Home Internacional El problema del Moviment Cinc Estrelles

per Víctor Solé Ferioli (@sule25)

Banner Víctor

Fa poques setmanes Gènova patia una inundació espectacular que la va deixar sense pràcticament cap servei social durant dies. El gran port del nord d’Itàlia, un dels vèrtexs del triangle industrial septentrional juntament amb Torí i Milà, patia i feia patir el país sencer. Davant la inèrcia i la ineficàcia de les administracions publiques (municipi, regió Liguria i estat), la societat civil es va mobilitzar, i han aparegut voluntaris de tot el país que lentament estan netejant la ciutat. Són els angeli del fango, els àngels del fang, batejats així en honor dels voluntaris que van netejar Florència el 1966 després d’una altra inundació, aquest cop causada per una gran crescuda del riu Arno.

El polític genovès més rellevant del moment, el monologuista còmic Beppe Grillo, va apropar-s’hi per ajudar els seus conciutadans, però vés per on que va sentir una cridòria diferent de la que està acostumat: “Véns després de cinc dies per passejar-t’hi! Pallasso! Per què no véns a donar-nos un cop de mà? Vine, embruta’t amb aquest fang i després fes-te les fotos que calguin!”

Beppe Grillo escridassat? El Savonarola 3.0 de la bota rebia una gran crítica per part d’aquells que, molt possiblement, van votar el seu fill polític, el Moviment Cinc Estrelles (M5S). Grillo, naturalment, no va callar i va exclamar: “Ei, nosaltres els del Cinc Estrelles hi som! Feu que vingui en Renzi a netejar! Creieu que em fa por espolsar el fang? Els diputats del M5S han vingut a ajudar-vos, netegen merda al parlament, només faltaria que els fes por una mica de fang! Feu que vingui en Renzi a netejar. Jo tinc la consciència tranquil·la”. Dues setmanes més tard, Grillo afirmava en un míting a Palerm que “la màfia tenia la seva moralitat”, cosa que va fer saltar no només el prefecte i l’alcalde de la capital siciliana, sinó també familiars de víctimes de la Cosa Nostra i la Camorra, les dues màfies més sagnants i perilloses històricament.

Deriva feixista?

L’M5S posseeix cent parlamentaris dins del bicameralisme perfecte italià. Cent, un numero espectacular: ni la seva versió (més seriosa) espanyola Podem ni la seva versió grega Syriza (atenció! No són el mateix, però posseeixen similituds) arriben a un nombre igual de representants. L’M5S és el segon partit polític en intenció de vot a Itàlia, després del rejovenit Partit Democràtic (PD, una socialdemocràcia social-cristiana que té en el papa Francesc tant un aliat rellevant com una icona moral i popular molt poderosa) del primer ministre Matteo Renzi. No parlem d’un partit menor, ans al contrari. És un actor rellevant dins del teatre polític italià (i, per què no, europeu) que s’ha convertit en una mena d’àrbitre radical que vigila les reformes renzianes. És significatiu que des de fa més d’un any les enquestes segueixin situant l’M5S just per darrere del PD, amb la Força Itàlia berlusconiana en un pobre tercer lloc. Cal recordar que Renzi governa una coalició entre el seu PD i el Nou Centre Dreta (NCD), escissió d’FI.

La força electoral adquirida per part del Movimento ha viscut també el típic transfuguisme parlamentari de notables diputats i senadors pentastellati (en català podríem traduir-ho com “cinquestrellats”), molt crítics per una suposada deriva feixista o feixistitzant del partit. Grillo ha pres el costum d’expulsar els crítics amb postdates a les actualitzacions del seu blog, la guia estratègica de l’M5S. Una manera directa, transparent i antipàtica de fer fora els crítics. El darrer exemple és aquest: “Post Scriptum: en Giorgio Fillosto, n’Orazio Ciccozzi, en Pierfrancesco Rosselli i en Daniele Lombardi van aprofitar el seu càrrec de responsables de la seguretat de l’esdeveniment [al Circo Massimo de Roma en motiu d’un congrés del partit] per ocupar el palc [i ensenyant una pancarta demanant més democràcia interna]. Per respecte envers els 600 voluntaris … Aquestes 4 persones són fora de l’M5S”.

Són constants les crítiques a Beppe Grillo, a Gianroberto Casaleggio (cap de comunicació plenipotenciari) i a la disciplina de partit que lentament s’està imposant –o ja s’ha imposat?– a l’M5S. No és cap deriva feixista, com els crítics de dins i de fora del Moviment estan vociferant. És molt més senzill que això: aquest moviment és en realitat un partit polític, i tot i que critica durament la disciplina de partit dels partiti della casta, també en necessita, de disciplina. Si no, seria un grupuscle caòtic. És natural que dins d’aquest nou partit es vulguin establir certs mecanismes d’ordre i d’organització interna, ja que si no seria un campi qui pugui constant. La pregunta és: d’acord, disciplina, però a qui? A Grillo?

Por a un lent procés de cotització

El Movimento Cinque Stelle està començant a patir el que sempre ha temut: que se’l vegi com a part integrant de la casta, potser justament perquè no aconsegueix canviar-la del tot. És cert que en realitat és el gran vigilant que empeny les reformes del primer ministre Matteo Renzi, i també que ha sabut copsar, mantenir i garantir dins del parlament bicameral italià la indignació de molts italians envers la seva classe política, una veritable elit que no vol perdre cap privilegi –com les elits que pul·lulen pels tres sindicats o per la gran patronal Confindustria–. L’M5S és un gran fenomen social i polític d’un gran laboratori polític, Itàlia, que ens ensenya moltes coses.

L’actor italià d’esquerra alternativa, la versió itàlica de Syriza o Podem, pateix. Atenció! No afirmo que aquests tres partits siguin exactament el mateix. No ho són, però tenen un punt en comú: tots tres són els que millor irradien l’emprenyament de les seves societats respectives dins de les estructures polítiques corresponents, i tots tres defensen posicionaments contraris a la política convencional. Justament el temor que té Podem, i amb raó, és el que viu l’M5S: que se’l pugui titllar de casta.

 clip_image002

Enquesta d’IPSOS d’Octubre 2014. Font: IPSOS.

Les atzagaiades del pallasso

El principal actiu de l’M5S sempre ha estat el seu gurú, el bufó Beppe Grillo. No l’anomeno bufó perquè vulgui insultar-lo: és un artista còmic, un pallasso del segle XXI, un monologuista espectacular. És el pal de paller del Movimento, no és ni diputat ni senador, sempre és in piazza escridassant tothom i fent el que sempre ha fet: polèmica. Es manté, així, dins del focus mediàtic perquè és el que vol: gràcies a les seves atzagaiades l’opinió publicada li farà cas, i així estarà en boca de tothom.

Una mica de berlusconisme, al cap i a la fi: polèmica i fer-la grossa, fer un teatrino que es salti les regles del joc de sempre. Silvio Berlusconi va convertir el teatre polític italià en un plató televisiu de veline, colors, consumisme i trapelleria. Merkel irritada, els europeus meridionals somreien divertits, els nòrdics al·lucinaven, els anglosaxons el criticaven amb un somriure flegmàtic als llavis. El berlusconisme s’ha quedat a Itàlia i Grillo n’és una prova: es tracta de cridar l’atenció fent una trapelleria ben grossa per fer entendre a tothom que ets contrari a les regles del joc. Destruir la hipocresia de la correcció política, mimada tant per les esquerres convencionals com per les dretes més conservadores.

Les atzagaiades, però, tenen un cost. Berlusconi n’és també la prova: després de vint anys creant polèmica, la seva principal amant, el capitalisme salvatge, el feia fora de casa amb ajuda de les maquinacions de palau del president de la república Giorgio Napolitano (que tot apunta que plegarà a finals de 2014). Pots fer el trapella, però tot té un límit. La decisió de Grillo d’incloure l’M5S dins del grup parlamentari euroescèptic de Nigel Farage (Europa de la Llibertat i la Democràcia, ELD) va aixecar molta polseguera dins i fora del partit. Va organitzar una votació a internet, però tothom ja sabia que, passés el que passés, els MEPs Cinc Estrelles acabarien asseient-se amb l’UKIP, en un moviment nou que mouria l’M5S cap a la xenofòbia: darrerament Grillo juga al terreny de la Lega Nord, intentant trencar “tabús pseudo-igualitaris”, segons diu ell mateix. Segons un sondeig de l’institut Demos & Pi, ara mateix Grillo és el tercer polític italià més ben valorat, per darrere de Renzi i de Berlusconi.

Un Savonarola frenat per Renzi?

Grillo no té un Pedro Sánchez al PD, sinó un altre bon alumne de l’inefable Silvio: Matteo Renzi piula a Twitter, es fa selfies, li agrada sortir a la televisió, és considerat un jove premier molt simpàtic, ha aconseguit que Itàlia fos novament un actor important a l’UE –cal recordar que ha col·locat la seva ministra d’Afers Exteriors, Federica Mogherini, com a pubilla de Lady Ashton a la Comissió Europea–, sap jugar al teatre polític com a reformador frenat pels poders fàctics de la societat (els sindicats, en primer terme) i es manté com a principal figura política a les enquestes i sondejos. Renzi no deixa de ser una mena d’outsider, ja que no té acta de diputat, com Grillo. A Renzi li interessa que l’M5S el vigili: el Movimento fa de guaita, però no és encara vist com un partit de govern. I Grillo és un dels principals causants d’aquesta reputació.

Aquest fenomen no és nou. Itàlia ja ha tingut Beppes Grillo. Un dels més importants històricament és Savonarola. Al segle XV el monjo dominic Girolamo Savonarola, crític amb els Mèdici i amb la deriva mundana de Florència durant el govern del mecenes Llorenç el Magnífic, va captivar tota la ciutat gràcies als seus sermons plens de passió, i va arribar a governar de facto la ciutat més virtuosa del Renaixement durant quatre anys (1494–98, després que el fill de Llorenç, Pere de Mèdici, fugís de la ciutat per haver-la perdut contra França). La seva dèria per la purificació de l’ànima va arribar a tals extrems que va arribar a organitzar “fogueres de les vanitats” (falò delle vanità) a la Piazza della Signoria, símbol del poder florentí, on s’hi havien de cremar tots els objectes de luxúria, com ara miralls i estris de maquillatge. Fins i tot obres de Sandro Botticelli van caure a les flames. Savonarola no en va tenir prou fins que el papa Alexandre VI – Roderic de Borja– el va fer arrestar després d’amenaçar la ciutat sencera amb l’excomunió. Nicolau Maquiavel era el secretari del Consell Major, el govern urbà, i va tenir un protagonisme essencial en la caiguda de Savonarola, que va ser excomunicat i cremat al mateix lloc on havia fet organitzar les seves fogueres de les vanitats.

Un bel gioco dura poco, diuen a Itàlia: Beppe Grillo ho podria viure ben aviat. Savonarola va caure perquè una autoritat més gran va aliar-se amb el cansament dels feligresos del monjo, farts de la seva fal·lera boja de purificació. Grillo no és un personatge nou, ja hi era, hi és des de la dècada de 1980. L’M5S és una nova catarsi de la indignació, i té en Grillo el seu gran locutor, i potser també el seu únic gran problema.

 

Imatge de portada: Beppe Grillo amb una gorra del Moviment Cinc Estrelles. Font: leformiche.com

(Visited 72 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies