejores tertulianos políticos de la televisión: “los tertulianos han pasado de ser periodistas a convertirse en celebrities de un nuevo star system del espectáculo catódico”.

Són els fills d’en Quint Septimi Florent Tertul·lià, un escriptor, filòsof i jurista de Cartago, viscut al segle II, autor de nombroses obres sobre teologia i religió. Va ser un ortodox a Cartago i un montanista a Roma. Els montanistes eren membres d’una secta cristiana radical, el montanisme, una heretgia que seguia les lliçons del Profeta Montà, viscut a Frígia cap al 155, i qui advenia el retorn de Jesucrist a la Terra i castigaria els impurs, per tant els creients havien de viure en Puresa i Veritat. Tertul·lià, militant contra l’Església Romana i la oligarquia que aleshores comandava l’Imperi d’Occident, no ha passat a la Història per les seves obres, ni per la seva vida, és un autor important però secundari dins la literatura tardorromana. Tertul·lià ha passat a la història de la comunicació perquè cap a la meitat del segle XIX (altres afirmen que abans, cap als segles XVII o XVIII), a les  llotges del pis alt dels teatres castellans –sobretot madrilenys–, una zona anomenada tertulia en castellà, s’hi organitzaven reunions on s’hi juntaven tertulianos, assistents a cenacles erudits on sovint se citaven i comentaven els escrits de Tertul·lià i d’altres autors clàssics i, si més no, originals. Més tard, aquesta pràctica que la Gran Enciclopèdia Catalana defineix com a reunió de persones que s’apleguen habitualment per tal de conversar o de dur a terme qualsevol altre passatemps, es va extendre ràpidament a Catalunya, on es va crear l’art de fer tertúlia a cafès, restaurants, tabernes, cases particulars, cercles, escoles i col·legis professionals. El cronista Lluís Permanyer, qui escriu sovint a La Vanguardia i coneix els secrets més recòndits i anècdotes més entranyables de la Ciutat Comtal, ha explicat moltes vegades que la tertúlia, desenvolupada a Barcelona i Catalunya, era una manera per a debatre de tot i més i, sobretot, d’exercir la pròpia llibertat d’expressió i de pensament en contextes històrics en què aquests drets es veien continuament restringits.

Avui els fills d’en Tertul·lià s’han multiplicat de forma exponencial. Com en tot a aquesta vida, hi ha de tots colors i per tots els gustos. Bé, això de tots els gustos és molt discutible segons de quin cantó de la moneda ens ho mirem. Per tenir una tertúlia profitosa i sucosa, abans de tot és necessari tenir present bona part de les sensibilitats del tema o temes que es tractaran. Quin rèdit d’opinions traurem d’una tertúlia d’un mitjà, per exemple, afí al govern (d’aquí i/o d’allà)? És opinió o propaganda? I ara és el moment de preguntar-nos, a Catalunya estan ben distribuïts? Si anéssim un temps enrere la resposta seria un no contundent.

La tertúlia pot especialitzar-se: n’hi ha d’història, de literatura, de música, de geografia, d’art, de cultura… Les més utilitzades, conegudes, tradicionals: futbol, cor (premsa rosa) i política. A Espanya, el format de la tertúlia a ràdio i TV va començar al món de l’esport, especialment al futbol, a la dècada de 1980, assimilant fórmules que s’havien anat desenvolupant a Itàlia. El fons era senzill: parlem de futbol; la forma era nova: com en parlem? A Itàlia, o a França o Regne Unit o Alemanya o Austràlia o Estats Units d’Amèrica, les formes de tertúlia catòdica i radiofònica es mantenen separades a grans trets; a Catalunya i Espanya, les formes es difuminen. La cridòria que podriem trobar a tertúlies informatives de l’univers rosa podem trobar-la tant al futbol com en la política, el subjecte de tertúlia que ens ocupa en aquest article degut a l’ànima d’aquesta Finestra.

La fragmentació del Parlament de Catalunya ha dut a alguns mitjans a buscar les reaccions de persones afines a aquests nous partits, tot i que encara són una minoria. Perquè no dir-ho, un dels que a poc a poc s’ha fet un lloc aquí a Catalunya és el periodista i nostre company politòleg Ignacio Martín Blanco, blancocol·laborant a programes de molta importància com El Món a RAC1, la Nit a RAC1, o El Matí a 4 Bandes de Ràdio 4 i al que des d’aquí li desitgem la millor de les sorts. De verb àgil i simpatitzant de Ciutadans, és un nou tertulià, una figura necessària doncs la tertúlia, per a seguir essent tertúlia, necessita sempre noves cares, noves opinions, ser flexible, mai rígida. Els fills d’en Tertul·lià d’avui en dia, almenys els “sempre els mateixos” que “sempre apareixen a tot arreu” no podem considerar-los tertulians en el sentit estricte, sinó mers opinòlegs, un vocable que, si hom passeja i parla amb el vulgus communis de tot poble i barri, és quasi despreciatiu.

Per la resta, però, poques persones tenim al nostre país que puguin despuntar per sobre de les elits periodístiques i d’opinió que viuen en aquest star system. No els negarem el poder de captació, d’informació de primera mà que poden tenir de les altes esferes polítiques i que són capaços amb poc més que parlar amb individus ben informats o ben col·locats per posar en escac i mat a qualsevol. Ara, d’altra banda, sentir-los a les vuit del matí a la ràdio, llegir les seves columnes a diaris de gran tirada a mig matí, veure’ls a la televisió al migdia i/o tarda, i fins i tot un altre cop a la nit a la ràdio, es fa pesat, monòton i dóna ganes, de vegades, a no voler estar informat. La llista a Catalunya és llarga, però si hi sumem la plantilla que corre per Espanya, en podem omplir unes quantes línies més. Són en la seva majoria periodistes, altres són polítics que prefereixen els estudis de ràdio o els platós de TV abans que altres càrrecs de menor lluminària, altres són economistes de poc o molt prestigi, altres són mers ciutadans, altres són especialistes d’altres camps d’estudi que coneixen els protocols comunicatius dels mass media. Per si no n’hi ha prou, uns quants tòpics que posen dels nervis a més d’un: “la teva font no està ben informada”; “t’equivoques”; “menteixes”; “les meves fonts em diuen…”; “ja has parlat prou, deixa parlar als altres”.

No hi ha gent amb molta preparació i que té igual o fins i tot més capacitat que poder dir la seva en els grans mitjans que l’elenc de tertulians que hi ha als mitjans catalans? Agafeu aire i comenceu a llegir: Màrius Carol, Pilar Rahola, Gonzalo Bernardos, Lluís Foix, Xavier Sardà, José Antich, Xavier Sala-i-Martín, Antonio Franco, Ernest Folch, Francesc-Marc Álvaro, Gemma Calvet, Jordi Barbeta, Manel Cuyàs, Paco Marhuenda (des d’una baralla amb Pilar Rahola ja només parla als mitjans no catalans), Santiago Niño Becerra, Toni Bolanyos i segur que ens en deixem, són els principals tertulians de i a Catalunya. El que cal que quedi clar és que no és una crítica contra ells, sinó que els mitjans recorren a ells per parlar de temes coneguts i recorrents, sense buscar tants experts en la matèria, que coneixerien molt bé del que parlen, però no creen aquest joc de debat. Per ells és fantàstic evidentment, però moltes vegades el parlar per parlar i l’opinar per opinar no és l’adient.

mediaticsbo_457

Opinòlegs, fills d’en Tertul•lià.

Per a un consum sa de la opinologia establerta cal pensar que, primer de tot, no podem considerar-los seriosament: són professionals, sí, són periodistes, expolítics o economistes o especialistes d’aquest o d’aquell camp, però degut a que ja dominen les fórmules comunicatives (el micròfon, els torns, la càmera) i que, per tant, són fàcils d’utilitzar i/o convidar, són reiteratius i, finalment, es converteixen en entretenidors. Són showmen i showwomen que saben què diuen i que, sobretot, saben com ho diuen: són persona amb personatge. El politòleg Carles A. Foguet va publicar un article al Cercle Gerrymandering –titulat La llei de ferro de les tertúlies– en el que utilitzava la teoria de la llei de ferro de l’oligarquia de Robert Michels (sociòleg alemany viscut entre 1876 i 1936) per descriure el modus operandi de la Cooperativa de la Tertúlia, el sindicat dels fills d’en Tertul·lià. Escriu encertadament Carles A. Foguet: “el pas del temps ha creat una oligarquia d’opinadors cada vegada més allunyada de les majories socials que diuen (…) representar: una burocràcia de l’opinió. Els assistents habituals a les tertúlies han acumulat recursos de tot tipus (des de l’habilitat davant dels micròfons o les càmeres fins a una densa xarxa de contactes) que els permeten especialitzar-se ja no en un tema específic (cosa que seria gairebé desitjable) sinó en un skills set molt concret que, d’alguna manera, els ha permès professionalitzar-se i augmentar dia a dia l’abisme que els separa dels seus substituts potencials”.

Els fills d’en Tertul·lià pateixen un dels vicis més visibles dins dels grups professionals tancats, el cooperativisme, la defensa dels seus “privilegis” (no volem pecar amb hipèrboles però no hem trobat cap altra paraula adient) davant dels nouvinguts, dels forasters. Aquest vici, que segurament apareix en els tertulians sense que ells ho volguin conscientment, es veu amenaçat per la democratització que la gran xarxa social virtual pública ha imposat als mitjans de comunicació: Twitter critica obertament els ucells que piulen reiteradament als mass media, de vegades sense misericòrdia (alguns arriben a crear trols, comptes satírics o de persones inexistents que busquen la burla. Algun exemple? La versió escatològicament sarcàstica de l’economista Gonzalo Bernardos amb @Gtrunyus). Els mitjans –i els mateixos tertulians–, obligats a navegar per les corrents de Twitter per a seguir connectats amb el públic, filtren aquestes demandes i deixen de convidar alguns per a posar-hi altres. La culpa, si volem trobar-la, és tant del fill d’en Tertul·lià com del seu amfitrió. En un gag recent de la obra d’art satírica Polònia de la TV3 un tertulià donava la raó a un altre, una malaltia que espanta als seus col·legues. La sàtira és el remei de la realitat i ajuda a digerir els monstres que apareixen pels seus laberints. La tertúlia, per a no perdre les seves essències originals, troba clubs i altres petites societats en les que amics, coneguts i saludats es reuneixen per a debatre sobre temes específics o generals, utilitzant la fórmula primitiva d’aquest format d’opinió. Als oceans d’Internet, deixant de banda Twitter, sorgeixen noves tertúlies que, amb el temps, connecten amb les ja establertes als mitjans convencionals. Un exemple és La Tuerka, debat polític d’esquerres liderat pel politòleg castellà Pablo Iglesias.

Els opinòlegs se saben integrants del show business. Alguns programes televisius (com el difunt El gran debate de Telecinco o l’actual LaSexta Noche a LaSexta) deixen que el públic, com si estigués en un amfiteatre romà, doni gratia o mors a les opinions o als opinòlegs, aprovant-los, suspenent-los, escridassant-los, assimilant més característiques de les tertúlies del cor o del futbol. I no hi ha Sant Jordi que presenti les opinions en forma de llibre per a que editorials i, de retruc, mitjans es retroalimentin d’aquest establishment comunicatiu especial. Per altra banda, sabriem d’economia sense els economistes convertits en tertulians gràcies a la depressió econòmica d’aquesta era? Què n’era d’en Niño Becerra, Abadía, Gay de Liébana, Ajram, Bernardos i altres abans de 2007? Sense ésser sarcàstics o irònics, la crisi econòmica d’aquests temps ha fet que es parlés molt d’economia (encara passa) i el públic conegués algunes realitats que se li escapaven. I què seria el moviment independentista català sense els tertulians contraris o favorables? El fet que es parli, debati, es doni més i més eines i arguments –sobretot favorables– del i per al moviment sobiranista és gràcies tant als amfitrions dels programes com dels seus convidats, que coneixen els secrets del mitjà. Què seria del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) sense els seus grans defensors i, alhora, personatges recorrents de la Cooperativa de la Tertúlia?

La tertúlia s’ha convertit en el principal format d’entretinemt per als canals que han proliferat gràcies a la implantanció de la televisió digital terrestre (TDT), la majoria d’ells d’una línia editorial molt exacta. Tornant a l’article de Broc i Blánquez (Los 25 mejores tertulianos políticos de la televisión), els tertulians passen d’un programa a l’altre perquè es mouen per un únic format copiat i recopiat: diferents programes, diferents canals de televisió, mateixa fórmula, mateixes característiques. Aquesta maquinària d’entreteniment barat ha obligat a la competència a arremangar-se i assimilar-la. Potser una nova eina seria utilitzar el CIS i/o el CEO per a produïr periòdicament enquestes sobre tertúlies i opinòlegs i crear rànkings de tertulians: com amb els polítics, posar-los-hi nota, així els seus amfitrions sabrien qui han de seguir convidant i qui és completament prescindible. Els òrgans de l’Administració Pública que es dediquen a l’estudi sociològic de la opinió pública mitjançant, per exemple, l’enquesta, pregunten sobre mass media i el seu impacte en la societat: en aquest mateix portal servidors vam publicar l’article Els mitjans de comunicació de Catalunya: anàlisi a través del CEO al juliol de 2013. No sabem si en Quint Septimi Florent Tertul·lià estaria d’acord amb la feina de la seva prole o si s’asseuria amb un micròfon davant dels nassos o es deixaria maquillar abans d’il·luminar-se-li la cara amb una càmera televisiva. Una cosa tenim clara: Plaute podria escriure una comèdia gràcies a aquestes persones convertides per voluntat pròpia en personatges.

Carles Ferrés i Víctor Sole

Per llegir l’article en català i castellà en PDF clica aquí

AUTOR
Barcelona, 1989. És politòleg i màster en Periodisme Esportiu. Amb nou anys d'experiència en el lleure infantil i juvenil, ha cursat tallers de ràdio, ha col·laborat en petits mitjans audiovisuals i ha informat durant 3 anys de l'actualitat de la Liga Adelante i el ciclisme a planetadeporte.es. Actualment és a l'Ajuntament de Teià i és el Secretari de Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies