Home Internacional Els autèntics australians

per Víctor Solé (@sule25)

Banner Víctor

Sydney dorm a les costes de la seva homònima badia, espectacularment bella si l’apreciem des de Bennelong Point, el petit cap on hi descansen les veles de pedra que formen la fantàstica Òpera. Des d’aquest petit espai podem contemplar el gran pont que uneix The Rocks amb les costes septentrionals de la badia. El barri de l’Òpera comença a Bennelong Point, que rep el nom del servent aborigen del governador Lachlan Macquarie (1768–1824), el polític que va modernitzar Nova Gal·les del Sud i Austràlia en general (va organitzar les finances amb la introducció del dòlar australià, que substituiria la lliura; va enviar exploradors per tota l’illa; va deixar que convictes i nadius s’involucressin en el govern de la regió i en la successiva colonització), en la primera meitat del segle XIX (1810–1821); avui una illa (Macquarie Island, al costat de Tasmània), un llac (Lake Macquarie, al nord de Sydney), dos rius (Lachlan River i Macquarie River, a New South Wales) i una ciutat (Port Macquarie, a la costa nord de Sydney) porten el seu nomenclàtor mentre que al seu secretari aborigen, segurament de la tribu eora, els pobladors nadius de Sydney, ha batejat un petit cap de la metròpoli més coneguda de la gegantina illa continent austral. Bennelong havia après l’anglès i els costums britànics i havia ajudat al governador fins i tot en algunes tasques polítiques, vivia en una cabanya on avui dorm l’Òpera i era molt estimat pels seus col·legues blancs. Els seus últims dies, però, els va passar alcoholitzat i depressiu, oblidat per tots.

Des que l’almirall James Cook arribés a les costes de Botany Bay, després rebatejades Sydney en honor al ministre de l’ Interior de l’Imperi de Sa Graciosa Majestat, Lord Sydney, el 1770, els pobles aborígens, dels més antics de la Terra, dividits en més de tres mil tribus o pobles diferents, han patit l’avenç i assentament fins i tot genocida de l’home blanc. Avui segueix existint una mena d’apartheid silenciós en què els aborígens se senten –i volen estar– separats de la nova civilització anglosaxona australiana, la qual ha creat l’estat–nació australià i la que paral·lelament ha destruït les diferents nacions aborígens. Al final d’aquest article podeu contemplar la infografia de Douglas Robertson, dissenyador gràfic anglès, fill de Vitòria (Euskadi) i resident a Barcelona, coneixedor d’aquesta realitat gràcies al portal Creative Spirits.

Avui només el 3% de la població australiana és aborigen, un vocable sinònim de nadiu o indígena. Durant 5000 anys, però, abans de la incursió britànica, van viure en harmonia amb la natura, la seva deessa. Pobles majoritàriament nòmades molt lligats a la vida que la natura els proveïa van construir una cultura antiga i màgica des dels inicis de la Terra, el que ells anomenem el Temps dels Somnis, o Dreamtime. Fins que, com les llagostes, els colonitzadors britànics van anar menjant tot territori que fins a 1770 no va ser propietat dels aborígens ja que no creien en la propietat de la terra. Des de 1780 fins 1850 aproximadament Nova Gal·les del Sud –el nom oficial de la colònia durant aquesta època–, i per tant Austràlia, va ser una colònia penal: formada per convictes i soldats que guardaven i vigilaven convictes, aquesta colònia britànica va ser una gegantina presó a l’aire lliure. Es van succeir esdeveniments com les guerres del rom –faltant diners, el rom es va convertir en la principal unitat monetària de comerç–, auge dels New South Wales Corps –cossos paramilitars que van monopolitzar l’economia de la colònia durant uns decennis, fins a la segona meitat del XIX–, en lent assentament per homes lliures en el que més tard seria Melbourne, el progressiu moviment terra endins de convictes èxodes –de vegades tractats com a esclaus– o homes lliures buscant noves, millors i majors terres per a cultiu i pastura. Enmig d’aquest avenç, molt semblant al mateix que passava als Estats Units d’Amèrica amb els pèls–roges, els aborígens s’anaven desplaçant, de vegades voluntàriament, de vegades obligatòriament. Opressió, fam, malalties (una epidèmia de verola va matar la meitat de la població aborigen a 1784), o la introducció de l’alcohol, una substància que no coneixien. De les 250 llengües aborígens que existien en temps del almirall Cook o del primer governador de la colònia, Arthur Phillips, avui menys de 60 idiomes aborígens perviuen, el 45% dels homes i el 34% de les dones moren abans d’arribar als 45 anys: l’esperança de vida és 10 anys menor que la de l’australià blanc –majoritàriament anglicà o catòlic–. El racisme subjacent els ha anat esborrant del mapa.

  El nivell de l’educació aborigen continua essent molt menor al dels australians no aborígens. El 54% dels australians blancs completen tot el recorregut educatiu inferior –fins al batxillerat–, davant el 17% dels aborígens, el 70% dels adolescents blancs està escolaritzat, davant del 45% dels adolescents aborígens. L’educació superior pot semblar equilibrada: el 15% d’australians posseeix estudis superiors, majoritàriament universitaris, davant de l’irrisori 1% dels aborígens. Un exemple més: només podríem trobar un 0,2% de metges aborígens. Aquestes dades condicionen les taxes d’atur: la general és d’un 5%, alimentada per un 68% de blancs que treballen i el 25% dels seus col·legues aborígens. Les polítiques d’ocupació envers les ètnies indígenes australianes tenen un pressupost específic i des de fa 4 anys –quan hi havia un govern laborista– es tendeix a buscar certa discriminació positiva.

El Sistema Sanitari Australià, còpia del britànic, universal i públic, és una meravella. No obstant això, només el 0.8% del seu pressupost anual es dirigeix ​​a la sanitat aborigen, afectada per greus problemes sanitaris, des del alcoholisme fins a una major mortaldat pel càncer. Viuen en suburbis (només el 13 % dels aborígens viuen en condicions sanitàries estables), com en les townships sud-africanes, i des de la fi de les polítiques de les Generacions Robades –Stolen Generation– a la dècada de 1970s reben una miríada de subvencions tant des de la Mancomunitat Australiana –federació australiana– com dels estats. El 2007 el primer ministre laborista Kevin Rudd va llegir un discurs demanant perdó: succeïa a John Howard (1996-2007), primer ministre liberal conservador que va fer les reformes econòmiques avui molt de moda a Europa sense mai donar-li més oportunitats a les races natives de Australia.

La política racista antiaborígen més gran va ser la que es va organitzar a Austràlia des de la segona meitat del segle XIX fins, com hem apuntat anteriorment, la dècada de 1970: la Stolen Generation, o Generacions Robades. L’Administració, juntament amb els poders fàctics religiosos, imbuïts tots ells pel racisme ideològic europeu –la civilització europea era superior gràcies al seu major avenç industrial i tecnològic–, estava decidida a netejar decentment –sense matances indiscriminades, massa vistoses i brutes– Austràlia de la raça inferior aborigen: per això robava els fills mixtos, els cremes (creamies), que tancava en Missions gestionades per l’Església –anglicana o catòlica–. Un de cada deu era separat de la seva família. Aquests nens eren portats per la força a aquests camps de reeducació. De vegades aquestes polítiques van arribar a dilatar-se fins als anys 1990s: entre 1970s i ’90s, aproximadament 6200 persones van ser separades de les seves famílies a Nova Gal·les del Sud  Entre 2006 i 2013, anys de governs laboristes en l’Australian Commonwealth, es va decretar que Austràlia ha d’onejar dues banderes: la de la civilització australianoeuropea, blau amb les cinc estrelles de la Constel·lació del Sud i una , just sota la bandera britànica (la Union Jack) que reposa en l’extrem superior esquerre de la tela, simbolitzant l’Estrella de la Mancomunitat, i la bandera aborigen, amb la meitat superior negra –simbolitzant el color de la seva pell–, la meitat inferior vermella –simbolitzant el lligam entre la seva sang i la terra dels seus avantpassats–, meitats cromàtiques unides per un cercle groc simbolitzant el Sol, protector que infon llum i vida. Aquestes mostres d’afecte fatu no amaguen, però, que pràcticament el 75% dels aborígens pateixen un comentari racista diàriament, un fet que comencen a patir també altres minories a Austràlia, com els immigrants asiàtics.

bandera-aborigen[1]Banderas de los Paises

No seria just oblidar els illencs de l’Estret de Torres, l’altra ètnia indígena australiana, que històricament poblava la costa septentrional de l’illa continent i estava connectada amb les ètnies de les illes al nord del continent, començant per les papues. Com als aborígens, se’ls va tractar de forma ignominiosa i les estadístiques s’assemblen bastant a les dels seus conveïns. La seva bandera (verda, blava i verda) és també oficial a la Mancomunitat Australiana. No sabem com evolucionaran les polítiques indígenes amb el nou govern liberal conservador de Tony Abbott, qui va guanyar les eleccions de setembre 2013 per una majoria aclaparadora sobre el seu oponent, el laborista Rudd. Avui les ètnies natives australianes continuen recollint els fruits de temporals blancs que els han volgut fer desaparèixer en temps de malson i indignitat. La colonització va ser, d’alguna manera o altra, una conseqüència del grau de globalització que es va anar engendrant després dels descobriments geogràfics dels segles XV, XVI, XVII i XVIII , una globalització que, al costat de les revolucions industrials i sociopolítiques –causa ja alhora conseqüència del món globalitzat– ha resultat en l’opressió de senceres ètnies per altres, un darwinisme social pervers que, amb el temps, ha sabut jugar a emmascarar la mà de ferro amb guant de seda.

Fes clic aquí per accedir a la infografía de Douglas Robertson que ha servit per escriure aquest article

infografia aborigens

PDF

AUTOR
Barcelona, 1987. Italocatalà llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), màster en Project Management a IL3 (2014) i un màster en Estudis de Política i Administració Europees, amb especialització en Anàlisi de Política Pública, al Col·legi d'Europa de Bruges (2016), és membre del teixit associatiu veïnal i europeista de Catalunya. Presideix Horitzó Europa, que promou l’europeisme a Catalunya, i col·labora al bloc cultural italocatalà Los De La Bici. És el Director de la revista digital Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies