Home Pensament Democràcia, estat de dret i drets liberals. Confusions de l’unionisme

Per Miquel Gil

Miquel

Els arguments contraris a la independència de Catalunya no es particularitzen per la seva elaboració intel·lectual ni per la seva profusió. Tot sovint, més que argumentar, els polítics i comunicadors unionistes es limiten a rebutjar la independència catalana fent referència a les lleis espanyoles i a la idea de l’estat de dret. Conclouen que la independència de Catalunya no és possible ni desitjable perquè les lleis espanyoles no la permeten. Sense explicar per què les lleis espanyoles no són adaptades als anhels i demandes de la majoria de la societat catalana, que es considera una nació amb dret de decidir lliurement i sense ingerències el seu propi futur, sentencien que la llei s’ha de complir sigui quin sigui el seu contingut. En alguns casos, es matisa que la llei s’ha de complir sempre que tingui un origen democràtic. En aquests discursos sovint s’hi refregeixen tres conceptes que cal diferenciar, ja que en molts casos o bé no coexisteixen o bé estan directament contraposats: democràcia, estat de dret i liberalisme.

 Foto 1 article Miquel

Albert Rivera, líder del partit unionista Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía

La paraula “democràcia” prové dels mots grecs “dêmos” (poble) i “kratos” (poder), significant literalment “poder del poble” (o de la gent, de la multitud). Actualment, a banda del seu sentit etimològic, al concepte de democràcia se li pressuposa un contingut polític molt determinat relacionat amb el respecte d’individus i minories. Anant encara més lluny, sovint s’associa la democràcia amb el bé polític: l’adjectiu “democràtic” serveix per positivitzar qualsevol argument o decisió. Aquestes càrregues modernes són producte d’un ús indegut i forçat del concepte, la força del qual el convertia en l’aliat perfecte del projecte liberal i, de fet, de tots els projectes polítics moderns.

La democràcia grega no tenia res a veure amb els drets individuals i menys encara amb el respecte de les minories. Al món grec on va néixer, la democràcia consistia en l’ostentació del poder (d’un poder de cap manera dividit) per part del conjunt de la ciutadania o del poble. Si bé les dones, els estrangers i els esclaus n’eren exclosos, tots els homes lliures i nadius de la polis, pobres i rics, formaven part del poder decisori, constituït en assemblea. El poder era absolut i, com apunta Giovanni Sartori, “[…] in the classical formula of democracy the community allows no margin of independence and no sphere of protection to the single individual, whom it absorbs completely.” En definitiva, la democràcia grega no contemplava cap separació entre una “esfera privada” i una “esfera pública” i la llibertat no era altra cosa que els drets de ciutadania: votar. El poble decidia, jutjava i sentenciava qui i quan volia. El desterrament i l’ostracisme eren pràctiques habituals per tractar individus desagradats.

Foto 2 article Miquel

Sòcrates va ser condemnat a mort per un tribunal popular, acusat de corrompre el jovent

En aquest context de poder absolut el concepte d’imperi de la llei no hi tenia cap significació. La llei era en cada moment el que l’assemblea del poble decidís i per tant una distinció entre llei i voluntat popular (distinció que és implícita en els conceptes d’imperi de la llei i estat de dret) no tenia cap sentit. Sartori indica que a 1795 Kant, preocupat per l’incipient barreja del concepte de democràcia amb el d’estat de dret, adverteix que la democràcia és “necessarily a despotism”. Al despotisme Kant hi contraposava la constitució republicana, en la qual el poder es veia regulat i ordenat per la llei. Així mateix ho entenia James Madison, que distingia dues formes de “poder popular”: la democràcia pura (o simplement democràcia) i la república. En el cas de la república el poder no seria exercit directament sinó per representació, existint, doncs, filtres necessàriament regulats entre la població i les decisions polítiques, plasmades en lleis.

Si bé la proposta de Madison s’inspira en el republicanisme romà, en què les decisions eren el resultat de processos legalment establerts en què hi participaven diferents elements (“el poble i senat de Roma”, per simplificar) i no una assemblea unitària del poble, la motivació del pensador i estadista americà no coincideix amb la raó de ser de la república romana.  La república romana i el seu imperi de la llei (“dura lex sed lex”) són el resultat de vicissituds històriques i estira-i-arronses entre diferents faccions de la ciutat, molt especialment entre patricis i plebs. El plantejament de Madison, en canvi, té un objectiu molt concret, el de crear una esfera de llibertat pels individus i pels membres de minories o, en paraules d’Alexis de Tocqueville, evitar la “tirania de la majoria”. Mitjançant la regulació del poder, complementada amb la seva divisió horitzontal i vertical i el mutu control entre institucions, Madison i la resta de pares fundadors dels Estats Units pretenen crear un espai de respecte per una esfera individual i uns drets liberals desconeguts a l’antiguitat. Tocqueville, de forma molt gràfica, considera que els legisladors haurien de “domar” i “corregir” la democràcia. Com la majoria de liberals, els pares fundadors dels EUA, consideren l’estat un mal necessari per poder protegir uns drets naturals inherents a l’ésser humà. Aquest estat, però, ha de tenir una forma molt concreta: ha de ser una república o, en altres paraules, un estat de dret. Tanmateix, no tots els estats de dret són estats liberals.

L’estat de dret es fonamenta en l’ideal de l’imperi de la llei: l’estat és un conjunt de lleis a què tots els seus membres i parts estan subjectes. Contraposat al despotisme, l’estat de dret no deixa lloc a l’arbitrarietat o les decisions no regulades. L’imperi de la llei és bàsicament l’imperi del procediment. Això, però, no predetermina de cap manera el contingut de la llei, com alguns legistetes de visió reduïda volen vendre quan diuen que la llei protegeix sempre el més feble. A la República Romana es complia la llei però aquesta no era en cap sentit liberal: l’esclavitud, la tortura, els judicis polítics i d’altres pràctiques alienes al liberalisme, un corrent polític modern, eren legals i comunes. També als Estats Units, que han estat inqüestionablement un estat de dret des de la seva creació, hi havia àmplies capes de la població (els negres) sotmeses de forma perfectament legal a la condició d’esclaus, veient doncs la seva esfera privada profanada. L’estat franquista també era un estat de dret amb tots els ets i uts, si bé les seves “leyes fundamentales” tenien poca relació amb el liberalisme i el respecte als drets de la persona.

Foto 3 article Miquel

 La Reservation of Separate Amenities Act de 1953 consagrava l’Apartheid sud-africà

 Democràcia, estat de dret i liberalisme són tres ideals diferents i de vegades en fricció. La democràcia pura és propensa a esclafar els drets liberals i les minories. L’estat de dret pot ser tant una salvaguarda dels drets individuals com una eina de dominació en mans de qui fa les lleis, depenent del seu disseny. Exceptuant els més llibertaris, la majoria de liberals creuen que un estat de dret és necessari per preservar els drets individuals, però no qualsevol estat de dret. L’unionisme cau sovint en l’error de barrejar totes tres coses a conveniència i tan aviat apel·la al compliment de la llei (declaració de sobirania) com a les decisions democràtiques (LAPAO) com al respecte dels drets individuals (ensenyament en castellà a Catalunya). Però molt especialment oblida la qüestió més important: que Espanya no és cap demos sinó una usurpació històrica i que per tant la legislació que n’emana és il·legítima, encara més quan serveix de canal perquè el demos castellà s’imposi al català, sempre, òbviament, de forma molt legal.

Miquel Gil

Per llegir l’article en PDF clica aquí

AUTOR
Barcelona, 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), màster en Filosofia Política per la Universitat Pompeu Fabra (2012) i màster en Formació de Professorat per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya (2014), s'ha especialitzat en teoria política, i més concretament en la producció intel·lectual del nacionalisme. A l’edat de 14 anys va realitzar un curs acadèmic a la República d’Irlanda. Ha col·laborat al diari digital Vilaweb com a articulista esporàdic i ha treballat al think tank gal·lès Institute of Welsh Affairs, a Cardiff. Ha publicat el llibre "L'elefant lingüístic. Siguem un sol poble" (BonPort, 2016), un assaig sobre l'estatus que el català hauria de tenir al futur Estat, i és tècnic d'empresa i drets lingüístics a Plataforma per la Llengua. És cap de la secció de Pensament i el revisor d'estil de Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies