Home Internacional Europa, capital Berlín

per Víctor López Payà (@vlopezpaya)

Alemanya va celebrar el passat 24 de setembre eleccions parlamentàries que van atorgar a la cancellera Angela Merkel el seu quart mandat amb el 32,9% dels vots, assegurant així la seva continuïtat ininterrompuda des de 2005. No obstant, ha estat una victòria amarga. Els conservadors de la CDU/CSU han perdut més d’un milió de vots, que s’han concentrat en l’històric feu social-cristià bavarès on governen des de 1949. Això ha significat perdre la base del 40% dels escrutinis, un cop psicològic molt dur pels democratacristians. I és que Merkel ha perdut tants votants com refugiats ha donat asil. La cancellera està obligada a formar l’anomenada coalició Jamaica amb els verds de Die Grünen i els liberals de l’FDP després que Martin Schulz (SPD) hagi anunciat que no revalidaria la Große Koalition. Governar en minoria ni es contempla, no a Alemanya.

La incertesa política de Berlín és un got d’aigua freda per una Unió Europea (UE) que fins ara havia resistit a Höfer a Àustria, Le Pen a França i Wilders als Països Baixos, tots ells populismes alimentats per la crisi de refugiats. L’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) ha aconseguit un 12,9% i ha absorbit la majoria de votants que no volen la immigració, especialment dels Länder de l’est. Però el problema encara més greu per la UE no és que l’AfD s’hagi posicionat com la tercera força parlamentària, sinó que Merkel haurà de governar amb els liberals de l’FDP, defensors de l’empresariat, molt crítics amb la UE i reticents a les grans reformes que tan li urgeixen al club comunitari. La CSU inicia unes converses polítiques que es plantegen llargues, bàsicament perquè amb el SPD van trigar més de 80 dies en formar govern i la sintonia política era bona! Encara no és clar quina serà la política exterior alemanya per aquest mandat però els Verds alemanys han aprés dels seus errors passats i no es conformaran amb el ministeri de medi ambient, aquest cop persegueixen també la cartera d’Afers Exteriors.

Aquesta situació d’incertesa política i la debilitat governamental a la que situa a la cancellera Angela Merkel propicia serioses preocupacions pel que pugui afectar a la seva política exterior i en especial al futur del projecte europeu. I és que el paper global d’Alemanya ha experimentat una gran transformació des de la reunificació de 1990 fins a convertir-se en el gegant econòmic que és actualment. Alemanya sempre s’ha mantingut molt al marge dels afers internacionals, exercint una política exterior discreta. Però aquest rol ha canviat perquè s’ha erigit com el motor econòmic europeu i el poder polític més sòlid dins la UE. Només cal veure com Berlín va assumir el lideratge, juntament amb França, de les converses de pau per la crisi d’Ucraïna i com es va posar al capdavant de la gestió de la crisi de l’Eurozona.

La màxima contribució d’Alemanya a la comunitat internacional és la seva participació en la resolució pacífica dels conflictes que esdevenen al món. Segons l’actual President de la República Federal i exministre d’Afers Exteriors el passat mandat, Frank-Walter Steinmeier, Alemanya és un “poder reflexiu”, és a dir, que tot i que s’adapta a les circumstàncies internacionals manté la seva política de moderació, deliberació i negociació pacífica per davant de qualsevol cosa.

Els diplomàtics alemanys han admès en repetides ocasions que fa tretze anys la UE va cometre un error de càlcul acceptant 10 nous països com a Estats Membres (principalment del centre i l’est del continent). El 2004 es va prioritzar l’expansió per davant de la consolidació dels fonaments comunitaris. Això va ser un error. Un error que ha generar múltiples tensions en el sí de la Unió que han minat la seva acció internacional, com és la seva implicació en la guerra d’Iraq i la gestió del conflicte a l’Orient Mitjà, que ha derivat en més guerres i en milions de desplaçats que ara inunden les fronteres europees. I aquí ha intervingut Alemanya: al capdavant de la gestió de la crisi de refugiats.

Un altre aspecte a destacar és el factor militar. A principis del 2000, Alemanya va participar activament als conflictes de Kosovo i l’Afganistan a través de la OTAN, trencant amb el tabú de la paraula “guerra”. Aquest compromís es va fonamentar sempre en la idea que la seguretat del país estava intrínsecament vinculada a la seva relació amb Estats Units. No obstant, va ser amb l’ocupació nord-americana d’Iraq que aquesta concepció es va trencar i des de llavors els líders alemanys sempre s’han pensat dues vegades la intervenció del seu país en un conflicte armat. Des de llavors han apostat per prendre aquests tipus de decisions amb una forta legitimació popular dels ciutadans, un recolzament legislatiu del Reichstag i recorrent sempre al multilateralisme partint de les Nacions Unides. Aquesta nova concepció Alemanya l’ha trasllat al nivell supranacional per presentar la UE com una potència pacífica. D’aquí la seva implicació en l’acord nuclear amb l’Iran aconseguit el 2015, on Alemanya i la UE van ser actors imprescindibles.

Aquesta és la política exterior d’Alemanya. Aquesta és la política alemanya que s’ha exportat a la UE. És un fet, doncs, que l’actual incertesa governamental de Berlín determinarà la política exterior germànica i, per tant, el futur de la UE. Els alemanys mai han volgut ser els protagonistes de la història, però les circumstàncies que han anat afrontant els ha obligat a assumir aquest paper central. Europa, capital Berlín.

Des de la perspectiva econòmica, la situació d’Alemanya també es presenta complicada, ja que aquí també són un actor clau. Així ho confirma la premsa internacional amb el demolidor titular de fa unes setmanes de The Economist: “Alemanya estalvia massa i gasta massa poc”, arribant a qualificar els seus excedents d’amenaçadors per al lliure comerç. La gran llosa econòmica de Berlín és que té el superàvit comercial més gran del món amb 300mil milions de dòlars, bastant per sobre del xinès. Aquest estalvi nacional es deu a l’anomenada “harmonia imperfecta” entre empresaris i sindicats per aplicar polítiques de restricció salarial amb l’objectiu de mantenir la competitivitat de l’economia alemanya. Això l’ha dut a liderar les exportacions europees i a consolidar la seva recuperació econòmica des de 1949 i, especialment, amb la reunificació del país el 1991. No obstant, són diversos els analistes que consideren que aquesta política d’austeritat és excessiva fins al punt de ser perjudicial a nivell internacional, ja que l’estalvi alemany (que també promulguen suïssos, suecs, holandesos i danesos) es tradueix en poques inversions per part seva, cosa que obliga a socis amb majors dificultats econòmiques, principalment mediterranis, a realitzar unes reformes encara més dures (necessàries també per la seva mala gestió interna de la despesa pública durant dècades). De moment, les previsions econòmiques són que Alemanya mantindrà un atur baix (al voltant del 4%), la població activa es reduirà a causa de l’envelliment generalitzat, incrementarà el cost de l’habitatge i hi haurà un fort impacte socioeconòmic per  la immigració. Aquests elements haurien d’impulsar una major implicació estatal que es traduís en un increment de la despesa, però la tecnocràcia germànica imperant augura que es mantindrà la línia dura actual tot i els canvis esmentats.

I a tot això, el gran tema: la refundació de la Unió Europea. És un projecte encara per definir però el que està clar és que la reforma de la UE ha de superar primer quatre grans reptes: teixir de nou l’eix franco-alemany, afrontar les escletxes est-oest i nord-sud i la gestió del Brexit. I el primer front a resoldre no pot ser altre que la reformulació de l’eix franco-alemany. El president francès ja va presentar el passat dimarts 26 de setembre una bateria de propostes concretes per la UE i que volia posar en comú amb Berlín: crear un pressupost comú gestionat per un ministre de finances europeu i pel control de l’Eurocambra; crear un impost de societats i un impost de transaccions financeres comuns; perseguir les empreses que s’instal·len fora de la zona UE per tributar menys; fixar un aranzel únic al carbó; projectar pel 2020 una força militar europea; major col·laboració judicial antiterrorista; crear una oficina europea per la gestió de les peticions d’asil; fomentar el multiculturalisme entre els joves europeus; llistes transnacionals pel Parlament Europeu; i crear una xarxa d’universitats europees, entre d’altres.

No obstant, en les darreres setmanes la situació s’ha agreujat: després de les eleccions a Alemanya on l’estabilitat governamental de Merkel és incerta (i depèn principalment dels liberals euroescèptics de l’FDP) i els mals resultats obtinguts per Macron a les eleccions al Senat, deixen a Europa amb els seus dos principals líders en una posició de debilitat. Merkel accepta de bon grat les propostes de Macron, però això no significa que les compri totes ni de la manera com estan formulades. La part més difícil seran les reformes econòmiques, ja que Merkel amb tota probabilitat concedirà als liberals la cartera de finances després de la dimissió del famós ministre Wolfang Schäuble, que abandona el govern federal per presidir el Bundestag (la cambra baixa del Reichstag). El politòleg Pol Morillas, investigador al CIDOB i professor a la UAB, ha definit aquesta situació com que “la finestra d’oportunitat per rejovenir el projecte europeu s’està renacionalitzant, aquesta vegada a Alemanya”. A dia d’avui, el major signe d’esperança pel futur europeu han estat les declaracions de Merkel a la cimera de Tallin (Estònia) on ha afirmat que “Europa no pot continuar igual” i que “hi ha un gran consens” entre les dues potències. D’aquesta manera, Alemanya recull públicament la mà estesa de Macron.

El projecte de reforma de la UE ha registrat avenços significatius en els darrers mesos, ja que s’ha passat de parlar de l’Eurozona i el nucli dur del Consell Europeu a abastar més actors polítics i múltiples àrees de treball. Però tots els punts de la reforma tenen opositors: Països Baixos envers el pressupost comú, els països de l’est es neguen a tractar res relatiu a polítiques d’asil i, el pitjor, la Comissió Europea no defensa la postura franco-alemanya de l’Europa de les diferents velocitats. L’únic tema que té esperances de prosperar i a més a curt termini és la cooperació en política de defensa, per l’amenaça russa i terrorista. Per contra, a nivell alemany hi ha sintonia entre els socis de Jamaica pel que fa a les reformes de Schengen, el paper del Parlament Europeu, canvis diplomàtics, el major pes comunitari en seguretat i defensa i la posició envers el Brexit.

Les rondes de converses entre Berlín, París i Brussel·les s’estan centrant en ampliar els participants des de múltiples fronts, tal i com va passar a la quarta cimera de Versalles. Un altra idea és intentar adaptar algunes propostes centreeuropees al pla franco-alemany des d’una visió pan-europeista i potenciant el trio de joves liberals: Macron, Charles Michel (Bèlgica) i Xavier Bettel (Luxemburg). L’objectiu específic de la reforma europea, apartant l’escenari econòmic, és aconseguir una UE més flexible que sigui capaç de reaccionar amb efectivitat a les noves crisis i que ho faci amb un sistema governamental més democràtic, eficient i transparent. No obstant, com tot a la UE, aquest serà un procés lent que fluctuarà amb els canvis polítics dels estats membres. El proper, Àustria, que celebra eleccions legislatives federals el diumenge 15 i on els socialdemòcrates del canceller Kern poden encarar la pitjor derrota de la història, quedant fins i tot per darrera dels populistes de l’FPÖ, i amb un govern de centre-dreta liderat per l’actual ministre d’afers exteriors, Sebastian Kurz. La part positiva de l’intríngulis europeu és que el més difícil ja s’ha aconseguit: obrir el debat sobre el futur de la UE, i en part gràcies al Brexit. Ara queda veure en què es concretaran totes aquestes idees i propostes, que seran producte de múltiples reunions, fòrums, cimeres i, sobretot, temps. Alemanya està decidida a realitzar reformes en profunditat, però la seva estabilitat governamental en determinarà l’abast de les propostes i, de ben segur, el futur de la Unió.

Imatge de portada:

la Cancellera d’Alemanya, Angela Merkel, amb el President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, en roda de premsa a Berlín en motiu de la visita del líder comunitari a Alemanya. Font:  POLITICOEurope.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies