Home Pensament 2014, nou rumb per a Europa?

per Marc Fuster (@mfusterr)

L’altre dia vaig veure l’última pel·lícula del Ken Loach, Spirit of ’45, un llarg documental sobre el període posterior al final de la Segona Guerra Mundial al Regne Unit. La història, reconstruïda a través de diversos testimonis que van viure personalment aquella època, intenta captar l’estat d’ànim que es va instal·lar després de la victòria militar. Aquella va ser, relata un dels testimonis, una època on la sensació general era la de trencar amb el que havien estat les dues guerres i la dècada de crisi entremig. Òbviament, un dels elements principals d’aquell període, i teló de fons del llargmetratge, és la victòria laborista a les generals de 1945 quan, amb la formació del nou govern liderat per Clement Attlee, es van començar a construir les bases de l’estat del benestar britànic.

Durant aquells primers anys de postguerra el país va veure néixer el seu sistema de cobertura mèdica universal, el National Health Service, es va decretar l’ampliació de l’escolarització obligatòria fins als 15 anys, i en algunes municipalitats governades per forces progressistes van aparèixer les primeres comprehensive schools—que a contracorrent del sistema nacional d’educació sorgit de la llei educativa del 44 no segregaven els alumnes per raons econòmiques o per mèrits escolars. En aquell moment, el sector públic va empènyer la recuperació mitjançant polítiques econòmiques expansives, i al mateix temps, va emprendre la nacionalització dels sectors claus de la indústria i va repartir el treball. Es van assentar les bases de la política d’habitatge públic que continuarien els següents governs, de forma molt particular el laborisme dels anys seixanta, i es va estendre de forma notable l’assegurança d’atur i les pensions—la National Insurance. Fins i tot la política exterior britànica va fer un gir de 180 graus en iniciar els desmantellament de la que fins aleshores havia estat la potència imperial més gran del món. El film, per bé que ambientat a la Gran Bretanya, el que relata és en bona mesura la història d’Europa, ja que l’estat del benestar va desenvolupar-se també de forma generalitzada a països del nord i el centre del continent com Alemanya, Holanda, Dinamarca, o els països escandinaus, i posteriorment també a països com Itàlia o Espanya.

Foto consultada a: http://www.greetingsfrombeacons.com

Foto consultada a: http://www.greetingsfrombeacons.com

Avui, però, aquest model social europeu sembla haver-se esquerdat. Si l’esperit del 45 representa l’empenta d’una generació d’homes i dones per aconseguir unes condicions de vida dignes i assolir la igualtat d’oportunitats per a tothom, la història de les darreres dècades ha resultat ser ben bé el contrari. La imposició d’una agenda política neoliberal a partir dels anys vuitanta ha revertit totes les fites aconseguides anteriorment, a la Gran Bretanya amb els governs Thatcher però també a la resta d’Europa i el món. Els sistemes sanitaris s’han anat obrint progressivament al capital privat, cosa que ha dualitzat la cobertura mèdica, l’escolarització s’ha associat creixentment a la idea de competitivitat més que no pas a la d’inclusió, les grans indústries han deslocalitzat part de la producció, i en molts sectors claus, com l’energètic, s’ha segrestat el mercat mitjançant pràctiques oligopolístiques fruit de privatitzacions desastroses. Les crisis financera i del deute, lluny de fer virar el vaixell, n’han accelerat la marxa. Els rescats bancaris han costat milers de milions al contribuent que, a canvi, només n’ha obtingut un mercat financer menys competitiu i incapaç de donar finançament a les seves empreses. Milers d’aquestes han hagut de tancar i el ritme de destrucció d’ocupació és rampant, especialment als anomenats països perifèrics. L’acceleració del procés de globalització, sota les premisses neoliberals de la desregulació dels mercats i la imposició de l’economia financera especulativa, ha agreujat pràctiques com el dumping social i la conseqüent competició entre els estats en matèria de polítiques socials i laborals, en el que veritablement constitueix una carrera cap a l’abisme el màxim exponent de la qual són les successives reformes laborals endegades arreu amb l’objectiu d’augmentar la competitivitat, però que a dia d’avui tan sols han provocat atur i malmès encara més les condicions laborals dels treballadors.

Des que aquest model de globalització neoliberal es començà a imposar, les forces progressistes tradicionals s’han vist incapaces d’elaborar un projecte alternatiu–crec que tots recordem Zapatero explicant allò que baixar impostos als rics és d’esquerres–i el que s’ha generat és un espai polític per aquells qui, utilitzant un discurs de la por i la confrontació, intenten guanyar suports entre els sectors més afeblits de de la societat. L’anomenat euroescepticisme de partits com el Front National francès o l’UKIP britànic resulta una opció cada vegada més atractiva per a un gran nombre de ciutadans europeus—així ho assenyalen les enquestes 100 dies abans de les eleccions europees del maig. El que aquests partits proposen és la renacionalització de la política comunitària; s’aferren a la idea que un retorn a les fronteres nacionals garantiria les condicions de vida i treball conquerides després de les grans guerres. Així els sentim contínuament atacant la legitimitat democràtica de la Unió o el dret a la lliure circulació de treballadors en el que, entenc, no és només una lògica perversa sinó habitualment construïda sobre falses premisses.

Un dels arguments recurrents, per exemple, és que la lliure circulació de persones és causa d’abusos continuats sobre els sistemes nacionals de protecció social. Aquesta idea, com ha explicat diverses vegades la Comissió Europea amb dades aportades pels mateixos estats membres, simplement està mancada de qualsevol base factual. La mobilitat intraeuropea està motivada en la immensa majoria dels casos per la cerca de feina i no per l’accés als benefits, així és en el cas dels treballadors de baixa qualificació que busquen feina a París o Londres, però també en el dels llicenciats, enginyers, o investigadors francesos i britànics que marxen a treballar a altres països europeus. No és sorprenent, doncs, les poques vegades que sentim parlar als líders euroescèptics sobre els milions de llocs de treball creats gràcies al Mercat Comú o a les oportunitats que aquest ha generat per a unes empreses nacionals que se n’han beneficiat considerablement, tant per l’accés a nous mercats com a una mà d’obra barata i qualificada. Ans al contrari, els sentim parlant de mesures tan necessàries com que la Circle line del metro de Londres torni a ser circular, regular la indumentària dels que van al teatre, repintar els trens amb els colors tradicionals, o rebaixar el preu de la cervesa—mesures plantejades al manifest de l’UKIP de cara a les eleccions britàniques de 2010 i que podeu trobar aquí.

La lògica de la renacionalització de la política és perversa perquè avui molts problemes són globals i necessiten solucions globals. Els estats tradicionals són una eina insuficient per assegurar els drets dels treballadors en un mercat laboral internacional, controlar l’economia financera que opera internacionalment en qüestió de segons, o respondre efectivament als reptes que planteja el canvi climàtic. Cal revertir les imposicions dels mercats, i per això necessitem mirar més enllà dels estats-nació. Com recordava Simon Anholt en la seva intervenció brillant a l’última edició d’EuropCom, la Unió Europea és l’únic exemple de la història humana de multilateralisme funcional, i ho és en un moment en què encara no sabem com governar-nos com a planeta. Aquesta ha de ser la seva missió, la de mostrar els camins possibles per a la consecució d’una governança internacional més efectiva i democràtica. Amb les eleccions del maig a tocar, no seré jo qui discuteixi el glamur del color verd dels trens de la East Coast, ni qui negui les bondats de trobar pints més bé de preu, però més aviat penso que el que necessitem és un nou esperit del 45 per a Europa.

Foto Principal: The Spirit of ’45. Consultada a: http://socialistpartyni.net

marcfuster

PDF

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies