Home Ciutadania El cas Heliogàbal i la supervivència de la música en directe a...

per Francesc Bertran (@fbertran)

Fa poc menys d’un mes els mitjans es feien ressò d’una notícia realment dolenta per a la música en directe de la ciutat de Barcelona: la sala Heliogàbal, l’única de tot el barri de Gràcia que encara mantenia una programació estable de concerts al llarg de l’any, es veia obligada a cancel·lar totes les actuacions previstes per por de noves sancions de l’Ajuntament. Al gener es va fer públic que la sala havia de pagar dues multes d’entre 15.000 i 50.000 euros (!) cadascuna per excés d’aforament, i l’increment de les inspeccions i la seva particular situació legal els en feien témer més. I és que l’Heliogàbal, tot i desitjar i estar disposat a fer les reformes i obres necessàries per obtenir la llicència de bar musical, es troba que el Pla d’Usos de Gràcia prohibeix explícitament l’atorgament de noves llicències d’aquest tipus, sense fer distincions entre els bars que simplement posen música i els que acullen i programen música en directe. La bona voluntat dels gerents era, però, evident: fins i tot van adquirir el pis de sobre la sala i l’immoble contigu per evitar molestar els possibles veïns amb uns concerts que, tot sigui dit, es fan en “horari europeu” (res a veure amb les discoteques). La cirereta del pastís és que tot i que feia una activitat il·legal si ens prenem la llei al peu de la lletra, l’Ajuntament de Barcelona va distingir la sala amb el premi Ciutat de Barcelona 2012 per la bona feina feta en la promoció de l’escena musical catalana i per haver-ne esdevingut un referent. Veure per creure.

L’Heliogàbal no és l’única sala perjudicada que vaga pels llimbs legals d’una ciutat històricament més preocupada de cara enfora que de cara endins. Per exemple, la sala Rock Sound, ubicada al barri del Poble Nou, pateix la mateixa situació, fins al punt que l’any 2011, amb l’alcalde Hereu a l’Ajuntament, va estar a punt de cancel·lar la programació per una situació similar. En aquell cas només la pressió exercida per promotors, músics, clients, premsa especialitzada i la resta de sales de la ciutat va poder evitar que la sala suspengués l’activitat habitual, però ara sembla que amb el darrer canvi de govern s’ha obert una porta d’esperança per a la regularització de les sales, amb l’aprovació d’una nova normativa que empararà uns 30 locals de petit aforament. Aquesta normativa s’està treballant conjuntament amb l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona) i l’ASACC (Associació de Sales de Concerts de Catalunya).

Val més que s’afanyin. La situació de la música en directe a Barcelona i a tot Catalunya es troba sota mínims i les previsions són molt poc encoratjadores. A la ciutat ja s’estan llançant les primeres tovalloles a favor del turisme: el col·lectiu barceloní Pick Your Twelve, l’objectiu del qual és donar més visibilitat a la música underground de la ciutat, ha emès un comunicat anunciant la cancel·lació del concert de presentació que la banda Masclans havia de fer a la sala Music Hall, per motiu que a partir de mitjans d’aquest mes la sala passarà a ser un Tablao Flamenco i un club nocturn per a turistes, i també ha suspès tota la programació que havia acordat amb més de 30 productores i diferents grups de la ciutat.

Segons l’Anuari de la Música 2015, coeditat pel Grup Enderrock i l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC), l’any 2014 als locals de música en directe es va programar un 13,5% menys de concerts i van tenir un 10,2% menys d’espectadors que l’any anterior. Si ens centrem només en sales de concerts, a Barcelona es va perdre un 9%  de públic i a la resta de Catalunya un 17%. Finalment, les dades de programació històrica ja són per arrencar a plorar: a Barcelona un 21,4% menys i a la resta de Catalunya un 12,5%. Fins i tot sembla que els festivals s’han estancat!

Com hem arribat a aquest punt? Jo esmentaria tres motius clau:  un IVA cultural del 21%, la sobreexplotació dels concerts “de Festa Major” i les modes generacionals.

El primer punt no és res que no se sàpiga: programar un concert surt molt car. Tenir un grup i fer música a Catalunya és car i per tant les entrades cares dels concerts també en són, de manera que alguns grups no inclouen el país en les seves gires perquè el cost que tenen aquí és més gran que en altres llocs.

El segon punt és preocupant, ja que té moltes més implicacions que no semblaria a primer cop d’ull. Actualment la música en directe a Catalunya sobreviu i s’articula en gran part al voltant d’un concepte: les festes majors. Molts ajuntaments estan disposats a invertir diners en portar grups cars i que toquin gratis o per preus irrisoris. Primer error: es menysvalora el cost real de la música en directe, el públic no és conscient del que realment val un grup i, el que és pitjor, s’acostuma a la gent a no pagar per sentir música. Segon error: de manera voluntària o no, es condiciona els grups i se’ls obliga a ser festius i ballables si volen tenir èxit i fer molts concerts, cosa que acostuma el públic només a una mena de música i el tanca a altres propostes, que són arraconades a l’underground fins que es cansen de tocar per a vint persones al bar del col·lega. Ara mateix l’evidència d’aquests fets és tan gran que les agències de contractació creen elles mateixes els grups que “ho petaran” el pròxim estiu: agafen un músic jove i guapo, procuren que tingui una bona banda, que toqui mestissatge “del rotllo” i que s’ajunti amb els grups que ja estan a dalt de tot per fer un videoclip ben alegre; llavors inverteixen calerons en portades de revista, radiofórmules i el fan tocar al Canet Rock i bum! Habemus grupet d’estiu, que aquest 2016 serà Animal. Hi ha excepcions glorioses, normalment apadrinades per mitjans de comunicació o bé per simpatia o bé per talonari, que carreguen el pes de la música no festiva en català. Hi ha una minoria, però, que tot i saber que el camí fa molta pujada es deixen la pell a cada concert i cada disc per intentar canviar les coses i convèncer al públic que la música és molt més del que es pensen i no només un producte d’oci.

El tercer punt és senzill: entre el gran públic no estan de moda els grups de directe, sinó la música d’influència llatina que tant sona al metro o a les places. Ara faré una afirmació generalista, matussera i més pròpia d’una conversa de bar que d’un article de Finestra d’Oportunitat: als 70 va ser el hard rock, als 80 va ser el glam i el disco, els 90 el grunge i l’emo i els 00 el nu metal i el pop punk. Cada dècada ha anat marcada per estils de música que el gran públic escoltava i que convidaven a agafar instruments i intentar emular els ídols, muntant grups de música amb amics i fent concerts on sigui. Vivim en l’època del reaggeton i l’electrolatino, en què cap dels ídols referents toca cap instrument que pugui cridar l’atenció dels adolescents perquè s’animin a provar-ne algun i muntar un grup. Per sort encara hi ha petits grups i col·lectius que fan d’excepció i intenten tirar endavant nous projectes.

Amb aquest panorama, cal fer les coses ben fetes i des de baix, amb calma i sobretot molt d’afecte, per tornar a reflotar la música en directe tant a la ciutat de Barcelona com a Catalunya. Cal un canvi de mentalitat i de percepció de la música en directe, apostar pel rendiment a llarg termini i deixar de considerar-la un problema per veure-la com una inversió. Els grups que comencen i els que estan a mig camí de l’èxit necessiten sales com l’Heliogàbal per arribar al públic, rodar-se i poder demostrar de què són capaços. Al capdavall, si es cuida l’escena local tothom en sortirà beneficiat: públic, sales i consistoris.

Referències:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/heliogabal-cancela-conciertos-multa-4845834

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/barcelona-blindara-musica-directe-bars-nova-normativa-4852897

http://www.enderrock.cat/noticia/10640/musica/oci/cultura/anuari/musica/2015

https://www.facebook.com/notes/pick-your-twelve/barcelona-es-poderosa-barcelona-tiene-poder/1045510858804877

Imatge de portada:

Producció de Francesc Bertran i Comellas.

PDF

AUTOR
Puig-reig (Berguedà), 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat de Barcelona (2012), s’ha especialitzat en gestió cultural, de què ha estudiat un Màster Oficial a la Universitat de Barcelona (2014). És dinamitzador juvenil compartit al Consell Comarcal del Berguedà i col·laborador actiu en entitats sense ànim de lucre de caire cultural, alhora que membre del grup BarraLliure! Està particularment interessat pel món de la cultura en tots els seus vessants, especialment el musical. És cap de la secció de Ciutadania de Finestra d’Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies