Home Internacional Brasil està cansat: vénen anys difícils per a Dilma?

Banner Víctor

Dilma Rousseff ha guanyat la reelecció i podrà seguir essent la presidenta de la República Federal del Brasil fins al 2018, havent allargat quatre anys més el cicle vencedor del Partit dels Treballadors (PT) en un país una mica cansat que ja coneix la seva economia emergida i que encara aquests quatre anys amb la necessitat de començar a fer front a algunes problemàtiques socials aparegudes per culpa de la seva nova i adquirida qualitat de potència econòmica mundial.

Per fer més interessant el match, els mèdia han volgut presentar Aécio Neves, del Partit Socialdemòcrata Brasiler (PSDB) com un rival formidable per a Rousseff, però la veritat és que, si fem una ullada als resultats de la primera volta (dimecres 5 d’octubre), veurem que Dilma es va emportar el 46,6% dels sufragis, seguida per Aécio (33,6%) i Marina Silva (21,3%). Era clar des de llavors que Dilma podia guanyar, i ho va fer: amb un suficient 51.6% a la segona volta, davant del 48,4% de Neves.

01

02

 Col·legi electoral a Rio de Janeiro, diumenge 26 Octubre 2014. Fotos: Genís G.

 

Una campanya de cor valent i debat histèric

Cada candidat tenia quatre coses necessàries per poder disseminar el missatge: el seu nom, la seva cara, el seu partit o coalició, i el seu codi electoral. Aquest codi era potser la cosa més important tant per als candidats com per als fans i els futuribles votants, ja que es tractava d’un número que havia de ser tipificat pels mateixos votants a les màquines de votació electrònica. Les posicions polítiques, però, van ballar molt entre els diferents candidats a senadors o diputats, ja que no només es decidia qui havia de ser el cap de l’estat i del govern del gran país llatinoamericà –recordem que el Brasil és una república presidencialista: el cap de l’estat exerceix de primer cap de l’executiu–, sinó molts altres representants dels diferents estats de la federació brasilera. Els candidats van haver de passejar-se pel país a la recerca del vot de la creixent classe mitjana. Els polítics dels grans partits, com el vencedor PT, van tenir més visibilitat als mitjans. És molt interessant i necessària la web oficial dedicada a aquestes Eleições 2014, on s’hi poden trobar tots els càrrecs elegits.

Com en molts altres països, els electors brasilers basen la seva decisió en múltiples variables, com la religió, les polítiques socials, els factors socioeconòmics personals o les promeses d’un o altre candidat. El Brasil és una democràcia assentada on els votants saben fer un càlcul racional per decidir qui és el candidat –o candidata– més ben preparat per liderar el país. En aquestes eleccions executives, molts electors han tendit a votar basant-se en la contrarietat: a la primera volta, molts van votar a favor de Dilma o del seu gran oponent en la segona volta, Aécio Neves, tenint en compte més les faltes del contrari que els pros del favorit.

03
04

Campanya electoral de Dilma Rousseff, a la primera imatge amb Lula (font: Campanya de Dilma), el seu predecessor i gurú; a la segona, una banderola de Dilma amb la bandera brasilera plantades a Copacabana (foto: Genís G).

Cinc dies abans de la seva victòria final, Dilma va començar a respirar tranquil·la: una enquesta li penjava la medalla de favorita per a la segona volta amb quatre punts per sobre d’Aécio Neves, qui just després de la primera volta havia espantat la guanyadora amb alguna enquesta favorable. De fet, cal destacar que la campanya catchall de Dilma ha donat els seus fruits: prou cínica, ha liderat una coalició–eslògan liderada pel PT anomenada Com a Força do Povo, que ha presentat al candidat Neves com un tauró neoliberal de la coalició–eslògan O Brasil pode mais, massa business-friendly. Tant una com l’altre s’han acusat de nepotisme, de males pràctiques, de protocols propis de dècades passades i de corrupció moral i material, encara que la veritat és que, amb independència de qui mani, el Brasil està en el lloc número 69 pel que fa a lluita contra la corrupció, al costat de Macedònia i Sud-àfrica –Espanya compta amb la posició número 30–. Cal destacar també el lema Coração Valente de la guanyadora, qui també ha utilitzat la seva fitxa policial de 1970 com a icona “a la manera Obama”: sí, ha estat una campanya catchall, però Dilma, una dona titllada de poc carismàtica, ha sabut utilitzar amb mestratge el romanticisme de la seva pròpia figura, una ex-guerrillera marxista contra la dictadura dels anys 1970, que per tant encarnaria, al costat dels seus col·legues del PT, la veritable reforma. Avui molts països sud-americans estan governats per exguerrillers, persones molt il·lustrades que han sabut dirigir governs moderats, reformadors i plenament democràtics. No obstant això, la propaganda incendiària, gairebé a la manera nord-americana, va haver d’arribar a ser prohibida per l’autoritat electoral, que va demanar un debat clar i amb garanties, sense atacs personals, uns dies abans de la segona volta del diumenge 26 d’octubre. La veritat és que el Brasil, si bé democràcia consolidada i potència econòmica, continua patint algunes rèmores del passat, com la desconfiança de les classes altes urbanes cap al PT, però el caràcter de Dilma i les seves polítiques econòmiques han aconseguit una certa treva. De fet a São Paulo, metròpoli financera del país i potser de Sud-Amèrica, el vot crític amb Neves va arribar al 34%, sent major fins i tot que el que va recollir Dilma abans de guanyar la segona volta. Neves era, però, el candidat de les classes altes i mitjanes-altes (74% i 69% d’intenció de vot, respectivament), mentre que la nova gran classe mitjana brasilera, més les classes encara en risc d’exclusió, han donat suport a la presidenta amb una mitjana del 53%.

Els sondejos i les enquestes van arribar a entrar en una fase de confusió, ja que davant de preguntes simples en alguna enquesta molts valoraven negativament Dilma (pel cansament de la societat brasilera davant l’enlairament econòmic i els molts errors atribuïts a la presidenta i al PT), però després s’ha demostrat que seguien donant-li suport. Com veiem, el càlcul racional de la decisió del vot fa moltes voltes, tant a les platges mediterrànies com a Copacabana.

05

Dues imatges interessants. A la de dalt, una circular ordenant que algunes persones (candidats, jutges i promotors electorals, policies, electors majors de 60 anys, malalts o persones en situació de dependència) tenen preferència per votar. A la sota, propaganda de l’autoritat electoral, demanant una campanya i un debat nets. Fotos: Genís G.
06

Vénen anys difícils?

El Brasil està cansat. Molts afirmen que ja ho estava el 2010, quan va secundar la pubilla de Luiz Inácio Lula da Silva. La realitat històrica és que el 2010 el Brasil era una potència econòmica emergida que estava a punt de consolidar-se com a tal: era la primera lletra del sòlid acrònim BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), avui ja oblidat pels analistes, que n’han creat un altre, el fresc MINT (Mèxic, Indonèsia, Nigèria, Turquia) per referir-se a les noves economies emergents. Aleshores l’economia brasilera creixia un 7,5% del PIB cada any, una xifra impensable a Europa i corresponent a vuit anys de creixement financer, social i econòmic que va arribar a asseure Dilma a la Casa Blanca amb Barack Obama, ja que els Estats Units veuen avui el Brasil com el seu principal lloctinent sud-americà, tot i tenir algunes diferències, sobretot pel que fa als escàndols d’espionatge de la NSA nord-americana. Quatre anys després, però, l’economia ha frenat en sec, les polèmiques socials i mediambientals se succeeixen –la més important: la perenne i insaciable tala de grans lots de la selva amazònica–, sense oblidar la corrupció política dins del partit governant.

Cal destacar dos aspectes del Brasil de la segona dècada del segle XXI. D’una banda, el mapa electoral ha quedat dividit en dos. Si fem un cop d’ull al mapa geogràfic electoral d’aquestes eleições, veurem que pràcticament tot el sud del Brasil s’ha decantat per Neves, inclòs el Districte Federal (la regió de Brasília, la capital) i la metròpoli financera, São Paulo. El nord, però, s’ha decantat per Rousseff. La unitat és un dels objectius a aconseguir, ja que la de vegades fràgil unitat social dels brasilers, una de les herències de Lula, és una altra rèmora del passat.

Per acabar, no podem oblidar o futebol. L’organització de la Copa del Món de Futbol 2014 ha acabat sent un avís: la corrupció política, lluny de desaparèixer, pot arribar a cotes italianes, a ser un càncer molt difícil d’extirpar, una mena de subcultura. Aquesta és una de les llacunes que va saber veure i explotar, davant dels ulls del món sencer, la candidata Marina Silva, que va semblar que podria arribar a la segona volta. Marina, com la van anomenar de seguida les opinions pública i publicada del país, havia de ser la gran antítesi de Dilma: la imatge era potent, dues dones, una blanca, l’altra mulata, ambdues molt ben preparades i bregades en diferents lluites polítiques, preparades per liderar un vast territori de la Terra. Al final Marina Silva va resultar ser un bluf, una representació del cansament brasiler que, paradoxes del màrqueting polític, no va saber guanyar més enllà d’Acre i Pernambuco. Si a l’agost i al setembre Marina Silva apareixia com la favorita, el globus es va desinflar per les seves batzegades ideològiques i les del seu Partit Socialista Brasiler (PSB), sense oblidar la rocosa estructura social creada pel PT de Lula i Dilma des de 2003. El gràfic següent, obra de The Economist, no podria ser-ne més explicatiu:

07

Probabilitat en percentatge dels possibles guanyadors, des d’Agost 2014 al mes de les eleccions, Octubre 2014. Veiem l’evolució a la baixa de Marina Silva, l’ensurt de Dilma per part d’Aécio entre la primera i la segona voltes, i la victoria final de l’actual presidenta. Font: The Economist.

Durant el mundial de futbol, més enllà de la humiliant derrota davant d’Alemanya a les semifinals, els brasilers van sortir al carrer, moltes vegades en pro de l’art del disturbi urbà, per manifestar-se contra la Federació Internacional de Futbol Associació. La FIFA, el poder a l’ombra del suís sempitern Joseph Blatter –que la governa des de 1998–, es va convertir en un genuí estat dins l’estat, i va aconseguir fins i tot legislacions ad-hoc en ciutats com Rio de Janeiro, una capital mundial que, com bé sabem, serà seu dels Jocs Olímpics de 2016. El Brasil, ho estem veient i vivint, és sinònim de festa i d’indústria de la festa, i tot això amb grans dosis de bombolles immobiliàries. El cansament que està patint aquest grandiós país hauria de mirar-se al mirall espanyol si no vol caure en un profund abisme d’estagnació econòmica que pugui durar gairebé (o més de?) una dècada.

Imatge de portada: Gnoticias.com.br

Si quieres leer este artículo en castellano, clica aquí.

PDF

(Visited 132 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies