Home Pensament L’extrema dreta, un tret al peu de les democràcies

per Carles Samper Seró (@1159080)

Banner Carles Samper

Com cada any, quan s’acosten aquestes dates, surt a la llum el debat sobre l’extrema dreta. L’eterna manifestació de Montjuïc és l’excusa perfecte per discutir un tema que, tot i ser-hi present la resta de l’any, sempre queda en un segon pla. Com que no volem ser menys, a Finestra d’Oportunitat hem decidit fer un cara a cara entre el David Nàcher i un servidor per discutir la legalització o prohibició dels partits d’extrema dreta.

Abans d’entrar en matèria vull avisar sobre les regles d’aquest cara a cara. La principal pauta que ens vam marcar era no llegir l’article de l’altre abans de la publicació. Tot i la posterioritat del meu article a Finestra d’Oportunitat, en el moment de la redacció van ser respectades aquestes condicions per ambdues parts. Per què us ho dic? No espereu llegir una resposta a l’article del David: aquest article és simplement una reflexió meva sobre un tema i una postura proposada a priori, com si fos un concurs de debat universitari.

Dit això, endavant. Com qualsevol pot imaginar, defensar la tolerància dels partits d’extrema dreta en un sistema polític democràtic és sempre una tasca difícil. Malgrat això, l’esforç de confrontar les nostres pròpies creences és necessari per no ser-ne víctimes. No és la simpatia el que em mou a escriure aquestes línies, ni una creença fanàtica en la llibertat d’expressió. Em mou una voluntat de confrontar les meves pròpies creences.

Per què trobo, aleshores, que no hem d’il·legalitzar els partits d’extrema dreta? Dit de forma molt planera: perquè el fi no justifica els mitjans. És més, si els mitjans no estan alineats amb el nostre fi, treballen en contra seu.

La democràcia beu de la igualtat, és el seu valor polític fonamental. Si una democràcia té por de les ideologies contràries i actua contra elles de forma institucional, està disparant-se un tret al peu. Un exemple senzill és la llei de partits de l’Estat. Aquesta llei va ser elaborada com a element “per defensar la democràcia” (o al menys, això ens volien fer creure) i només ha servit per il·legalitzar partits i privar de representació institucional un sector rellevant de l’espectre polític. Ens trobem en la paradoxa que l’acció d’un govern “democràtic” encaminada a defensar la “democràcia” (un objectiu molt lloable, fins ara) impedeix, de fet, aquesta mateixa “democràcia”.

L’existència de partits polítics com Espanya 2000, llibreries com “Europa” o el Casal Tramuntana no són en absolut una cosa bona en si mateixa: a mi, com a molts, ens desagrada. Però crec que la prohibició d’aquestes expressions ens apropa als valors polítics que aquesta gent defensa. Aquells valors polítics que no comparteixo i que no desitjo.

La prohibició d’aquestes expressions polítiques també les ajuda en la seva activitat de perversió del llenguatge. Si tanquem el seu casal, ens acusaran de no voler ajudar la gent. Si tanquem la seva llibreria, ens acusaran d’autoritaris. Les nostres contradiccions alimentaran el seu victimisme.

En l’actual campanya presidencial dels Estats Units estem veient com, mediàticament, aquestes contradiccions poden enfortir una posició demagògica. Cada cop que Donald Trump rep un atac, el perverteix en el seu propi benefici. Empra el llenguatge de la igualtat per plantejar-se com a víctima de l’establishment. Ell sempre és la víctima. Els partits d’extrema dreta elaboren el seu discurs de la mateixa manera. Retorcen els fets i converteixen els agressors en agredits i viceversa. Així és com s’estén ideologia d’extrema dreta per Europa: fent-se víctima.

L’única forma de combatre aquesta victimització és negant a aquests partits l’apropiació d’un discurs eminentment democràtic, els hem de negar la capacitat de tergiversar el discurs democràtic a favor seu per presentar-se com a víctimes d’una democràcia corrupta i hipòcrita. En l’Europa actual, no ens podem permetre donar més armes a l’extrema dreta, ho portem fent de fa anys: ignorant-los, concedint lacònics “tenen raó” cada cop que demanen “primer els de casa”, etc. En democràcia podem fer vàlid allò que cantava en Sisa “si és que hi ha cases d’algú”.

En democràcia la igualtat política és per a les persones, els drets són per a les persones. No podem acceptar el racisme emmascarat d’economia. Fent això estem donant ales a l’extrema dreta, estem legitimant les seves reivindicacions. I tampoc els podem prohibir. Els hem de combatre, però fent valer els nostres valors. Si cedim a la temptació de prohibir-los, acabarem sent com ells. I no ens ho podem permetre.

Més informació:

Llegiu l’article Té límits la llibertat d’expressió? Sí de David Nàcher.

Imatge de portada: una bala en fons blanc. Font: Morguefile.com

PDF

AUTOR
Tarragona, 1987. Llicenciat en ciències polítiques i de l'administració (Universitat Autònoma de Barcelona, 2010) i màster de recerca en Ciències Polítiques (Universtiat Pompeu Fabra, 2012). Ha desenvolupat diverses tasques com assistent de recerca en universitats i fundacions. Actualment els seus interessos són la satisfacció i percepció democràtica i la relació entre treball i democràcia.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR