Home Internacional Les #EP2014: acció, reacció, decisió?

per Víctor Solé (@sule25)

Banner Víctor

Les eleccions legislatives paneuropees que s’han celebrat des del dijous 22 fins al diumenge 25 de maig 2014 han estat pregonades des de les institucions europees com les més importants des de 1979, any de naixement del Parlament Europeu. La setena legislatura del Parlament Europeu (PE) ha estat marcada per una paraula, “crisi” (del grec κρίσις, krísis, canvi o oportunitat), que ha trasbalsat els fonaments institucionals de la Unió, canviant els marcs mentals dels seus ciutadans, i establint tres frames polítics des d’Escandinàvia fins a Ibèria i des d’Irlanda fins a Grècia: per una banda hi ha els que defensen l’actual funcionament de la Unió, una barreja d’organització internacional i confederació anomenada entitat supranacional –una entitat que és, per una banda, un club d’estats sobirans i, per l’altra, una mena de pseudo-estat amb un sol poder legislatiu, un sol executiu i un sol poder judicial–; per un altre cantó es senten els eurocrítics (a qui ens sumem), veus que demanen un canvi profund de la Unió, que la converteixi d’una vegada per totes en una confederació o federació d’estats, un nou estat que defensi tots els seus pobles, cultures i identitats, i que els integri en un demos europeu menys guiat pels designis dels mercats; finalment apareixen els euroescèptics i la seva versió més radical, els euròfobs, que desitgen la desintegració de la Unió, ja que la consideren un error històric.

La primera dada que hem de tenir en compte és la baixa participació, d’un 43,09%: l’abstenció ha estat del 56,91%, nou dècimes menys que al 2009, però en una tendència a la baixa que començà ja a la dècada de 1980. El cap de llista del Partit Popular Europeu (PPE), Jean-Claude Juncker, va arribar a afirmar que una participació baixa no ens ha d’espantar. A les freqüents eleccions legislatives dels Estats Units, i fins i tot a les presidencials, la participació mai supera el 50% del cens, i tot i això els seus representants se senten legitimats per administrar i governar. Les diferents formes de la Unió Europea (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer des de 1951, Comunitat Econòmica Europea des de 1957 i, finalment, UE des de 1992), tutelada des de 1945 per l’imperium nord-americà, s’ha caracteritzat, des dels seus inicis, pel seu lent però insistent anhel de convertir-se, algun dia, en uns quasi-utòpics Estats Units d’Europa. La construcció federal dels EUA ha estat sempre una inspiració per als que propugnen la integració política completa del Vell Continent. Abans de començar, vegem l’abans i el després de les eleccions europees.

A la imatge següent podem veure la composició del PE fins ara:

formacion 2009

Composició del Parlament Europeu en la Sisena Legislatura (2009–2014). Imatge: Viquipèdia, FinesOp.

I a la següent podem observar la seva nova formulació, que tots coneixem gràcies a les tantíssimes anàlisi aparegudes:

formacion 2014

Composició del Parlament Europeu en la Setena Legislatura (2014–2019). Imatge: Viquipèdia, FinesOp.

 

Acció, reacció, decisió: debats, seminaris, col·loquis… i Twitter

El leitmotiv utilitzat des del PE per a mobilitzar els votants europeus ha sigut Acció. Reacció. Decisió. Parades de metro, anuncis televisius i radiofònics, soroll de la xarxa, un missatge que feia spam a totes hores, demanant la mobilització de la ciutadania europea per a les #EP2014.

Els oceans virtuals d’internet han estat molt explotats, sobretot per a mobilitzar els joves. Pàgines web i organitzacions com MEP Ranking o VoteWatch Europe, dels catalans Miquel Català i Joan Manuel Lanfranco respectivament, han ajudat a fer un seguiment perenne dels eurodiputats i de les #EP2014, celebració democràtica que ha sigut batejada amb un hashtag i ha viscut un allau d’autofotografies amb smartphones, les ja famoses selfies. Twitter, la gran xarxa social pública, ha estat un canal i una font d’informació i de propaganda mai vistos fins ara a tot el continent.

Els cinc caps de llista dels partits europeus, Jean-Claude Juncker pel PPE, Martin Schultz pel PSE, Guy Verhofstadt per l’ALDE, Ska Keller pels Verds i Alexis Tsipras per EUE, han estat també una novetat per a l’opinió pública europea: per primer cop un cap de llista d’un partit paneuropeu tenia possibilitats de ser escollit directament per part dels votats europeus per a presidir la Comissió, era una mena de “primer ministre” de la Unió legitimat per la ciutadania, fet insòlit fins ara. Els caps de llista van recórrer tot el continent, configurant campanyes a nivell continental, donant suport als seus lloctinents a les diferents circumscripcions o regions de la Unió. El debat del 15 de maig, televisat per 40 canals de 20 països, simbolitza aquest volgut canvi de paradigma dins de les forces polítiques motrius de la Unió. Cal remarcar que, tret de Tsipras, cap de l’oposició de Grècia, els altres quatre caps de llista són insiders del Districte Europeu, beneïts anteriorment per part dels caps d’estat: beneïts prèviament utilitzant els canals dels partits paneuropeus, i no pas després de les eleccions, com s’havia fet fins ara. Juncker, cap de la llista guanyadora, no va tardar en deixar constància de la seva voluntat de presidir la nova Comissió.

candidatos

Debat a cinc entre Alexis Tsipras (Esquerra Unida Europea), Ska Keller (Verds), Martin Schultz (Partit Socialista Europeu), Jean-Claude Juncker (Partit Popular Europeu) i Guy Verhofstadt (Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus). 15 Maig 2014. Foto: El Periódico de Catalunya.

 

A Catalunya, particularment, s’hi ha celebrat una marea de debats, col·loquis, seminaris i cursets sobre Europa, esdeveniments que han impregnat la geografia catalana i el procés sobiranista. Els moviments socials a favor i en contra del procés han animat la ciutadania a mobilitzar-se i votar. Altres iniciatives originals, com les endegades per SexyEurope o Think O’Clock, han mostrat la sempre forta i motivada tasca del capital social català, un dels tercers sectors més rellevants del continent. Fins i tot Finestra d’Oportunitat es va atrevir a organitzar un acte dedicat a les #EP2014 i el jovent –en col·laboració amb Horitzó Europa– i a escriure la sèrie d’articles #FinestraEuropa.

La campanya a Espanya ha focalitzat molt els temes interns: els dos grans partits de la segona restauració, PP i PSOE, espantats per la cada cop més propera fi del bipartidisme, han jugat a ser rivals tot i saber-se germans. Es necessiten l’un a l’altre per a gestionar les polítiques econòmiques dictades des de la Unió. A Catalunya, en canvi, la campanya europea ha estat utilitzada per internacionalitzar, un cop més, el procés sobiranista, sense deixar de banda la legítima competitivitat entre forces electorals. ERC s’ha presentat sola, si bé en coalició amb la nova capelleta d’Ernest Maragall (NEC), i ha aconseguit dos eurodiputats al PE: el filòsof de la UdG Josep Maria Terricabras i el sempre incombustible Ernest Maragall, animal polític solvent. CiU, per altra banda, ha reeditat el pacte amb PNV, Coalició Canària i una escissió del BNG, Compromiso por Galicia (CxG), i ha formulat a través del seu principal candidat, l’independent Ramon Tremosa, una campanya molt europeista en el fons i molt localista en les maneres, tradicional si la comparem amb ERC. Tremosa i Terricabras, però, juntament amb Francesc Gambús (UDC) i Ernest Urtasun (ICV) han explicitat que si han de col·laborar al PE per aconseguir fites per a Catalunya, ho faran, i han reeditat les aliances a què havien arribat Tremosa, Romeva i Junqueras quan aquest últim era diputat al PE (2009-11). Ernest Urtasun, el lloctinent de Keller (l’única que ha defensat explícitament la integració immediata d’un futurible nou estat català a la Unió), ha fet una campanya de presentació: és, al cap i a la fi, el relleu, i l’hereu, d’un dels eurodiputats més carismàtics de Catalunya al PE, Raül Romeva, tot un repte. No ha oblidat, finalment, les armes tradicionals utilitzades electoralment per ICV: denúncia de les polítiques neoliberals tant a Catalunya com a Espanya, açò és les retallades i les consegüents privatitzacions.

Els dos grans partits espanyols han presentat a Catalunya dos lloctinents modestos i disciplinats. Santiago Fisas reeditava la seva candidatura com a cap de llista del PP català, però era només el número 6 de la llista encapçalada per l’exministre d’Agricultura Miguel Arias Cañete –estereotip de l’Espanya orgullosament simpaticona, brava, tradicional i cañí–; Fisas ha estat un lloctinent d’un lloctinent, més preocupat en passar el tràmit de les #EP2014 sense pràcticament passar per cap debat o col·loqui (de fet, ha estat el candidat català menys procliu a debatre). A l’altra cara de la moneda, el PSC va decidir-se pel primer secretari de les seves Joventuts, Javi López, poc conegut pel gran públic però que ja havia treballat com a assessor del PSC al Parlament de Catalunya i com a conseller de districte a Les Corts. López, el benjamí, també ha hagut de fer una campanya de presentació, i era també lloctinent de la ja lloctinent Elena Valenciano. Una pregunta ens queda per a en Javi López: marxa a Brussel·les per refugiar-se de la lenta agonia del PSC?

Per cert, leitmotiv significa “motiu conductor” en la llengua de l’animal polític més fort actualment a Europa, Angela Merkel, i servia als músics per a seguir el fil de la composició. L’orquestra europea té una directora, o millor dit una cancellera, que seguirà imprimint les seves notes a la música de la Unió.

Quin resultat tenim? Catalunya diferent d’Espanya

Aquests són els resultats a Espanya:

resultados espanya

Resultats en escons a Espanya per les #EP2014. Imatge: El Diario de Navarra.

I a continuació podem veure els eurodiputats catalans durant la legislatura 2014-19:

resultados catalunya

Resultats en escons a Catalunya per les #EP2014. Imatge: FinesOp.

No és difícil de copsar que el bipartidisme espanyol ha patit una patacada històrica. Sembla evident que és el PSOE qui pateix més aquest fet, seguit del PP (a qui també convé d’estar a l’aguait). Rubalcaba, que es creia un Sagasta 2.0, ha hagut de fer cas a la ciutadania i avançar les primàries. PP i PSOE, els dos grans partits de la Segona Restauració, són vistos com la mateixa cosa, uns amb jersei, els altres amb jaquetes de pana. Diferent forma, mateix fons. El votant progressista espanyol no ha comprat al supermercat socialista vuitcentista i carrincló espanyol i el gran beneficiat n’ha estat el politòleg madrileny Pablo Iglesias Turrión, el Pablo Iglesias del Segle XXI, amb un partit que estructura les tantes voluntats i abstraccions aparegudes dins del moviment del 15M, una formació-eslògan que tradueix l’obamià Yes We Can! al castellà. Podemos, una formació que en quatre mesos aconsegueix 5 eurodiputats, espanta les esquerres socialista i comunista espanyoles i recorda les noves tendències progressistes que ja coneixem a Catalunya (CUP, Procés Constituent), Grècia (la paulatinament institucionalitzada Syriza) i Itàlia (l’histriònic Moviment Cinc Estrelles). Podemos, però, ha rebut un clar vot de protesta juntament amb Ciutadans, UPyD i Primavera Europea. Pablo Iglesias domina la comunicació tertuliana tant com els seus col·legues de C’s Javier Nart i Juan Carlos Girauta. Aquest nou paradigma de la política mediatitzada, amb molts altaveus a tot arreu (televisió, ràdio, paper, i ara també internet), juntament amb el tuf de polaines que desprèn l’equip de Rubalcaba, no han fet que Valenciano sortís reforçada després de les atzagaiades d’Arias Cañete. Les #EP2014 espanten el bipartidisme i avisen que a les generals de 2015 podria passar el mateix. Rubalcaba ha aprés la lliçó: abans de fer possible una Grosse Koalition hispana, editada i castigada a Grècia (on el PASOK s’ha convertit en una espècie de PSC hel·lè), és millor anar a primàries i preparar el camí a una nova generació de líders que han passat per totes les etapes de creixement socialista (un exemple: Susana Díaz. Un altre exemple: Carme Chacón. I finalment: Javi López. E cosí via).

A Catalunya estem acostumats al multipartidisme, és una de les nostres senyes d’identitat polítiques. Sense multipartidisme no s’entén la complexitat inherent dins del catalanisme polític, avui sobiranista. Catalunya ha votat més que Espanya (47% enfront de 43%), però no ha arribat a superar el 50%. L’abstenció, doncs, ha estat alta. Molts dels votants, sobretot els de tendència unionista, hauran preferit quedar-se a casa, ja que el capital social que defensa aquest posicionament dins del procés no aposta per la via associacionista, molt mobilitzadora. El moviment sobiranista, en canvi, i seguint la tradició associacionista catalana, sí que ha apostat per fer una campanya de mobilització: sense les reiterades insistències per part de l’ANC, Òmnium i les altres organitzacions que s’han posicionat a favor del procés sobiranista, la participació a Catalunya hauria estat igual o pitjor que la de 2009, i potser ERC no hauria assolit el sorpasso anunciat fa mesos. ERC és el nou pal de paller de l’esquerra catalana, torna a ser-ho 78 anys després. El PSC, per contra, segueix patint una agonia lenta i dolorosa (de guanyador el 2009 a tercer el 2014). CiU ha hagut de patir els retrets i dubtes de Duran –pràcticament invisible durant tota la campanya– i la seva tasca de govern en època de depressió econòmica; la tercera via espanta votants convergents i els porta als braços d’Oriol Junqueras. ICV s’ha mantingut i Podemos ha arreplegat vots de la CUP, que ha preferit no presentar-se a aquestes eleccions. Podemos i CUP, tot i assemblar-se, no són el mateix, però electoralment poden retroalimentar-se. Podemos, a més, ha arreplegat sufragis que a Catalunya darrerament anaven a parar a Can Rivera, sobretot en aquelles zones on el PSC va ser hegemònic. Finalment, no podem oblidar-nos de la obliteració d’Alejo Vidal-Quadras, que va apostar per Vox: aquest cop no podrà ser eurodiputat a falta de 2500 vots.

I ara què?

Un cop la ciutadania europea ha votat, el PE fa reset i comença de nou. La Comissió, que ha deixat moltes carpetes obertes per al nou equip, que començarà a administrar la Unió el novembre d’enguany –i un dels temes a tractar serà la qüestió catalana, amb el 9N i la consegüent crisi institucional espanyola–, tindrà nou president abans que acabi juliol; si l’entesa entre el PE i el Consell és bona, el nou president podria ser investit abans. Tanmateix, el Consell tindrà la darrera paraula.Etapes des de les #EP2014 fins el començament de les funcions de la nova CE.

i ara que

Imatge: FinesOp.

Tot i que el PPE ha estat el partit més votat i que ha assolit el major nombre d’escons, no està clar que el seu cap de llista, Jean-Claude Juncker, un insider del Districte Europeu, pugui arribar a ser president de la Comissió. Silvio Falcón va apuntar a La Directa que sonen altres noms per aquell càrrec, un dels quals és la francesa Christine Lagarde, directora general de l’FMI i que seria, en cas que els rumors es complissin, la primera dona en presidir l’alta administració paneuropea. Recordem que aquestes han estat eleccions legislatives, i en unes eleccions a un Parlament normal s’escullen els partits polítics, els quals seran els que escolliran el nou cap del govern o primer ministre. Els membres del Consell Europeu no han oblidat aquest factor.

Foto de portada: seu del Parlament Europeu a Estrasburg (França). Victor Solé.
(Visited 308 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies