Home Ciutadania Desigualtat. Ni justa ni eficient

Per Fernando Gascón (@fergaskon)

 Banner Fernando

Tots estarem d’acord en que la desigualtat que pateixen les nostres societats, accentuada de forma més visible encara en aquests últims anys de crisi econòmica no és justa perquè no tothom tenim ni els mateixos recursos ni les mateixes oportunitats per a desenvolupar un projecte de vida. Ara bé, també cal afegir que a més, la desigualtat no és eficient. Ni més eficient, ni més productiva, ni tan sols millor per a la macroeconomia.

Desigualtat, on vas? “l’estafa” dels salaris.

Per conèixer la situació actual és convenient fixar-nos en dos períodes del segle XX. La primera és l’època daurada del benestar i de l’economia en general als països capitalistes (Golden Age), compresa entre els anys 1945 (final de la II Guerra Mundial) i el 1973, aproximadament. És l’època del desenvolupament de l’Estat de Benestar, de les polítiques keynesianes d’intervenció en economia, amb unes imposicions progressives i una xarxa de protecció social al darrere. L’economia mundial no ha crescut mai tant com a aquella etapa i amb quasi total seguretat aquest creixement no es tornarà a produir, i van créixer de manera bastant aproximada tant els salaris com la productivitat.

Tot aquest consens canviaria amb la crisi de l’Estat de Benestar i l’ascens i l’acceptació de la ideologia neoliberal, ideologia que anirà més enllà de l’aprimament de l’Estat de Benestar i el sector públic en general. Quines són, aleshores, les causes de l’augment de la desigualtat a les nostres societats?

  • Els ajustaments fiscals i l’augment de l’atur, encara que hi hagin hagut períodes en que aquest hagi pogut baixar.
  • La globalització, la liberalització del comerç i de les institucions financeres, així com les privatitzacions que es van donar de manera global als països capitalistes.
  • Reducció de la despesa pública
  • L’estancament de la taxa de beneficis

L’evolució decreixent en les taxes de beneficis a les indústries manufactureres de les principals economies és resposta amb una reducció dels costos laborals. Aquestes indústries es recuperaran en part durant les dècades 80-90, però ja no hi haurà marxa enrere: es produirà una separació entre l’evolució dels salaris reals i les taxes de productivitat que durant l’etapa keynesiana i de la Golden Age s’havien mantingut més o menys parelles.

 

Taxes de beneficis de les industries manufactureres als EUA, Alemanya i Japó. Font: Brenner

Així, per a mantenir o millorar el nivell de vida en línia en relació a les perspectives macroeconòmiques les famílies s’endeutaran fortament, amb una evolució per sobre del creixement dels salaris:

 

 Evolució del salari real, l’endeutament i la productivitat als Estats Units.

Mereix especial atenció en aquest gràfic l’augment desproporcionat de l’endeutament a partir de la dècada dels 70, i que el nivell de salaris es manté relativament constant tot i que la productivitat puja. Com ja ens han repetit força vegades, l’endeutament és una de les múltiples causes de la crisi econòmica actual.

Aquesta relació entre els salaris i el mercat laboral, així com l’expansió i “liberalització del sector financer”, sumat a unes polítiques macroeconòmiques que es venen aplicant ja de la dècada dels 70 però que ara estan tornant amb més intensitat que mai, són les principals causes d’un augment global de la desigualtat. En el cas del territori de l’Estat espanyol, per exemple, tot i que ha tingut algunes èpoques amb unes taxes de creixement bastant importants, la proporció de persones en risc de pobresa i d’exclusió s’ha mantingut constant. Per tant, ara que no només no hi ha creixement sinó que l’economia també es contrau fortament, el nombre de persones i famílies que estan en  risc de pobresa han augmentat amb tota seguretat, amb conseqüències socials tan greus com la gran quantitat de desnonaments que com sabem s’estan produint i incrementant cada cop més, a falta d’una resposta contundent del govern, sobretot del central.

 

Els desnonaments han crescut de manera molt preocupant a causa dels efectes de la crisi econòmica, que afecta de manera desigual a la ciutadania.

 

El 0.8% de la població espanyola té un salari mitjà de 142.073, en contrast amb uns baixos salaris de la majoria. Font: Barómetro social de España

L’indicador més comú per a mesurar la desigualtat és el conegut com a índex de Gini. Aquest índex ens reafirma amb la idea que durant la crisi econòmica la desigualtat s’ha mantingut més o menys constant a alguns països però sí que ha crescut de manera molt significativa a Espanya i França, països on s’estan destruint una gran quantitat de llocs de treball cada dia.

 

Font: Guntram B. Wolff amb dades d’Eurostat

Perspectives dolentes

La perspectiva de futur que tenim en aquests moments es que es seguiran aplicant amb duresa les receptes neoliberals durant força anys més, o fins i tot dècades. Tampoc hi ha perspectives de que la productivitat augmenti el suficient en poc temps per absorbir als aturats del mercat laboral, doncs les millores tecnològiques i d’organització que van permetre augmentar la productivitat de manera exponencial en el passat ja s’han esgotat fa temps. L’experiència també ens diu que les crisis econòmiques cícliques intrínseques al propi funcionament del sistema capitalista han esclatat quan el nivell de desigualtat (intern i també entre països) era més gran. Per això no podem dir que la desigualtat sigui eficient, a més de que una alta desigualtat reduirà amb tota seguretat la demanda i el consum, i per tant la macro i microeconomia es veurà malmesa. L’única possibilitat per a que torni una certa justícia social es que hi hagi un canvi de mentalitat a la societat després de veure al propi carrer i en el dia a dia les conseqüències nefastes de les polítiques que s’estan aplicant, i de fet, això ja esta passant.

Fonts:

  • Barómetro social de España. http://www.barometrosocial.es
  • Alejandro Nadal. Orígenes y evolución de la crisis.
  • Borja Barragué Calvo. Desigualdad econòmica y benestar: tres modelos de justícia social.
  • Eurostat

Fernando Gascón

Per llegir l’article en PDF clica aquí

AUTOR
Barcelona, 1987. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), postgrau en Anàlisi Econòmica i Filosòficopolítica del Capitalisme Contemporani (Universitat de Barcelona, 2013) i màster en Gestió de la Ciutat (Universitat Oberta de Catalunya, 2014). És el responsable de contingut i qualitat de Finestra d’Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies