Home Catalunya El cas Pujol i el procés: retrospectiva i perspectiva

 

Quin estiu, el d’aquest 2014! Han mort herois de la cultura popular, des de Robin Williams a Peret. Ha plogut molt i ha mort, políticament, Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 2003. Tota una institució. Un ésser excepcional… O no? Un ésser humà, com tots nosaltres. El pare ha mort, políticament, i, m’atreviria a dir, finalment. Anem a pams.

Retrospectiva

Tot va començar en ple mes de juliol, quan va aparèixer un comunicat oficial en què el Molt Honorable President Jordi Pujol es feia l’harakiri polític: admetia haver guardat milions de pessetes, i després d’euros, al Principat d’Andorra, durant 34 anys ni més ni menys. L’herència del pare, Florenci Pujol, i d’altres estalvis. L’home que durant 23 anys havia presidit la Generalitat i que amb molts encerts i també molts errors havia liderat la forja de Catalunya com a comunitat autònoma del democràtic Regne d’Espanya des de 1980, i com a nació cultural que se sent amb el dret de mantenir la seva ànima (la voluntat de ser, que digué l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte) amb orgull i dignitat, desapareixia de sobte. Buf!

D’ençà que Pujol va admetre la seva mentida, o error, o hipocresia, o falsedat, el Centre d’Estudis homònim, dedicat a l’ètica –una característica que Pujol no ha posseït (de fet, crec que l’ètica universal, total, absoluta, pura, és una senzilla idea d’hiperurani, mai del tot extrapolable a la vida humana)– ha tancat les seves portes per sempre més. Refugiat pel que quedava d’estiu al Ripollès i a la Cerdanya, Pujol ha rebut cops de martell, falç i metralla (metafòrics, és clar) per tots cantons. Volia deixar de ser protagonista, però ho seguirà essent fins a nova ordre del Govern Rajoy, l’Audiència Nacional i els mèdia. En un moviment ràpid de poques setmanes, va retornar a la Generalitat i a altres institucions medalles i mèrits, entre els quals figurava el títol de Molt Honorable. La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, Guanyem Barcelona, Podem i altres organitzacions han interposat querelles ciutadanes contra l’expresident. El ministre Montoro va fer una peculiar, pròpia i preparada escena d’acarnissament al Congrés dels Diputats. Els mitjans de dreta i esquerra, de centre, de perifèria i de més enllà, es fregaven les mans: apareixien fotografies dels Pujol dels anys 1980 i 1990, es van publicar els noms de tots set fills, es va parlar de la inefable ex-primera dama Marta Ferrusola, muller que era a tot arreu, fent negocis que foren vox populi durant molts anys, etc.

Fem un petit exercici retrospectiu. El cas Pujol és un capítol més d’una crònica de mort política anunciada. Tot va començar amb els casos Camarga (2012) i ITV (2013). Protagonistes d’aquells episodis: María Victoria Álvarez, señora despechada, despitosa, i amb característiques de dolenta de culebrot sud-americà, i Oriol Pujol Ferrusola, ex-secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya. Els micròfons del restaurant “La Camarga” del carrer Aribau de Barcelona, a través dels quals es van filtrar molts noms i sigles del sistema de partits de Catalunya, i les ITV van ser torpedes que buscaven ferir, i avisar, l’expresident Pujol. Mesos després, Oriol Pujol marxava de CDC. La nissaga de poder de Sant Gervasi i Queralbs, tocada. L’escac i mat ha estat la filtració d’informació confidencial per part d’un treballador desencisat de la banca andorrana al servei d’intel·ligència espanyol. El poder de l’estat decidia d’utilitzar els mecanismes més opacs per fer valer la seva legítima capacitat de coerció. L’Estat espanyol està enfadat per la traïció de Jordi Pujol, qui, per vanitat, per mantenir-se dins la vida pública, va abraçar públicament la tesi sobiranista. L’home del peix al cove, del pacte, el virrei a Catalunya amb González i Aznar, era –i és– considerat un traïdor.

Montoro

Cristóbal Montoro, polèmic ministre d’Hisenda del Govern Rajoy (foto: Extraconfidencial.com)

La compareixença del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, el dimarts 2 de setembre, que obria el curs polític actual, va ser delirant: amb la seva veu de voltor, llegint un guió preparat, amb to despectiu, buscant amb deliri i desig gairebé sexual la humiliació pública de Pujol, va equiparar el cas de corrupció protagonitzat per l’expresident amb el procés sobiranista. Sobiranisme/independentisme igual a corrupció moral i material. El govern espanyol no entén ni ha entès ni vol comprendre res, perquè els seus interlocutors a Catalunya (el PPC) no informen bé o no poden fer-ho, perquè l’olla a pressió de la dreta madrilenya (la competició entre Mundos, ABCs, Roucos, Marhuendas i ara, desgraciadament també, El País) tot ho cega amb els seus dogmes plens d’interessos econòmics i financers basats en el BOE, perquè els catalans del Govern Rajoy (Jorge Moragas i Luis Ayllón, entre altres) no tenen ponts polítics estables per on passejar-se a Catalunya, perquè l’únic ministre català del govern central, Jorge Fernández Díaz, és hereu d’una nissaga que fou falangista i mai propera a les vicissituds de la gran majoria del poble català, secció del club dels vençuts de la Guerra Civil. El cas Pujol és, per aquestes ments, sinònim de sobiranisme. Lectura completament errònia. Montoro va parlar de Jordi Pujol i de Don Luis Bárcenas (que roman callat a Soto del Real fins que Rajoy perdi la majoria absoluta el 2015), com dos casos molt diferents, quan posseeixen, en realitat, el mateix mínim comú denominador: la possibilitat de no pagar impostos gràcies a un sistema que, com hem apuntat anteriorment, és obsolet i immoral.


Alvarez
María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola i una de les protagonistes de del cas Camarga (foto: LaSexta)

El cas Pujol ha suposat la mort política d’un protagonista absolut de Catalunya durant molts anys, d’un polític català molt important per la història d’aquesta petita nació del nord-est ibèric, però no sotmet el procés sobiranista a cap prova de foc. Ans al contrari: l’enforteix, dóna més arguments a la tesi que la independència de Catalunya seria el començament d’un nou país, més just, més igualitari i més lliure, amb menys corrupció, més honest i més ètic. Sense els personalismes forts, tossuts i de vegades desagradables com els de Pujol, de qui hem pogut rememorar la seva força quan va comparèixer –i és un dels pocs que ho ha fet– el 26 de setembre a la comissió corresponent del Parlament català.

El cas Pujol dóna legitimitat als arguments del nou país. Cal recordar la Diada de l’Onze de Setembre d’enguany, entre d’altres exemples. Personalment crec que la futurible Catalunya independent posseirà les mateixes misèries morals i materials que a l’actualitat, amb algunes millores estructurals –com per exemple el sempre desitjable alliberament de l’estructura estatal espanyola, obsoleta i podridament numantina–. La mort política de Jordi Pujol i Soley suposa tant l’enfortiment del procés sobiranista com de les paradoxes i l’antítesi defensada pels qui rebutgen el dret a decidir, la consulta i la realitat catalana actual.

Oriolet

 Oriol Pujol Ferrusola, ex-secretari general de CDC i portaveu parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya, imputat pel cas ITV (foto: El País)

Perspectiva

El cas Pujol ha trasbalsat Catalunya. Estem parlant d’un home que va liderar una etapa molt important de la història d’aquesta nació. Si molts catalans no s’haguessin sorprès, indignat, enfadat o entristit significaria que són gent freda, sense sang a les venes. Per molta gent, l’expresident era un líder moral, un exemple. M’atreveixo a afirmar que el seu únic gran error, el més gran de tots i l’únic, ha estat la seva grandiosa vanitat. Una vanitat que l’ha mantingut –i el manté, si bé no sense patiment– a primera línia de la política catalana, i espanyola. Una vanitat que, convertida en honestedat de darrera hora, l’ha fet confessar i l’ha animat a comparèixer al Parlament de Catalunya el divendres 26 de setembre, vint-i-quatre dies després del divertimento de Montoro.

Tornant al circ de Montoro, l’exercici de perspectiva, que ens convida a apreciar el bosc i ja no tant els arbres, ens presenta un resultat diferent del que s’imaginava i buscava el govern del PP: la humiliació d’un sol home, d’una sola persona, va crear empatia cap al corrupte; fins i tot columnistes de ploma interessant dels mass-media madrilenys, com José Antonio Zarzalejos, es van preguntar per què el ministre es prestava a fer una compareixença d’aquelles característiques, quan el seu partit polític acumula molta brutícia sota les catifes i dins dels armaris. L’estratègia del PP, basada en la polarització dels escenaris i dels actors d’aquests escenaris, sempre l’ha acabat beneficiant, a ell i a la seva concepció d’Espanya, perquè se l’ha vist com el flagell de la reacció més ferma i estable contra aquesta visió, el nacionalisme català –independentista o no–. Ho hem vist amb Aznar del 2000 a 2004; amb la recollida de signatures “contra los catalanes” organitzada pel PP el 2006 per utilitzar el renovat Estatut d’Autonomia de Catalunya com a arma política contra José Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE, aleshores al govern; i ara ho veiem amb el nou missatge “independentisme igual a corrupció moral i material”. Aquest missatge es complementa: l’Estat espanyol garanteix l’estabilitat, l’ordre, mentre que tot el que és contrari a l’Estat és el dimoni, ETA o l’independentisme. La democràcia espanyola és el nou dogma, i se l’equipara a d’altres de nova creació: la Constitució, la sobirania del poble, l’Estat espanyol. Sempre hi ha el mateix dogma de fons: la indivisible unidad de España sota matriu conceptual castellana. El missatge del Govern Rajoy utilitza el cas Pujol com una eina, no com un fi. El cas Pujol és un mitjà per atacar el procés sobiranista en el seu vessant moral i per presentar el PP com l’únic garant d’ordre a Espanya. Error descomunal.

Error descomunal perquè el moviment sobiranista ha encarat el cas Pujol amb tristor, indignació i emprenyament, és clar, alguns perquè haurien preferit que l’expresident callés; altres perquè han vist en la seva honestedat una conspiració dels Pujol contra el moviment i el procés sobiranistes; altres perquè tenien Pujol com el seu tòtem; altres perquè li tenien simpatia; altres perquè mai el van aguantar i perquè finalment es feien visibles totes les seves mancances. Tots ells, però, seguiran endavant amb el procés: senzillament perquè el moviment sobiranista posseeix un missatge senzill i positiu: la independència suposarà la fi fins i tot de les nostres dèries, deliris i malifetes; perquè serem més responsables, gràcies a la nova llibertat adquirida i perquè volem ser diferents i millors que l’Espanya que hem deixat enrere (exemple del sempre existent sentiment de superioritat moral del nacionalisme català; de tot nacionalisme, de fet). El cas Pujol, doncs, és presentat com un exemple de l’Espanya que s’ha de deixar i del que no ha de succeir a la futurible Catalunya independent. El cas Pujol és, pel procés sobiranista, un argument que legitima la seva tesi.

La mort política de Pujol allibera, amb onze anys de retard, el partit que va fundar, CDC. Artur Mas va afirmar que “cap persona està per sobre d’un col·lectiu, i cap col·lectiu està per sobre del país”. Pocs dies després de la confessió de Pujol, Josep Rull i Lluís Coromines es quedaven amb la secretaria general del partit, i la nova portaveu, Mercè Conesa, començava a aparèixer als mitjans comentant que l’etapa Pujol era història per al partit. Sí, el pare ens ha donat molt, però ha marxat per a no tornar. Amb onze anys de retard. La vanitat de l’expresident, lícita i comprensible, present en tots els patriarques o paterfamilias, es converteix en una inert cadena amb el passat i amb l’immobilisme si els seus fills polítics no saben com jubilar-lo quan toca. Sé de què parlo. He tingut un avi així: un patriarca estimat però a la vegada molest. N’hi ha a tot arreu. Recordo el vídeo de la campanya electoral de CiU de les eleccions legislatives catalanes de 2003: hi apareixia Mas, i qui el presentava? Jordi Pujol. Recordo la balconada de l’Hotel Majestic al 2003, al 2006, al 2010 i al 2012. Qui acompanyava Mas, entre altres? Jordi Pujol. Un personatge de pel·lícula o de documental, com l’obra mestra de Manuel Huerga i Miquel Calçada de 2010.

Pujol i Majestic són paraules que, d’ara endavant, s’hauran d’oblidar, a CDC i a CiU. La renovació del partit més rellevant del centre-dreta català no pot permetre’s un pas en fals. Hauria hagut de fer aquesta renovació durant els seus set anys de travessia pel desert (els set anys de govern d’entesa d’esquerres, 2003–2010). CDC està destinada a ser un partit de centre-dreta modern, llibertari i responsable, capaç de governar i d’influir.

El pitjor que ha acabat per passar-li a l’expresident és seguir viu. Sí, en Jordi Pujol no ha estat un exemple moral, finalment. És un ésser humà, massa humà, com tots nosaltres. Ha acumulat diners a Andorra durant decennis, ha mentit i ha confessat i finalment ha marxat. Tots els presidents de Catalunya, tots els grans homes que ens han guiat, no han sigut mai exemples de perfecció, ans al contrari. Però han sigut els nostres grans homes, els que nosaltres, o la majoria de nosaltres, hem acceptat que ens guiessin. Tant sí com no, tant els seus defensors com els seus crítics, saben que Jordi Pujol, com Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas, Pasqual Maragall i José Montilla, és història de Catalunya. Cap d’ells fou perfecte, però tots ells van defensar els interessos de Catalunya de la millor manera que van saber. Així que, també Jordi Pujol es mereix un fort agraïment un cop acabi la seva penitència.

Imatge de portada: Edició FinesOp.

PDF

(Visited 183 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies