Home Catalunya Les associacions de veïns de Barcelona

per Victor Solé Ferioli (@sule25)

Banner Víctor

Barcelona compta amb prop de 3500 associacions, de les quals quasi 200 són associacions de veïns: organitzacions sense ànim de lucre amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida (privada i pública) dels seus socis, els quals són veïns de l’àrea d’actuació de l’associació, amb una capil·laritat que treballa o actua sobre clivelles socials, culturals i econòmiques.

Les associacions de veïns de Barcelona són moltes i molt heterogènies, són baluards democràtics i participatius, són molt diferents entre elles ja que cadascuna compta amb contextos geogràfics, urbans, històrics i humans determinats. En aquest article intentarem fer un petit estudi, molt sintètic, sobre un dels grans orgulls que pot presentar la metròpoli més rellevant de la Mediterrània occidental.

Des les barraques a la llibertat

Des de la segona meitat del segle XIX, quan Barcelona va començar a abraçar la revolució industrial, fins gairebé finalitzat el segle XX, quan la Ciutat Comtal decidia encarar el tercer mil·lenni essent olímpica i capital, la ciutat va abrigar molts nuclis barraquistes, els quals han esdevingut una vergonya històrica i un excel·lent embrió per a la democràcia participativa de la ciutat. Sense barraques no hi hauria capital social, o almenys el capital social barceloní no seria tan poderós. Les barraques del Somorrostro –avui les platges de la Vila Olímpica–, de Can Tunis –avui la Marina del Prat Vermell–, de Santa Engràcia –avui el barri de la Prosperitat de Nou Barris–, de Francisco Alegre –avui part del barri d’Horta, les més importants, tot i que van ser denominades barraques del Carmel, i que estaven instal·lades sobre les pedreres de Can Vélez–, són exemples de les faveles nostrades. Les seves  condicions eren infrahumanes: sense aigua, llum, clavegueram, ni recollida de brossa. L’escriptor barceloní Juan Marsé les va saber relatar perfectament a Últimas tardes con Teresa (1965). Si avui passegem pel barri de Torre Baró, encara hi veurem un vestigi concret del barraquisme barceloní de la segona meitat del segle XX. Ja no és un exponent del barraquisme, avui Torre Baró és un petit barri a la falda del turó que mira Ciutat Meridiana, amb carrerons costeruts i casetes de dos o tres pisos, cadascuna amb una font municipal propera, que fa comprendre que fins fa molt poques dècades les cases no rebien aigua corrent i que els veïns havien d’anar a la font prop de casa a omplir les palanganes d’aigua.

AV 2

Manifestació dels barraquistes de Santa Engràcia. Font: Barraques.cat

Un dels casos paradigmàtics del naixement de l’associacionisme veïnal barceloní contemporani el trobem a (i amb) les barraques de Santa Engràcia: entre 1968 i 1973 un constructor sense escrúpols va prometre pisos i noves vides a desenes de famílies, però a l’hora de la veritat el constructor va desaparèixer i va deixar les famílies amb solars sense o a mig construir. Aquestes famílies havien d’anar a viure a Santa Engràcia, una zona propera a la Maquinista Terrestre y Marítima, on avui hi ha un dels centres comercials més divertits de Catalunya, una àrea on avui trobaríem el barri de la Prosperitat del districte de Nou Barris. Les famílies estafades van haver de menjar-se l’orgull i sobreviure en barraques, però la dignitat no va desaparèixer i van decidir reivindicar el que creien que els pertanyia: una vida digna. Aquests dos conceptes, reivindicació i habitatge digne, van fer que els barraquistes de Santa Engràcia se saltessin les lleis franquistes –que prohibien les llibertats d’expressió i d’associació– i van organitzar-se conjuntament. La imatge anterior ens ho mostra perfectament. Gràcies a l’organització duta a terme durant anys, un cop arribada la democràcia les barraques de Santa Engràcia van ser derruïdes i s’hi van construir blocs de pisos.

Les barraques de Santa Engràcia i la conseqüent associació veïnal de la Prosperitat són un exemple paradigmàtic del capital social barceloní. A partir d’una reivindicació completament natural i legítima, totes les lluites polítiques –identitàries, socials, econòmiques– es concretaven en una associació de veïns, tot i ser il·legal, tot i no poder posseir un número d’identificació per poder pagar impostos, tot i no poder ser una persona jurídica a tots els efectes. Gràcies a les associacions veïnals sorgides de la misèria els partits contraris al règim franquista van saber trobar les millors vies per arribar a la gent. La fortalesa del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com a principal font de resistència política catalana durant el franquisme no es comprèn sense l’associacionisme veïnal (re)sorgit durant els anys del desarrollismo (dècada de 1960) i del tardofranquisme (darrer lustre del règim). Molts quadres del PSUC van sorgir de l’associacionisme veïnal: molts líders veïnals van passar de l’associació al partit un cop el PSUC va guanyar les eleccions municipals de 1979.

El periodista i historiador Marc Andreu i Acebal ha escrit Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona 1968-1986 (L’Avenç, 2015), on explica amb detall, i una pàtina ideològica molt propera a l’esquerra que en ocasions atempta contra l’empirisme i l’objectivitat, el naixement del moviment veïnal barceloní contemporani, una de les potes que, juntament amb l’Assemblea de Catalunya i els sindicats clandestins (sobretot Comissions Obreres), va configurar la principal força contrària al règim dictatorial del general Franco. La seva és una obra que complementa, amb humilitat i modèstia, la del periodista Josep Maria Huertas (Barcelona, 1939-2007), que va escriure llibres com Tots els barris de Barcelona (Edicions 62, 1976), Diàlegs a Barcelona (Editorial Laia, 1986) o Els barris de Barcelona (obra en quatre volums patrocinada per l’Ajuntament de Barcelona al 2000).

En defensa de les arrels

De la reivindicació per un habitatge digne, a la reivindicació del folklore. Aquest és l’exemple paradigmàtic de l’Associació de Veïns de Sarrià. Situada a l’antiga vila de Sant Vicenç de Sarrià, annexionada a Barcelona el 1926, aquesta AV –una de les deganes de la ciutat, ja que és nascuda el 1960– defensa l’herència i el record de la darrera vila independent del pla de Barcelona, la darrera a ser annexionada per la Rosa de Foc. Organitza festes i actes lúdics en consonància amb l’antiga vila, posseeix un arxiu històric molt complert sobre Sarrià, i edita una revista –Sarrià– gairebé tan antiga com la mateixa AV. I què reivindica? Només un exemple: que el Monestir de Pedralbes passi del districte de Les Corts al de Sarrià–Sant Gervasi. O millor dit: que hi torni. Aquesta AV argumenta que el 1984 es van traçar noves fronteres entre districtes, i que així el barri de Pedralbes va quedar dins del districte de Les Corts, quan històricament era un territori que quedava dins del terme municipal de Sant Vicenç de Sarrià.

La reivindicació del folklore és un altre motor de les associacions veïnals barcelonines. Algunes orienten les seves demandes a objectius econòmics i pròpiament socials –desnonaments, preferents, assistència mèdica i educativa–, mentre que d’altres tenen objectius identitaris: la defensa d’una masia, la protecció d’una caseta modernista, etc. Aquestes darreres es dediquen a defensar el patrimoni –immaterial i material– del propi barri o àrea d’actuació, mentre que les primeres es centren en clivelles socioeconòmiques. El mínim comú denominador, en pràcticament totes les associacions veïnals barcelonines, és la seva defensa del catalanisme: tot i que algunes compten amb més socis que utilitzen el castellà com a llengua vehicular que d’altres, la defensa del catalanisme sembla ser una constant, una condició sine qua non tàcita, com si en silenci diguessin que sense catalanisme no existiria la pròpia associació.

AV 3

Els Pavellons Güell, a l’avinguda Pedralbes, el primer edifici construït per Gaudí a Barcelona. Font: Viquipèdia

Aquest fet és essencial per entendre la forta capil·laritat de les AV barcelonines (i catalanes en general): la cultura catalana (amb llengua i identitat nacional catalanes) ha sobreviscut les ànsies annexionadores des de 1714 gràcies a l’organització comuna dels seus ciutadans. La reivindicació constant durant dos-cents anys –des de 1714 fins a 1914, any de naixement de la Mancomunitat– d’una pròpia identitat va crear una mena de boira invisible que tot ho impregnava. Sense aquesta mena de boira metafòrica, el catalanisme silenciós i tàcit, no es comprenen els graus de força que va assolir la politització de la societat catalana durant les dècades de 1920 i 1930, la subsegüent fortalesa dels sindicats, de les assemblees obreres, de les associacions de comerciats i mercaders. Tot es basava en la conservació de la identitat pròpia. El capital social català, en què s’inscriuen les associacions veïnals, és una conseqüència d’aquesta voluntat de preservació de la cultura pròpia.

Una altra associació folklorista seria l’Associació de Veïns de Pedralbes (nascuda al 1978), i que basa la seva feina associativa en buscar una cohesió mínima dins d’un barri que estima la intimitat i la privacitat dels seus veïns –Pedralbes–, organitzant petites fires de Nadal i primavera, sense oblidar la redacció d’una de les millors revistes veïnals de la zona alta barcelonina (Pedres Albes) i la defensa del patrimoni artístic del barri (els Pavellons Güells i la Casa Hurtado d’avinguda Pedralbes, l’ordenació de carrers, o la Casa Antoni Miracle a passeig Manuel Girona). I una altra seria l’Associació de Veïns del Barri de la Mercè, que defensa les peculiaritats de l’homònim i petit barri de la Mercè, inscrit dins del barri de Pedralbes, una petita àrea de casetes blanques a la falda del puig de Sant Pere Màrtir.

Una politització excessiva?

Les reivindicacions socioeconòmiques i culturals o folkloristes es retroalimenten, es donen la mà, creixen a mesura que creix una d’elles. Les AV barcelonines són actors polítics que saben jugar a la política, utilitzen els mecanismes participatius institucionalitzats –consells de barri; consells sectorials com Habitatge, Mobilitat, Seguretat, Patrimoni, etc.; audiències públiques, consells de districte…–, sense oblidar les fórmules més alternatives o extrainstitucionals, com les manifestacions o les concentracions. Una associació de veïns posseeix un alt grau d’influència política quan té una estructura ordenada i ben organitzada, és a dir, un grup humà que sap estructurar-se adequadament, que sap treballar horitzontalment, amb la cooperació com a principal eina política.

Prop de 100 AV són membres de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que alhora s’integra a la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC). La FAVB, nascuda al 1972, és un actor polític de primer ordre a Barcelona. Quan un portaveu de la FAVB parla, els mitjans de comunicació tendeixen a generalitzar que totes les AV de la ciutat hi estan d’acord. La FAVB, tot i ser un actor polític rellevant i necessari, no integra totes i cadascuna de les associacions veïnals barcelonines, ja que a Barcelona n’hi ha moltes, moltíssimes, i com hem apuntat anteriorment són pràcticament totes diferents, amb punts en comú i amb contradiccions clares.

La FAVB, però, ha tendit a mostrar-se propera a posicionaments polítics determinats, propers als postulats del ja desaparegut PSUC, o dels actuals PSC i ICV-EUiA (aquest últim avui adscrit a la coalició Barcelona en Comú). Tot i que aquesta afirmació no deixa de ser certa, ja que membres de la FAVB d’abans i d’ara han militat o militen en aquests partits, no deixa de ser veritat que quan la FAVB ha hagut de criticar determinades polítiques públiques d’aquestes formacions, ho ha fet amb la mateixa vehemència. La revista de la FAVB, Carrer, té com a director l’historiador Marc Andreu, anteriorment assenyalat.

El cas és que la FAVB, tot i fer una feina ingent en defensa de l’associacionisme veïnal barceloní, no sap concretar on acaba la política d’associació de veïns i on comença la política de partit. I aquest és un problema que pateixen moltes AV. La culpa no és de la persona jurídica –de l’associació–, sinó de les persones físiques que s’hi inscriuen, sense oblidar els membres dels partits polítics que busquen i troben en les AV als millors quadres per apropar-se a la ciutadania: persones que coneixen el territori, la seva idiosincràsia i la seva gent. Concretar on és el límit entre una associació de veïns, que ha de ser completament apartidista –és a dir, sense cap sinergia amb un determinat partit– però legítimament política (perquè fa i juga a la política), és feina dels membres de cadascuna de les AV de Barcelona. Amb aquestes afirmacions no volem explicitar que totes les AV de la Ciutat Comtal presenten aquestes característiques: hi ha AV de totes les qualitats, estructures, formacions, fórmules organitzatives, imaginades i pensades. Cada associació veïnal és un univers. Són els membres de cada AV que han de saber com treballar-hi, com defensar els propis interessos, com aconseguir que el seu partit polític respecti l’autonomia de l’associació veïnal de què són membres.

Les associacions de veïns de Barcelona són memòria viva de la ciutat, un dels millors i majors honors de la Rosa de Foc. Fan de Barcelona una metròpoli viva i infinita, sense limitacions ni fronteres, orgullosa de la seva heterogeneïtat i de la seva identitat i idiosincràsia. El capital social, teoritzat per Robert Putnam, troba una síntesi perfecta en les associacions veïnals barcelonines.

Imatge de portada: Veïns del Raval es manifesten contra els pisos turístics il·legals durant l’estiu de 2014, en una clara mostra d’orgull identitari (el barri del Raval) i reivindicació socioeconòmica. Font: Assemblea del Raval.

PDF

(Visited 473 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies