Home Comunicació Al-Jazeera i RT: Una nova guerra freda informativa?

per Marcel Planagumà (@marcelplabo)

Ara farà vint-i-cinc anys que, durant la Primera Guerra del Golf, la CNN es va fer cèlebre arreu del món per la seva cobertura en exclusiva del conflicte. Una cadena de notícies privada amb seu a Atlanta (Georgia, EUA) va saber transmetre en viu i en directe no només els fets sinó un determinat relat d’aquests: els Estats Units posant-se al capdavant d’una coalició internacional sortint al rescat de Kuwait, un país petit i indefens, contra les ànsies d’un dictador megalòman i malvat que l’atacava.

Tot just en aquell moment es començava a parlar de la globalització i, en aquest sentit, la CNN es va saber avançar com a mitjà de comunicació amb reputació i influència globals, no tant sols entre el públic individual sinó també en la resta de mitjans de comunicació. L’any 1990, de fet, el professor de la Universitat de Harvard Joseph Nye encunyava el concepte de ‘Soft Power’ en la seva obra Bound to Lead: The Changing Nature of American Power, un poder que resideix en l’habilitat de cada país d’ésser atractiu i persuasiu a nivell polític i/o cultural, en contraposició a les habilitats coercitives a nivell militar o econòmic, i des de llavors que s’ha donat molta més importància estratègica a crear una opinió pública global. Un poder que s’exerceix, sobretot, a través de les eines del que tradicionalment es coneix com a diplomàcia pública.

Recollim, com a exemple, la definició que en fa el Ministeri de Relacions Exteriors d’Alemanya: “La diplomàcia pública és la suma de totes les activitats de comunicació exterior dirigides a elits o líders d’opinió, però també a la opinió pública general, que a llarg termini tenen per objecte influir de manera positiva en la imatge i la percepció exterior del país”. De la mateixa manera, Manuel Castells afirma: “la diplomàcia pública no és propaganda. I no és la diplomàcia del govern. No necessitem utilitzar un nou concepte per designar les pràctiques tradicionals de la diplomàcia. La diplomàcia pública és la diplomàcia de l’opinió pública, és a dir, la projecció en l’àmbit internacional dels valors i idees del nostre públic”.

Des de llavors hi ha hagut múltiples intents similars, tant de l’àmbit públic com del privat. L’any 1993 un conglomerat de televisions europees posà en marxa el canal d’informació Euronews, que avui compta amb emissions en catorze idiomes, inclosos l’ucraïnès i el farsi (persa). Tres anys més tard es creava Al-Jazeera.

El model de la parabòlica: Al-jazeera als països àrabs

Finançada amb la fortuna de la família reial de Qatar, Al-Jazeera (traduïble com ‘la península’ o ‘l’illa’ en àrab) desenvoluparia un paper similar a la CNN en la cobertura de la Guerra de l’Afganistan de 2001, essent el canal de difusió privilegiat dels missatges d’Ossama Bin Laden i altres dirigents d’Al-Qaida. No podem deslligar el seu èxit de l’elevada penetració de la televisió per satèl·lit als països àrabs: una de les coses que més ens cridarà l’atenció en visitar els suburbis de grans ciutats com Alger o Amman serà l’elevada quantitat de parabòliques als balcons. Per més que els règims autoritaris dels països àrabs utilitzin la televisió pública per manipular sengles opinions públiques, la profusió de les noves tecnologies i la unitat lingüística i cultural entre el món àrab han estat factors decisius per a l’èxit d’Al-Jazeera que, en aquest sentit, ha sabut aprofitar des del primer moment aquesta finestra d’oportunitat per consolidar-se com a mitjà capaç d’informar lliurement de la realitat del dia a dia dels seus espectadors. Donant visibilitat a l’oposició a aquests règims ha contribuït a despertar la consciència política de la ciutadania davant el poder autoritari dels seus governants. Així, la cobertura informativa des del primer moment de les revoltes de 2011 en països com Egipte, Tunis o Síria ha estat clau com a element catalitzador a l’hora de mobilitzar la població. Prèviament, l’emissora qatariana ja havia estat prohibida en diversos països àrabs i fins i tot els Estats Units hi han pressionat en contra.

Adel Iskandar i Mohammed El-Nawawy (autors d’Al Jazeera: The Story of the Network that is Rattling Governments and Redefining Modern Journalism) defineixen l’èxit d’Al-Jazeera en base al concepte d’”objectivitat contextual”, que defineixen com la “capacitat de reflectir tots els punts de vista d’una història però mantenint els valors, creences i sentiments del públic al qual es dirigeix” (aquest fragment d’un debat en seria un bon exemple). Al llarg d’aquests anys s’ha anat guanyant entre les poblacions àrabs la fama de mitjà independent i equànime, en el qual es dóna la veu a totes les parts.

No obstant, n’hi ha molts que assenyalen que darrera de la cobertura tan intensa de les revoltes àrabs hi ha obscurs interessos dels seus propietaris. Com assenyala Tomàs Alcoverro, el degà dels corresponsals a Orient Mitjà, Qatar és el primer interessant en crear inestabilitat a la regió amb el seu suport financer als Germans Musulmans i el gihadisme global amb una hiperactiva política exterior tant a través de la diplomàcia formal com també a través de les eines de la diplomàcia pública, com ara Al-Jazeera o les seves empreses i fundacions. Denis MacEoin, del think tank nordamericà Gatestone Institute, puntualitza que, si bé cara enfora els qatarians semblen més liberals que els seus veïns saudites, amb qui comparteixen l’adhesió al corrent wahhabita de l’islam, els qatarians els han superat en matèria de finançament de l’extremisme i el terrorisme.

Traslladat a les emissions d’Al-Jazeera, algunes veus destaquen que la cadena solgui posar en el punt de mira els règims més ‘moderats’ en detriment dels més radicals. Així, la lògica d’aquest argument és que la darrera motivació de l’emissora és crear inestabilitat entre els règims més moderats (com els caiguts durant les revoltes de 2011) per donar ales al canvi polític, bo i afavorint els interessos de l’islamisme radical, el col·lectiu de l’oposició amb més estructura organitzativa i capacitat de mobilització. El cas d’Egipte, on els Germans Musulmans havien creat xarxes assistencials des de la seva fundació l’any 1928, n’és el paradigma.

En tot cas, això ha despertar el recel de la resta de països àrabs, que han volgut contrarestar-ne la influència creant altres fonts d’informació. L’exemple més clar és la cadena Al-Arabiya, que emet en àrab des de Dubai finançada amb capital saudita, representant lògicament una visió propera a la monarquia dels Saüd. Altres intents amb menys audiència han estat Al-Mayadeen (que emet des de Beirut en àrab amb el suport d’Hezbollah), Al Hurra (Estats Units, 2004); BBC Arabic (2008), Rusiya Al-Yaum (2007) o Al-Alam, vinculada a l’Iran xïtta. Fins i tot s’ha creat una emissora privada israeliana (i24tv) que emet des de 2013 en anglès, francès i àrab. A la inversa, l’any 2013 es va crear Al Jazeera America per tal d’arribar a la societat nordamericana.

Referent a l’àmbit de parla hispana podríem destacar dues principals iniciatives. Córdoba TV neix a Espanya finançada per la fundació saudita Missatge de l’Islam, dirigida pel xeic wahhabita Abdulaziz al Fawzan, i emet continguts centrats sobretot en la divulgació de l’islam. Hispan TV és propietat d’IRIB, la radiotelevisió oficialista de la República Islàmica de l’Iran, i per contra se centra en continguts de caràcter més polític però també d’entreteniment, donant a conèixer produccions iranianes a l’exterior. Compta amb una xarxa de desenes de corresponsals arreu del món que alimenten els seus dotze butlletins informatius diaris amb una marcada càrrega ideològica segons els interessos estratègics de l’Iran. També emet el debat ‘Fort Apache’, presentat per Pablo Iglesias, secretari general de Podem, d’un marcat to antiimperialista a nivell de política exterior.

El model viral:  RT

Com afirmava The Economist, la maquinària propagandística del Kremlin ha estat un element clau en la guerra híbrida que Rússia ha dut a terme a Ucraïna i ha contribuït a consolidar el poder de Vladímir Putin al seu país. Una de les principals batalles s’ha dut a terme en l’àmbit de la comunicació, concretament a través dels mitjans de televisió vinculats al Kremlin, per mitjà dels quals s’ha intentat influir en les minories russòfones dels països de l’antiga URSS. El ministre d’Afers Exteriors lituà piulà en ple conflicte d’Ucraïna que la propaganda dels mitjans russos no era menys destructiva que la invasió militar de Crimea.

El model s’estén cap a l’oest amb RT (abans ‘Russia Today’), una cadena de televisió creada l’any 2005 pel Kremlin que actualment emet en quatre idiomes (anglès, àrab, castellà i alemany), i amb dos canals específics per als EUA i el Regne Unit.

L’amè còctel informatiu d’RT mescla notícies a cavall entre el sensacionalisme, la divulgació i les teories conspiratives amb notícies sobre l’actualitat internacional segons els criteris de Moscou, destacant-ne aquelles que deixin en mala posició als EUA i Ucraïna, o bé directament falses o sense contrastar per tal de desinformar.

Si fem la comparació amb Al-Jazeera, on a pesar de judicis d’intencionalitats no podem discutir la qualitat del producte, com podeu veure en els enllaços del paràgraf anterior en el cas d’RT la voluntat propagandística i les manipulacions hi són ben explícites.

RT 2

Algunes notícies aparegudes a la web d’RT. Font: RT.

Les acusacions de manipulació han estat formulades per molts extreballadors de la casa, fins i tot una presentadora d’RT America renuncià en directe ara fa un any afirmant que no podia formar part d’una “xarxa finançada pel govern rus que encobreix les accions del president Putin”. RT ha estat descrita per Konstantin Preobrazhensky, ex agent de la KGB, com una part de la indústria de la desinformació i manipulació russa. Així mateix, sosté que RT usa mètodes de propaganda dirigits pel que anomena un directori “A” dels serveis d’intel·ligència estrangera, que disposen de molta experiència acumulada de la Guerra Freda.

Al-Jazeera i RT també difereixen amb la cadena de Qatar quant a la seva estratègia de comunicació. Si bé Al-Jazeera s’ha limitat bàsicament a accedir a les llars a través de la televisió, RT ha adoptat una estratègia hiperactiva a les webs i xarxes socials, a través de les quals ha arribat al públic més enllà de la seva àrea geogràfica d’influència, valent-se àdhuc de ‘trolls’ informàtics en xarxes i fòrums de debat. La viralitat, doncs, és el mitjà clau per fer arribar el curiós còctel informatiu que abans mencionàvem.

RT ha sabut trobar el seu target entre aquells col·lectius que s’oposen a l’actual model geopolític dominat pels Estats Units i la Unió Europea. Des d’una esquerra radical on ha calat l’equiparació entre nacionalisme ucraïnès i neonazisme a una dreta euròfoba que gaudeix de les simpaties del Kremlin, com és el cas del Front Nacional francès, que ha rebut préstecs de la banca russa.

Seguint la mateixa lògica, en la seva versió americana han sabut captar públics heterodoxos oferint una àmplia cobertura de fets com les protestes d’Occupy Wall Street l’any 2012 o, a l’altra banda de l’espectre polític nord-americà, la campanya del paleocon republicà Ron Paul. Part del seu mèrit també prové d’oferir una oferta de programació pròpia com el talk show ‘Larry King Now‘ de qui fou l’entrevistador estrella de la CNN durant vint-i-cinc anys. Per la seva banda, també Julian Assange va presentar-hi un programa d’entrevistes. La popularitat de la cadena ha creuat també el canal de Panamà, on ha assolit quotes d’audiència importants gràcies al fet que països com l’Argentina i Veneçuela n’ofereixen la programació en obert.

Alguns països fronterers amb Rússia, preocupats per l’abast de la situació, han proposat alternatives per fer-hi front. Letònia, amb més d’un 25% de població d’origen rus, suggerí la creació d’emissores de televisió transbàltiques per contrarestar-ne la influència i arribar al mercat rus. El govern ucraïnès, acusat d’assetjar i deportar periodistes russos, està ultimant la creació d’una emissora pròpia per contrarestar RT. El seu nom, Ukraine Tomorrow, ja és tota una declaració d’intencions d’una iniciativa que pot córrer el risc de rebaixar-se als seus estàndards.

Imatge de portada: logos d’Al-Jazeera i d’RT. Font: Al-Jazeera i RT.

Marcel PlanagumàPDF

(Visited 468 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies