Home Catalunya #25N 2012: sobiranisme és tendència, mai persona

Banner Víctor

Una campanya totalment clara en quant a l’eix nacional. Fins ara, totes les campanyes electorals per les eleccions legislatives al Parlament de Catalunya jugaven a buscar la bassa d’oli, la tranquil·litat, més d’un estimava les famoses ambigüitats calculades. El 2012, i seguint l’impuls ferm de la línia política catalana iniciada el 2006 amb la presentació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya durament contestat per les forces fàctiques de l’Estat Espanyol, hem vist dues postures contraposades: o unionisme espanyol o sobiranisme català. N’hi ha que busquen desesperadament el camí del mig, el federalisme de l’alternativa sensata del PSC, una tercera via que alguns van voler que morís abans de veure-la néixer, i que està sumint la seva mare en una lenta agonia de la que se’n beneficien tots els partits. Aquests n’han estat els resultats de les eleccions legislatives al Parlament de Catalunya de Diumenge 25 Novembre 2012 per a escollir els representants parlamentaris de la Desena Legislatura des de 1978:

 

Convergència i Unió, la federació catalanista i ja sobiranista de centredreta, ha tornat a guanyar les eleccions, però la seva gestió amb polítiques d’austeritat, el show d’Eurovegas convertit en Barcelona World, la no explicació dels casos Palau i ITV, els pocs canvis en la seva llista –potser la més tradicional, quasi sense independents, molt tancada, amb persones que repetien per tercera o quarta vegada–, la personalització i mitificació de Mas (en clar record de Charlton Heston com Moisès a Els deu manaments), el boicot del soci Duran i Lleida, que no coneix la jubilació, la seva ambigüitat calculada aquest cop en silencis, han cooperat en el seu desgast. Tot i així, segueix essent la força política principal del catalanisme polític, i amb 50 diputats supera la suma dels representants dels partits unionistes (PP + C’s + PSC? = 48). Mas, els seus enemics de fora de Catalunya, i CiU van voler presentar-se com l’única opció política gestora cap a l’Estat propi, però el poble de Catalunya –subjecte que de veritat posseeix la sobirania sui generis catalana– no se ha confiat en ell: perquè la gestió del poder (i de la crisi, que dura ja cinc anys i és, sense cap mena de dubte, una Depressió econòmica) desgasta, i perquè té companys de pis amb moltes ombres. Si al 2010 el vot de càstig anava dedicat a dos dels tres partits del tripartit (PSC i ERC), i molts votants independentistes van passar-se a Mas o bé al carisma de Joan Laporta (aleshores cap de llista de SI), aquest cop la penitència se l’ha emportat CiU, que necessita fer una reflexió tranquil·la i preparar ja no la CiU post Pujols (fet que hauria d’haver assolit fa anys), sinó post Mas, i post actual pinyol de CDC i, sobretot, l’encaix entre les dues capelles, la gran (la C) i la petita (la U). Annexió, separació, cap canvi?

La campanya electoral de CiU ha dit la paraula independència, no de forma oficial (als spots, o des de les boques dels seus líders) però sí de forma oficiosa: als mítings es cridava independència, en el tu a tu els líders es mullaven, el programa electoral preveu un Estat propi en el si de la Unió Europea (sinònim no de més federalisme sinó ja de secessionisme pur i dur d’Espanya però no d’Europa). Conceptes com interdependència o Estat propi són sinònims d’independència, només canvien les paraules i algun matis a l’hora de posar-los en pràctica (com l’interlocutor, per exemple). En Mas ha hagut de batre’s contra un Estat fet claveguera, i un soci de federació que no estima perdre protagonisme mai. El primer cop ha enfortit el catalanisme sobiranista; el segon, més intern, com una solitària a l’estómac, és el seu problema encara no solucionat. CiU, a tot això, ha aconseguit casar la imatge europeista amb la catalanista, un fet que altres partits no han sabut (o volgut?) fer. La imatge europeista, en un moment en què la marca Europa és mal vista, dóna impuls. Europa, i Catalunya, són móns de paradoxes.

Lamentablement, el PSC ha fet una campanya a corre-cuita, i s’ha convertit en el tercer partit polític en nombre d’escons: de 28 a 20, per sota d’ERC. Per culpa de la seva dualitat, ha acabat per enfornsar-se… ma non troppo. Li ha passat el comandament de partit de centre esquerra moderat a Esquerra Republicana de Catalunya, que pot convertir-se en els propers anys (si segueixen amb el seu cap de llista) en un partit socialdemòcrata català fort, ben entès amb el socialisme ecologista (o progressisme amb aires burgesos i nostàlgies comunistes) d’ICV-EUiA i amb les esquerres europees. El PSC ha patit, des de la defenestració dels Maragall i companyia, una lenta agonia, tot el que toca es podreix, amb un aparatchik que el destrueix tant des de Ferraz com des de Nicaragua. El PSC deixarà d’existir materialment quan deixi les penes al calaix i s’abandoni del tot als dictàmens del PSOE, convertint-se en la força unionista espanyola de tall socialista: el sòsies d’esquerres del PPC. El problema del PSC, i el PSC ho sap, és que l’espanyolisme ha estat tradicionalment segrestrat per l’extrema dreta (o dreta pura, com asseveren alguns) espanyola, residual moralment a Catalunya. Davant seu, el PSC té dues forces d’esquerres que han sabut minvar-lo: la nova ERC del doctor en Història Econòmica Oriol Junqueras, un acadèmic i intel·lectual que ha sabut canviar la percepció d’un partit assembleari tradicionalment conegut com a l’olla de grills de l’independentisme, i l’ICV-EUiA (amb 13 diputats) que ha sabut trobar-li una equació perfecte en el seu ideari entre el dret a decidir i una societat sense retallades. Junqueras i Herrera són avui els dos homes forts de l’esquerra catalana, són els veritables líders de la oposició a Mas i CiU: en la vessant nacional no estan gaire separats, però en la vessant social i econòmica tenen moltes diferències –i s’agraeix. Més a l’esquerra, trobem les Candidatures d’Unitat Popular, que entren amb grup propi: 3 diputats. Amb una implantació popular ferma dins de molts municipis, estrictament assembleària, la CUP haurà d’anar molt amb compte si no vol convertir-se en un partit polític més, dins d’una classe política percebuda com moralment i materialment corrupta, i aquest sentiment de ràbia s’accentua quan hi ha crisis socioeconòmiques com l’actual (que, repeteixo, ja dura més de cinc anys, ergo l’hem de considerar Depressió, encara que aquest tema ens dóna per un altre article).

En l’altre cara del mirall còncau veiem un Partit Popular Català, que augmenta en un escó (de 18 a 19), es queda com a quarta força política de Catalunya i és, sense cap mena de dubte, el partit fort de l’unionisme amb discurs, marc mental i paradigma establerts des de Madrid. Tot i així, de tercera força a quarta, i s’equivocaran aquells que vegin en el PPC un soci fiable per a CiU, que no podrà fer a menys que pactar amb ERC si vol governar amb estabilitat. I ERC establirà que l’estabilitat passa per la convocatòria, majoritàriament parlamentària, d’una consulta/referèndum i d’uns determinats acord fiscals que suavitzin (o no?) les polítiques d’austeritat.

Dins de la cara unionista, veiem també la triplicació de Ciutadans, amb 9 diputats. L’unionisme de i a Catalunya, sense Ferraz o Génova, amb un discurs espanyol cuinat a Catalunya, és la cinquena força, i Albert Rivera, el jove líder de llista amb qualitats provades d’oratòria i retòrica, haurà de saber gestionar l’entrada de personatges inquietants dins del partit. Ciutadans busca un discurs social reformista, sense (tantes) retallades, vol semblar un partit normal (una mena de PSC sense Ferraz?), no una SI de vessant unionista. I se n’ha sortit, perquè els personalismes de Solidaritat Catalana per la Independència han desaparegut: de 3 a zero. Ha estat un bluff, el vot de càstig a ERC el 2010, res més. Alfons López Tena i Uriel Bertran hauran de conformar-se amb la polèmica dels programes de televisió i ràdio, sense oblidar alguns blocs i diaris virtuals amb visions místiques.

El catalanisme sobiranista posseeix més retòrica i voluntat que realitat. El repte del catalanisme polític, avui sobiranista, és ara la concreció d’una realitat. En Mas ha patit la crisi, i no ha estat l’únic dins d’Europa (només se’n sortirà Angela Merkel, kantzlerin d’Europa, que l’any vinent, 2013, validarà mandat, i mana des de 2005), però podrà liderar el camí del sobiranisme català. La ciutadania que va votar, el 69,8% dels electors, no vol que ho faci sol, sinó que busqui pactes. A Madrid no ho entendran: tenen altres frames, altres marcs mentals; la fragmentació política mediterrània els és desconeguda (amb matisos), i els laberints que hi sorgeixen encara més. Madrid no entendrà que aparegui una unitat forta dins del camí al dret a decidir i a la sobirania plena (sinònim d’Estat propi, secessió i independència), però la tem: buscarà la divisió (divide et impera) dins del catalanisme, que té un nou repte: la unitat en quant al discurs nacional. El sobiranisme no és una persona, sinó una tendència. És el que ha votat la ciutadania, i això no ho entendrà Madrid, que no va preveure la crescuda del riu secessionista català (l’#11s2012 va ser com una clatellada per a Madrid). Mas no és sinònim de secessionisme. Ho són els 87 diputats favorables de la independència, i 107 els favorables a que es consulti la ciutadania en aquesta qüestió (hi sumem el PSC… o no?).

El #25N ha estat un altre hashtag transitori. Ara començaran les negociacions per a formar govern. Veurem els moviments, d’allà i d’aquí, de Madrid, Brussel·les i Barcelona (noms de ciutats que són­­ símbol de quelcom més). El sobiranisme haurà de ser modest si vol assolir quelcom, i no creure’s guanyador davant dels 39 (0 28? Tot depèn del PSC) representants de l’unionisme que, per la seva banda, haurà de mantenir la seva defensa en el status quo actual, o bé el federalisme assimètric que el PSOE no vol (encara?) liderar. El dilluns 24 Desembre 2012 s’acaba el període de negociacions per a formar majoria parlamentària clara, i el dijous 10 Gener 2013 s’haurà de presentar el Govern de la Generalitat. Fins aquelles dades, només moviments entre partits: vals, batukada i body-pump, amb estridències i diferents músiques.

@sule25

AUTOR
Barcelona, 1987. Italocatalà llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), màster en Project Management a IL3 (2014) i un màster en Estudis de Política i Administració Europees, amb especialització en Anàlisi de Política Pública, al Col·legi d'Europa de Bruges (2016), és membre del teixit associatiu veïnal i europeista de Catalunya. Presideix Horitzó Europa, que promou l’europeisme a Catalunya, i col·labora al bloc cultural italocatalà Los De La Bici. És el Director de la revista digital Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies