Home Ciutadania La deconstrucció de la masculinitat

per Pablo Casal (@komun)

Com a politòlegs, un dels nostres desideràtums és analitzar la realitat de manera crítica. Moltes vegades, hom pot veure les contradiccions d’algunes posicions públiques, com quan certa gent defensa el dret d’autodeterminació dels pobles sempre que sigui ben lluny i no es toqui la seva idea d’Estat. Partint d’aquest exemple, us proposem una mena d’exercici d’introspecció. Què us semblaria que algú us digués que la majoria dels homes actuem d’una manera semblant a diari en un altre àmbit? És senzill de veure una situació d’injustícia quan ens la presenten de manera crua i objectiva, encara que no hi estiguem implicats. Però, què passa si aquesta contradicció ens és inherent? És a dir, què passa quan forma part gairebé indestriable del nostre propi caràcter?

En aquest cas parlarem d’una forma d’opressió poc estudiada: la masculinitat hegemònica i el procés de socialització mitjançant el qual s’esdevé un tipus molt concret d’home. El model patriarcal es caracteritza per l’existència d’una pressió subtil i constant sobre els individus per part del sistema, cosa que principalment pateixen les dones – és evident que els homes no hem patit una opressió tan constant, sistemàtica i violenta com les dones, més aviat l’hem exercida –, però que també afecta la construcció del caràcter masculí dins la societat i dificulta encara més la lluita per la igualtat. El repte que planteja aquesta masculinitat és molt subtil, però és important que siguem conscients de la seva existència.

Origen

Com al film Origen (Inception), se’ns ha ficat una idea tan endins de la ment que de vegades és indestriable del nostre caràcter. (Font:imdb.com)

La masculinitat no és uniforme sinó que, com a constructe social, varia lleugerament en cada societat; per això podem parlar de masculinitats. El cas és, però, que totes les masculinitats comparteixen un seguit d’elements centrals fàcilment identificables. Als homes, per tal d’ésser veritables homes se’ns ha dit que hem de (1):

  • Semblar forts i impertorbables.
  • Ser extremadament competitius.
  • Tenir una idea forta de territorialitat.
  • Ser molt orgullosos.
  • Amagar els sentiments.

Evidentment, sempre que fem una valoració en ciències socials hem de parlar amb cura per no caure en un parany reduccionista: per això hom diu que parlem d’un tipus ideal. És clar que existeixen dones que tenen aquests trets i homes que no, però aquest model de masculinitat és encara dominant, almenys a la nostra societat occidental.

Tot aquest procés de “construcció de la masculinitat” està legitimat pel discurs dominant, que pretén equiparar persones amb característiques molt diferents i emmotllar-les a un mateix caràcter unívoc, amb el reduccionisme que això comporta. Aquest procés, ha produït caràcters disfuncionals al llarg del temps, incapaços moltes vegades de desenvolupar-se autònomament en l’àmbit sentimental. També ha redundat en conductes de risc i moltes vegades, malauradament, en diversos tipus de violència (2).

Molts dels trets que s’associen de forma innata al caràcter masculí no tenen una causa biològica, sinó que neixen d’una sèrie d’actituds i preconceptes que s’inoculen durant la socialització i més tard són reforçats pel sistema.(3) Es pot posar l’exemple d’alguns agents de socialització sistèmics, com ara les institucions polítiques, educatives o econòmiques, que reprodueixen aquests valors. Es tracta d’un món on “triomfen” els caràcters ultraracionals, aquells que obvien els sentiments: un CEO que pot acomiadar a cents de treballadors sense immutar-se, un polític que pot enviar la gent a morir a una guerra o un economista capaç de produir una teoria matemàticament impecable però de conseqüències nefastes a la pràctica.

Sheldon Cooper

Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory, és el paradigma grotesc d’un geni ultraracional, però alhora un “analfabet emocional” (Font: 9gag.com)

Passant ja a la part més propositiva, com a homes tenim la responsabilitat d’involucrar-nos en la construcció de nous models de masculinitat, basats tant en la racionalitat com en la recuperació de l’emotivitat que se’ns va arrabassar mitjançant el procés socialització. És per això que trobem necessari explicar als nens, ja des de petits, que es pot ser un home sent una persona dolça i sensible. Cal desterrar la idea d’un motlle uniforme pel qual hem de passar tots els homes: els homes podem i hem de ser sentimentals. Ser capaços de reconèixer i expressar els nostres sentiments ens farà més humans i potenciarà la nostra vinculació emocional amb els nostres iguals.

Per últim, vull recalcar que l’assumpció d’aquesta part més emocional no minva el nostre pensament racional, ans al contrari, el potencia. És a dir, continuarem sent homes però ens alliberarem de la feixuga càrrega d’haver de ser-ne un tipus determinat. És per això que, si esdevenim conscients de les nostres febleses i fortaleses,  podrem construir aquest nou model, un model que ens ajudi a desenvolupar plenament el nostre potencial.

Font de la imatge de portada:

Psicopedia.org

Bibliografia:
  1. Alberto Mena – Ser o no ésser home
  2. Raúl Iturra – La construcció social de la masculinitat
  3. Almudena Hernando – La fantasia de la individualitat.

PDF

 

 

 

 

 

Pablo Casal - biografia

(Visited 482 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies