Home Internacional Per una estratègia política per a Europa

Banner Silvio

En aquests dies de crisi, ens trobem sovint amb l’afirmació de que la Unió Europea és governada per Alemanya. Aquesta premisa és veritable parcialment, ja que, en qualsevol cas, l’Eurozona està formada per més països i la UE per 27 Estats Membres (28, amb la inminent entrada de Croàcia). Llavors, com explicar les dinàmiques polítiques actuals a Europa? Com entendre tota la informació que sembla procedir de Brusel·les i que, de facto, ve cuinada des de Frankfurt? Qui mana a Europa? I, sobretot, qui hauria de manar?

La Unió Europea parteix d’una mancança democràtica clara. El mecanisme de codecisió legislatiu és insuficient per a un Parlament escollit per 500 milions de persones. La primera matèria pendent, llavors, és de procediment. La forma com s’escullen els representants de tots els pobles d’Europa. Des de la llei electoral (inexistent a la pràctica, que deixa als Estats establir les seves pròpies circumscripcions electorals sota uns criteris generals) fins a l’inexistència d’una cooperació i coordinació més gran a dins dels grans partits polítics europeus.

Tot i això, el Parlament Europeu també fomenta una governança més eficaç i s’observen dinàmiques molt més properes a la ciutadania que no pas les de la gran majoria de Parlaments estatals, nacionals o regionals. Per una banda, l’especialització dels diputats i diputades. La gran importància i varietat dels debats polítics que es donen a l’Unió Europea obliga als diputats a prioritzar: han d’escollir 2 o 3 temes (com a molt) amb els quals interactuaran durant els 5 anys de mandat. I és per això que molts eurodiputats i eurodiputades mantenen relacions tant o més estretes amb gent de la seva circumscripció que els diputats d’altres cambres legislatives. Perquè el Parlament Europeu fomenta el tractament de qüestions locals amb una voluntat europea. D’altra banda, la interacció amb la Comissió (tot i que una demostració de déficit democràtic) acura les propostes inicials dels parlamentaris i parlamentàries fins arribar a un nivell tècnic molt alt.

Malgrat tot això, Europa navega sense rumb enmig d’una gran tempesta. Manca una estratègia política decidida per a la Unió Europea.  Calen 3 pilars bàsics per a guiar el futur dels ciutadans europeus. Cal establir objectius, establir límits i redissenyar el projecte.

Europa necessita objectius al servei de l’impuls polític. Ningú no creurà en Europa si Europa no creu en si mateixa. És per això que reivindico la important tradició política de l’esquerra francesa, creadora des del socialisme d’un model d’Europa (que ha fracassat) i d’ideologies (com ara la pròpia inspiració teòrica de l’actual UE o el denostat eurocomunisme) que tenien per objectiu ajudar a la construcció d’una eina política que anés més enllà de les fronteres estatals. Però no es pot caminar sense una direcció. I la Unió Europea ha superat els seus objectius fundacionals (manteniment de la pau i cooperació econòmica) i ha aconseguit (no sense problemes) anar més enllà, tot i que sense gaire entusiasme. I és aquest l’element clau.

Europa ha de respondre una pregunta clara: Fins a on estan disposats els Estats a cedir competències i sobirania? Una Conferència Política que establís els límits de la Europa del futur considero que és imprescindible. Definir el pes polític de cadascú (Alemanya té 99 diputats al Parlament Europeu, dels 754 totals!), establir quins sóns els països susceptibles de passar a formar part de la Unió o decidir fins a quin punt pot ésser incontestable la teòrica independència del Banc Central Europeu són qüestions que podrien tractar-se. Limitar, per tant, allà on vol arribar Europa i expulsar-ne els temes  secundaris de l’agenda europea (i per tant, adreçar-los a d’altres instàncies governamentals).

I, per últim, cal redissenyar el projecte. Són necessaris objectius, impuls polític i pactar prèviament els límits i desacords, però sense un nou disseny i unes noves formes, la unió política no serà pas un èxit. El cas d’Escòcia obre les portes a que noves nacions sense Estat esdevinguin membres de la Unió Europea. Aquest suposat precedent demostraria la necessitat de dirigir Europa cap a una nova composició. Un continent obert a que Catalunya, Euskadi o Flandes juguin un paper rellevant, però on també Galícia o Gal·les puguin desenvolupar una funció estratègica important. Una Europa que reconegui les nacions que la formen i que les deixi esdevenir Estats. Una Europa on el dret d’autodeterminació sigui un fet; una realitat.

Un redisseny que també ha de buscar una Europa més social. L’especialització dels diputats i diputades del Parlament Europeu hauria de ser només la punta de l’iceberg; Europa hauria d’incentivar la el contacte entre associacions i sindicats d’arreu del continent, així com també la seva federació. També, des d’una perspectiva multilingüe, la UE hauria d’assumir que els ciutadans i ciutadanes utilitzen més llengües que no pas les oficials. Una realitat que, sovint, les institucions comunitàries s’han ocupat d’amagar i desincentivar, instades per les directrius d’Estats com Espanya o França.

És Merkel qui mana a Europa? Doncs jo diria que no. Són els interessos econòmics d’uns pocs (els mercats són el nou fantasma que travessa Europa en aquests temps) els qui posen contra les cordes les credibilitats de propis i estranys. Uns mercats amb els que es va especular i dels que sobretot els bancs en van treure benefici. I és curiosament a ells a qui no els interessa que la Unió Europea pugui ser democràtica o assumir més competències. La capacitat de manipular governs per part dels poders financers ha estat clara en exemples com ara Grècia o Itàlia, més enllà de la gestió econòmica estatal prèvia. L’única sortida a la crisi política i de valors en què vivim passa per adquirir una major independència política davant les grans corporacions i els interessos obscurs (i sobretot, que no porten ni noms ni cognoms, i per tant no són objecte de responsabilitats de cap tipus) que governen sense vergonya sota el nom de polítics mediocres o de tecnòcrates.

I si Europa pogués esdevenir un nou pol antiimperialista? I si poguéssim construir un nou projecte polític d’abast europeu? Només serà possible amb una nova (i definida) estratègia política per a Europa.

AUTOR
Esplugues de Llobregat, 1989. Politòleg. Professor Associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. Ha estat assessor al Parlament Europeu (2012-2016) on ha seguit els comitès de Desenvolupament Regional, Peticions, Afers Exteriors i Pesca de l'Eurocambra. Actualment treballa com a Tècnic Superior al Departament de Vicepresidència, Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. Té estudis en comunicació digital i experiència a mitjans de comunicació com a locutor a ràdio i TV. És gallec-català. Ha col·laborat com a articulista a mitjans com Vilaweb, Praza Pública, El Nacional, Sermos Galiza o La Directa. És el President de l'Associació Finestra d’Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies