Home Ciutadania Els correbous: continuïtat i adaptació d’una tradició

per Andreu Curto (@andreu_curto)

Quan hom vol escriure sobre una tradició que ha viscut tota la vida, però alhora sap que és qüestionada per bona part de l’opinió pública, es planteja moltes preguntes. Què explico i com? Què vull transmetre? I, en definitiva, com faig entendre aquesta tradició a algú que sempre n’ha estat aliè? I és que, precisament, amb els correbous passa com amb l’economia, la política, o molts temes que en determinats moments poden ser recurrents: tothom en parla, però molt pocs saben de què parlen.

L’ombra allargada de les curses de braus, prohibides a Catalunya l’any 2010 i que van generar un intens debat social i parlamentari, esquitxa sovint una tradició que, si bé comparteix l’espècie animal implicada, hi té poca cosa més a veure. Ni espases, ni banderilles, ni piques, ni molt menys sang i sofriment fins a la mort. Què impliquen, doncs, els correbous? Molt simple: fer córrer un bou o una vaca mitjançant la crida del corredor, que tempta la bravura de l’animal per exhibir-s’hi davant l’afició congregada a la plaça. Tanmateix, existeixen modalitats que, si bé no poden causar dolor en l’animal – i així ho han d’acreditar els veterinaris que supervisen l’activitat –, són susceptibles de causar-li cert estrès, sobretot les primeres vegades que hi participa. Estem parlant del bou embolat, el bou capllaçat o els bous a la mar (mal-regulats amb el nom de bous a la platja, assumpte que requeriria d’un altre debat a fons).

Precisament per evitar aquesta susceptibilitat, i amb la voluntat d’eliminar qualsevol mena de dolor o possible maltractament, l’any 2005 es crea a demanda del mateix territori (25 dels 35 municipis que celebren correbous a Catalunya són de les Terres de l’Ebre) el Manual de bones pràctiques , un document de guia i recomanació publicat per la delegació de la Generalitat a les Terres de l’Ebre que deixa per escrit les bases per a un desenvolupament de la festa amb garanties de benestar per als animals implicats, així com de la seguretat de les persones participants. Més tard, al 2010, aquest document prendria forma legal i s’establiria en la Llei 34/2010, de l’1 d’octubre, de regulació de les festes tradicionals amb bous. D’aquesta manera, el Parlament blindava la perpetuïtat de la tradició taurina a Catalunya i alhora situava la seguretat i benestar de l’animal implicat al centre del seu desenvolupament.

Ara bé, admetent per endavant que sóc un ferm defensor dels correbous, en tant que conformen un element clau de la identitat col·lectiva de la meua terra, també m’admeto revisionista, en el sentit que tot pot ésser qüestionat quan la voluntat és de millora del benestar comú. I en aquest sentit crec que hi ha molt de camí a recórrer.

Si bé en l’àmbit legal l’avenç ha estat considerable, no hem d’oblidar que la recent aprovació d’aquesta regulació fa que algunes persones que han crescut amb una legislació més laxa pel que fa al respecte pel benestar dels animals, no l’hagin assimilat.

Tot i que són l’excepció, encara tenim individus que entenen l’animal com un objecte més en el desenvolupament de la festa i, per tant, exempt de drets bàsics. Quan aquestes actituds antiquades es manifesten amb actes que atempten contra la salut física del brau, hom té la sensació de retornar al passat i que no fan altra cosa que alimentar l’argumentari contrari al manteniment de la nostra tradició. Sovint, la por que aquests actes aïllats s’utilitzin contra la pròpia pràctica dels correbous, fa que siguin tapats pels agents implicats en la festa quan els agents independents baixen la guàrdia.

És per això que aposto, en primer lloc, per l’educació. Tenim dos motius elementals per aplicar, des de la pròpia afició als bous, tolerància zero contra aquells que veuen el maltractament com un element més de diversió. D’una banda, per sentit comú i per humanitat. D’altra banda, per mantenir la pròpia festa i deixar-la com a llegat a les generacions futures. La pedagogia dels valors de respecte per la fauna amb qui interactuem és clau per mantenir viva una pràctica que s’ha de constituir com un element cultural que fomenti el respecte i la convivència. En segon lloc, també crec que cal més atenció i vigilància per aplicar la llei. Cal prendre mesures més eficaces per detectar aquells casos en què es vulnera la pròpia legislació que regula els correbous per garantir que cap animal sofreixi maltractament mentre participa dels actes festius.

Costa d’entendre la festa major de molts pobles de les Terres de l’Ebre sense les tardes de bous i vaques. Som molts els que hem crescut amb els berenars a la plaça, primer amb la família i després amb les colles d’amics. La plaça de bous ha estat, des de fa segles, l’epicentre de les relacions socials i culturals els dies de festa. Bous capllaçats i encierros han convertit, al llarg de la nostra història, carrers buits en rius de gent gaudint de festa, de cultura popular: xalant. Molts ens pregunten: que no sabeu gaudir d’una altra manera? Quina necessitat teniu de fer això? Cal? Jo els responc: Sabem gaudir de moltes maneres, i no necessitem els correbous per viure. Però sí que cal. Perquè ningú de nosaltres seríem qui som sense tots i cadascun dels elements que ens identifiquen com a societat. I si cal ens explicarem més i millor. I ho defensarem.

Imatge de portada:

Producció d’Andreu Curto.

PDF

Andreu Curto - biografia

(Visited 367 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies