Home Internacional El paradigma de l’elitisme: l’educació britànica

per Albert Sesé Ballart (@aseseballart)

A ningú se li escapa que el Regne Unit té un dels sistemes universitaris més elitistes del món. Aquest model, heretat i portat a l’extrem pels Estats Units a l’altra banda de l’Atlàntic, fa que any rere any aconsegueixin mantenir quatre centres en el TOP 10 de les millors universitats (els sis restants són nord-americans[1]).

Aquest panorama, que molts acadèmics descriuen com un model d’illes d’excel·lència en un mar de mediocritat, aconsegueix resultats capdavanters gràcies a una gestió molt descentralitzada de les universitats, que gaudeixen d’una autonomia gairebé absoluta fins i tot en el terreny econòmic. Es fomenta especialment la competitivitat entre alumnes i departaments a través d’un sistema d’avaluació constant dels rendiments d’investigadors i docents que obliga ja no només a una contínua actualització, sinó a la recerca de més i millors resultats. Per altra banda però, aquesta punta lluent de l’iceberg amaga que molts britànics no poden ni accedir a la universitat per falta de finançament. Aquesta dualitat es reprodueix de manera més exagerada en la composició del Parlament Britànic.

Un nou estudi de l’associació Sutton Trust, decidida a millorar la mobilitat social a través de l’educació, revela que gairebé un terç dels nous parlamentaris amb possibilitats reals de ser escollits per seure a la Cambra dels Comuns en les eleccions del proper 7 de maig (se n’ha analitzat una mostra de 260) van estudiar en universitats privades. Per fer aquest estudi s’ha tingut en compte els perfils dels qui ocuparien per primera vegada aquest càrrec a les files dels quatre principals partits de Westminster, deixant de banda els qui pretenen repetir. El nombre de nous candidats que presenten la resta de partits –SNP, Plaid Cymru o Sinn Féin per exemple- és tan petit que no es va tenir en compte a l’anàlisi perquè aportaven uns resultats estadísticament poc significatius.

Si filem una mica més prim trobem que un de cada cinc candidats va estudiar a Oxford o a Cambridge, les dues universitats que lluiten per liderar l’excel·lència lectiva i de recerca de l’Estat. Oxbridge és ja un terme conegut entre la comunitat educativa del Regne Unit per anomenar conjuntament aquestes dues prestigioses universitats. Queda clar que els orígens dels futurs parlamentaris no representaran d’una manera gaire acurada les diferents realitats socials del territori. La trajectòria universitària varia lleugerament entre partits, però cap d’ells reprodueix amb exactitud la composició de la societat adulta britànica, on només un 7% ha obtingut el títol en una universitat privada (reduint el nombre a l’1% si parlem dels graduats d’Oxbridge).

ImageVaultHandler_aspx

Una imatge de les bancades tories de la Cambra dels Comuns del Parlament britànic. Font: Viquipèdia.

Gairebé la meitat (49%) dels possibles nous parlamentaris Tories han estudiat en universitats privades, seguits pel 41% dels lliberals, el 36% dels representants del UKIP i el 19% dels laboristes. Les diferències són mínimes quan es comparen amb la situació de l’actual Cambra dels Comuns. D’aquesta manera, es confirma un cop més l’escassa mobilitat social: les possibilitats de ser escollit parlamentari al Regne Unit augmenten si s’ha estudiat en una universitat privada i es multipliquen enormement si parlem de centres com Oxford o Cambridge. Entre els candidats d’Oxbridge per a les properes eleccions només n’hi ha un del UKIP, però representen el 18% dels candidats laboristes i el 28% de lliberals i conservadors. A l’hemicicle els esperarà de ben segur l’actual primer ministre David Cameron, llicenciat en Filosofia, Política i Economia l’any 1988 precisament a Oxford.

Si augmentem una mica el prisma i ens fixem en aquells graduats en universitats del Russel Group – un conjunt de 24 prestigioses universitats públiques i privades del Regne Unit- la taxa arriba fins al 55% dels possibles nous MPs. Aquesta dada no resulta tan devastadora pel que fa a la mobilitat social potencial com l’anterior, ja que el grup inclou alguns centres amb taxes d’inscripció relativament baixes i suficientment oberts a estudiants totalment becats, com en els casos de les universitats de Leeds, Liverpool o Manchester.

Aquest fenomen es reprodueix als EEUU, on quasi un 20% del congressistes i senadors han estudiat en una universitat de la Ivy League – el prestigiós pull universitari format pels vuit centres de més renom del nord-est del país-. De la mateixa manera, aquells que ho han fet a Harvard representen quasi el 9%, inclòs el mateix president Barack Obama.

A l’altre extrem se situen els candidats sense estudis universitaris. Mentre en el Parlament actual la xifra arriba al 17%, aquesta pot baixar fins al 10% en cas que els candidats objecte de l’estudi siguin escollits. Cal recordar que el 62% de la població adulta britànica es troba en aquesta situació.

Un altre fet interessant rau en saber com han acabat aquests individus sent aspirants a ocupar un lloc a la cambra baixa del Regne Unit un cop finalitzats els seus estudis. La recerca ens aporta dades destacables sobre l’origen laboral dels candidats objectes de l’estudi que referma alguna de les velles creences sobre la importància de la militància dins d’un partit per assolir posicions de poder. Un 40% només han fet carrera política, és a dir, han estat vinculats al partit polític pertinent durant els últims anys de manera exclusiva. En aquesta categoria s’hi inclouen aquells que han tingut càrrecs previs en el partit (la majoria a l’administració local), els que han estat ajudants d’altres parlamentaris o han treballat en les fundacions / think tanks dels partits. El matís és evident entre els dos grans partits de la bancada: mentre el 50% dels laboristes tenen aquest origen, només el 20% dels conservadors s’han forjat al partit durant anys, unes sigles que històricament atrauen més professionals del món de l’empresa o l’advocacia. La resta de perfils es completen de la següent manera: un 18% han exercit de consultors, un 11% d’advocats i un 7% de periodistes. Cal destacar que mentre la afiliació sindical és pràcticament nul·la en tots els grups, el 14% dels candidats del partit dels laboristes hi han ocupat càrrecs de diferents nivells.

Aquest conjunt de dades marquen una tendència extrapolable a bona part dels països industrialitzats i ens porten a reflexionar al voltant de dues qüestions cabdals. La primera és si tenir estudis universitaris garanteix una bona preparació per exercir l’ofici de polític, i la segona és si haver estudiat en una de les millors universitats del país pressuposa que hi ha hagut prèviament una selecció meritocràtica d’aquests estudiants.

Per respondre la primera qüestió cal tenir en compte que bona part de les habilitats que necessita un bon polític – la capacitat de negociació i consecució de pactes, l’habilitat per parlar bé en públic o la destresa per a entendre diferents realitats a partir d’haver viscut experiències vitals socialment transversals – no s’ensenyen en gran part de les aules universitàries, ni tan sols en aquelles on s’estudien, precisament “ciències polítiques”. És cert que aquest fenomen es reprodueix en molts altres oficis, on només exercint s’acaba aprenent l’essència sobre allò que es treballa. El problema és que en política resulta una mica més difícil anar aprenent sobre la marxa sense comptar amb l’esguard dels partits. Sovint els futurs candidats passen hores formant-se dins les mateixes estructures orgàniques del partit; formes de poder que, almenys fins ara, no han gaudit d’un grau de permeabilitat envers la resta de la societat gaire elevat.

La segona pregunta resulta més ambivalent. Un alt nivell educatiu no només passa per haver-se graduat en les millors universitats, sinó que hi juguen altres elements com l’origen social, la localització geogràfica o les connexions de la xarxa de família i amics de l’estudiant que també són rellevants. Així doncs, l’alta presència d’universitaris entre els parlamentaris no seria conseqüència directa de la seva major preparació, sinó de comptar o no amb d’altres característiques que solen acompanyar el fet de ser universitari. Amb les dades a la mà sembla evident que existeixen elevats nivells de reproducció o endogàmia social dins les elits polítiques, aspecte que planteja seriosos dubtes sobre el respecte de la meritocràcia en la selecció de candidats.

Sembla evident que ni amb la forta irrupció del UKIP, les eleccions de maig no representaran un canvi de tendència pel que fa a l’origen –ja sigui educatiu o professional- dels parlamentaris de Westminster. Es confirmen doncs dues tendències alarmants: per una banda la manca de mobilitat en relació als diferents entorns educatius, i per l’altra la poca representativitat del Parlament en relació al conjunt de la societat sobre la qual legislen. En un territori on aspectes tant bàsics com el llenguatge ja marquen una frontera de classe evident i sovint insalvable, la mobilitat social és pràcticament inexistent. La manifestació més evident és a les capes més elevades de representació política, on la seva selecció continua depenent en gran mesura de la possessió d’un títol universitari en primer terme, així com de la universitat emissora del títol.

Imatge de portada: sala de sessions de la Cambra dels Comuns del Parlament britànic, a Wenstmister (Londres). Font: Viquipèdia.

[1] QS World University Rankings 2014/15

PDF

Sese Albert

(Visited 319 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies