Home Ciutadania L’antifeixisme a Barcelona

per David Nàcher (@nacherd)

Banner David

Moltes vegades Barcelona ha estat clau en l’activació de moviments socials, sindicals i ONGs, mare de grans revoltes i seu de canvis impulsats des de baix.  Avui en dia és indiscutible que la Rosa de Foc segueix sent coneguda com una de les capitals del canvi, com ho van ser Seattle  els 90s i Bolonya els 2000s.

La ciutat ha acollit petits i grans esdeveniments que l’han posicionada, sovint, en les primeres pàgines dels diaris més influents.  Les primeres mostres post-franquistes les trobem en les mobilitzacions a favor de la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia, que van portar milers de joves al carrer per plantar cara a la policia franquista. Durant els anys 80s la ciutat va invertir en capital social i moltes de les organitzacions sense ànim de lucre, com les educatives (esplais i caus), les internacionals i les veïnals, es van sumar al teixit social de barri. Els últims deu anys del segon mil·lenni les organitzacions informals i els moviments socials es van fer visibles i van aportar alternatives integrals a la ciutat. El moviment okupa o les manifestacions antiglobalització són els grans referents. Són els últims anys, però, que han estat clau: durant la dècada i mitja que portem de tercer mil·lenni hem vist les manifestacions i les accions col·lectives més grans que coneixem, com la manifestació d’Aturem la Guerra de 2002, la Guspira dels Indignats de 2011 o les manifestacions pel dret a decidir (2010-2015).

Tot i aquesta ebullició de forces progressistes i organitzacions socials, Barcelona també ha vist l’aparició d’algunes organitzacions feixistes i neonazis que moltes vegades han estat invisibilitzades o encobertes. Durant els anys 90s es va estendre la cultura Skinhead per tota la ciutat i el país. La violència va créixer i les baralles entre feixistes i antifeixistes van deixar ferits i morts. Era habitual veure joves amb el cap rapat, botes i bomber (jaqueta prototípica), lluint simbologia nacionalsocialista a la roba. Aquests fets eren simplement la punta de l’iceberg d’una Barcelona amagada de la llum mediàtica, que va dirigir els seus atacs contra persones del col·lectiu LGBTQ+, activistes d’esquerres, independentistes, migrants i persones sense llar. Aquests fets es van allargar fins a mitjan primera dècada dels 2000s, quan es percep una baixada qualitativa i quantitativa dels skinheads.

Tramuntana David

Logo del Casal Tramuntana

És en aquest moment quan l’ultradreta canvia d’estratègia i, com a la majoria d’Europa, s’emmascara en un discurs més transversal antiimmigrant. És quan a Vic neix Plataforma per Catalunya i a Barcelona es comença a organitzar el Casal Tramuntana. L’estètica canvia per complet i el discurs, tal com argumenten alguns teòrics,  abandona la violència explícita i s’apropa a la política de masses. Es vol arribar a la població general i s’interpreta que els mètodes utilitzats fins al moment no eren adequats, ja que molta gent els identificava com a violents i menyspreables. S’adopten pràctiques importades d’altres regions d’Europa i s’estructura una estratègia en quatre blocs:

tabla David

Aquesta estructura es manté interconnectada i es veuen clars intercanvis de persones, informació i mètode i, també, amb partits considerats moderats.

A tots aquests moviments i partits feixistes espanyols, també els hem de sumar el reduït grup de patriotes radicals catalans que confluïen tradicionalment a Unitat Nacional de Catalunya, que també canvien de nom i s’articulen dins d’organitzacions filofeixistes a favor de la independència de Catalunya.

Missatge publicitari dels ultres catalans

Virant cap a la “centralitat” política no podem oblidar que grans partits del nostre Estat també han fet declaracions que s’apropen al racisme i que escuren el seu missatge cap a la dreta radical. En aquest sentit, el Partit Popular reparteix cartells i octavetes durant la campanya de les eleccions locals on expressa el desig “que el Raval no se convierta en un Gueto islámico”, amb clares referències al votant racista.

Raval David

Pamflet del PP a les eleccions municipals del 2015

Per tal de treure força a tots aquests missatges d’odi  i per promoure la convivència intercultural a la ciutat, les organitzacions socials, polítiques i sindicals veuen que han d’unir esforços i crear una xarxa unitària que distribueixi diferents tasques. És així com neix Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Barcelona (UCFiR), que ara mateix compta amb més de 200 organitzacions adscrites. A partir d’aquí es vol treballar per la convivència intercultural, la incidència política i l’eradicació de qualsevol discurs de l’odi a la ciutat de Barcelona, treballant en xarxa amb altres localitats.

ucfir David

Logo d’UCFiR

Al mateix moment que neix l’UCFiR sorgeixen altres propostes complementàries, com la Xarxa Antirumors de l’Ajuntament de Barcelona o l’Aixada Antiracista del Consell de la Joventut de Barcelona, que també treballen amb els mateixos objectius. És així com la ciutat també s’omple de petits projectes comunitaris que ajuden a articular el discurs i a multiplicar la feina de les xarxes.

És clar que a la lluita antifeixista també s’hi han de sumar d’altres moviments més directes o més petits com assemblees de barri, grups antifeixistes com els SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice) o mitjans alternatius com La Directa o El Crític. Els moviments estan bastant interconnectats i la transmissió d’informació i persones es fa amb fluïdesa.

L’any 2015 acaba amb unes quantes petites victòries per a aquests grups i moviments. El Casal Nazi Tramuntana ha tancat les seves portes per segona vegada i sembla que aquest cop definitivament. La lluita contra la llibreria Europa agafa força i la persistència en la crida del seu tancament pot donar fruit en els pròxims mesos. S’ha fet una gran campanya en les eleccions municipals i el Partit Popular ha quedat desacreditat per la seva campanya racista i ni Plataforma per Catalunya ni cap altra partit neofeixista ha entrat al consistori. Finalment, la xarxa s’ha anat ampliant i cada cop més districtes i barris compten amb una xarxa d’UCFiR o amb alguna altra entitat amb el mateix propòsit. Al mateix temps, s’han creat o han crescut noves associacions que aposten per la diversitat i la interconnexió, ja sigui a casa nostra o de forma internacional, com la plataforma Tancarem els CIE o Stop Mare Mortum.

CIE David

Logo de Tancarem el CIE

La conclusió és clara. Barcelona segueix essent una ciutat viva i de lluita que conviu amb les seves pròpies contradiccions però que, almenys pel que fa al model social, aposta per la convivència intercultural i per un antiracisme de base, sobretot amb els nous reptes que tenim sobre la taula. Tot i així la lluita no s’atura i queda molta feina a fer per acabar amb tota mena de racisme i xenofòbia des d’una perspectiva àmplia, participativa i inclusiva.

Recomanació:

http://www.sosracisme.org/wp-content/uploads/2013/06/COLORSESTIU2013_web.pdf

PDF

(Visited 318 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies