Home Ciutadania El joc de la gran política esportiva

Per Carles Ferrés (@cferres) i Victor Solé (@sule25)

aedf

Banner Víctor

Aquests darrers dies ha estat notícia una investigació de la prestigiosa revista France Football en la que s’han revelat quines argúcies va utilitzar Tamin Hamad Al Thani, primer ministre de l’emirat de Qatar, per aconseguir que el Mundial de Futbol del 2022 s’assignés a aquest país del Golf Pèrsic. S’havia de convèncer el president de la UEFA, Michel Platini, i altres mandataris de les diverses federacions estatals i regionals de l’esport rei, per a rebre el vot favorable. Fins i tot es parla d’un sopar a l’Elisi amb l’expresident francès Nicolas Sarkozy (2007–2012), amb qui l’emir també hauria fet negocis, tant polítics com econòmics. De fet, una de les amistats inquietants que la família Sarkozy va mantenir va ser la d’aquest emir multimilionari (del que podria haver-se beneficiat tota la UMP, el partit de centredreta francès avui sense lideratge després de que Sarkozy perdés les eleccions presidencials de Maig 2012 contra l’actual president de la República Francesa, el socialista François Hollande).

D’esquerra a dreta: Tamin Hamad Al Thani, primer ministre del Qatar; Michel Platini, president de la UEFA;
Nicolas Sarkozy, expresident de la República Francesa (2007-12) i Joseph Blatter, president de la FIFA

No és gaire complicat saber que Qatar no és una potència en el món dels esports, ni molt menys en el món del futbol. Tot i això, no és la primera vegada que un país sense gaire tradició dins del futbol organitzi el segon esdeveniment més important a nivell d’audiències televisives després dels Jocs Olímpics. Els Estats Units d’Amèrica l’any 1994, com a preludi dels JJOO d’Atlanta de 1996, Corea i Japó al 2002 i Sud-àfrica al 2010, són altres exemples.

Coneixem però la capacitat econòmica que Qatar posseeix gràcies al petroli i a la influència que pot exercir davant de qualsevol mandatari del món gràcies a l’abundant or negre que empresona la sorra que envolta aquest famós emirat. No resultaria molt difícil convèncer dirigents esportius, que ja els sòl agradar aquest món dels negocis obscurs. Recordem a tots els barcelonistes que Qatar Foundation està presidida per la muller de l’emir qatarí i que la propera temporada el patrocinador principal del club serà Qatar Airways, una de les empreses que sorgeixen de la família reial qatarí, els Al Thani. Vist això, els barcelonistes s’haurien de preguntar quins tractes fa la Junta Directiva presidida per Sandro Rosell i Feliu amb persones que compren vots per aconseguir una Copa del Món de Futbol.

Per altra banda, l’emir, a través d’una societat més, controla des de finals de 2010 el club de la capital del riu Sena, el Paris Saint-Germain, equip del que Nicolas Sarkozy és aficionat reconegut. I el sopar del que parlàvem anteriorment entre Sarkozy, Platini, Al Thani i altres personatges que la France Football no ha pogut (o volgut) visualitzar es va celebrar aquell mateix 2010.

Retornant al tema, no és gaire complicat trobar diversos exemples de com les influències de certes persones i/o institucions ha comportat decisions inesperades. Una que a tots ens sonarà és la proclamació dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1986. Evidentment Barcelona va treballar molt i molt bé les pròpies cartes institucionals, unint-se l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat per aconseguir tirar endavant un carro traginat per bous que eren rivals polítics els uns amb els altres. Però és ben clar que sense Joan Antoni Samaranch, president del COI aleshores, i potser la persona que va revolucionar aquest organisme després de Pierre de Coubertin, el seu fundador, hauria estat completament impossible que Barcelona hagués estat escollida ciutat olímpica. De fet, la idea de celebrar els JJOO a Barcelona no fou ni de Narcís Serra –alcalde de Barcelona des de 1979 a 1982–, ni de Pasqual Maragall –alcalde de la Ciutat Comtal des de 1982 fins 1997–, sinó de Samaranch, que va proposar-li la idea a Serra després de que aquest guanyés les primeres eleccions municipals democràtiques el 1979 amb el PSUC.

Un altre cas conegut és el de Beijing 2008. Ens resultava pràcticament impensable que un país com la Xina, autoritari amb partit únic i capitalisme salvatge, tingués la oportunitat de celebrar uns JJOO, trencant amb la línea establerta pel fundador del COI, l’abans esmentat Coubertin. País on molts drets humans són vulnerats i trencant en bona part l’esperit inicial que li volgué donar el noble francès Pierre de Coubertin, recuperant els jocs que es celebraven a l’Antiga Grècia. Tot i això, la Xina ho va aconseguir i va dur a terme una de les millors Olimpíades de la història. A l’altra cara del mirall de les meravelles olímpiques, milers de nens xinesos van ser reclutats en programes d’entrenament extenuants i indignes per aconseguir els objectius esportius que el règim volia.

També ha succeït en altres esports. Tot el que pot tracta d’aconseguir un gran esdeveniment, sobretot dels esports importants per tal que els nens es puguin aficionar-se a aquest esport. Darrere hi ha tot un joc d’interessos que moltes vegades no ens arribem ni a plantejar. Altres vegades tot resideix perquè tenir una competició en el teu propi país sempre ajuda en moments importants de la competició. És una fórmula necessària per a presentar-se al món, per a poder lluir les pròpies virtuts, que emmascaren els propis vicis.

Les candidatures pels JJOO de Madrid 2020 –capital d’un país amb 26% d’atur i 54% d’atur juvenil– i per les Olimpíades d’Hiverns de Barcelona–Pirineus 2022 (ciutat sense neu, paradigma del clima mediterrani) són altres exemples. A la dècada de 1930 els règims feixistes es van donar compte de la força mobilitzadora d’uns Jocs Olímpics o d’una Copa del Món de Futbol. La selecció italiana de futbol va guanyar els mundials de 1934 i 1938, amenaçada pel règim mussolinià, i Hitler va treure-li a Barcelona les Olimpíades de 1936, amb l’aquiescència del Comitè Olímpic Internacional d’aquells anys.

Des d’aleshores, les grans festes de l’esport són moments de joia per als amfitrions. Un cas força sonat va ser Corea del Sud al Mundial de 2002. Sense negar que va competir de forma extraordinària, tot un cúmul de decisions bastant discutibles van portar aquella selecció, entrenada per l’holandès Guus Hiddink, a les semifinals d’un Mundial. I ja en aquesta segona dècada del Segle XXI, Brasil n’és l’estrella: Copa del Món de Futbol l’any que ve (2014) i Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016. Després serà l’hora de Rússia 2018 (Mundial de Futbol), Madrid, Istanbul o Tòquio al 2020 –seu per uns JJOO que serà desvelada aquest setembre de 2013– i Qatar 2022 (una nova Copa mundial de l’esport rei). Queda pendent com evolucionarà la història de l’esport institucionalitzat.

Un darrer apunt: aquest proper setembre el president del COI, el belga Jacques Rogge –successor de Samaranch des de 2001–, serà substituït, i tampoc coneixem encara la data del relleu de l’emperador suïs de la FIFA, Joseph Blatter, qui mana a l’organisme del futbol internacional des de 1998. L’obscurantisme, l’opacitat i altres ombres són les fitxes que mouen el joc de la gran política esportiva.

Carles Ferrés i Víctor Sole

Per llegir l’article en PDF clica aquí

AUTOR
Barcelona, 1989. És politòleg i màster en Periodisme Esportiu. Amb nou anys d'experiència en el lleure infantil i juvenil, ha cursat tallers de ràdio, ha col·laborat en petits mitjans audiovisuals i ha informat durant 3 anys de l'actualitat de la Liga Adelante i el ciclisme a planetadeporte.es. Actualment és a l'Ajuntament de Teià i és el Secretari de Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies