Home Ciutadania 15-M: La criminalització de la raó

per Marc Serra (@MarcSerra21)

Banner Marc

«Cal pensar a qui li interessava que aquelles protestes acabessin amb reductes de violència que deslegitimessin el seu caràcter pacífic i ple de raó»

Enmig d’una campanya electoral com la d’aquests dies en motiu de les eleccions al Parlament Europeu, es compleixen avui tres anys de l’esclat del què es conegué com el moviment del 15-M o dels “indignats”, així com d’“Spanish Revolution” a ulls del món. Aquell moviment sorgí a les portes d’unes eleccions municipals que es produirien 7 dies més tard i en el context d’una crisi econòmica que començava a erosionar l’estat del benestar amb la privatització de la sanitat i l’educació, el desmantellament dels serveis públics, les conseqüents retallades, l’augment de l’edat de jubilació, etc., i emergí d’imprevist per manifestar la indignació social creixent. En aquest article em proposo recordar que pregonava i el que significà aquell moviment social que tant de ressò assolí tant a nivell estatal com internacional, el perquè de la repercussió que tingué i quina fou la fi d’aquelles protestes. I, en acabat, analitzaré quins èxits ha anat aconseguint així com el que en queda avui dia.

Mentre inicialment va plantejar-se a partir de les xarxes socials la convocatòria d’una manifestació per aquell 15 de maig per part de la plataforma Democracia Real Ya, la presència i participació va superar totes les expectatives. D’aquí va sorgir la posterior iniciativa d’ocupació de les places de les ciutats, que tenia com a epicentre la Puerta del Sol a Madrid i la Plaça de Catalunya a Barcelona, contruint-se el debat i les propostes a través d’una organització que pretenia basar-se en la democràcia assembleària i participativa. Les noves tecnologies s’erigien doncs, com ja predeia el sociòleg Manuel Castells, com una eina per a dotar de flexibilitat i coordinació els nous moviments socials que entenien les mesures de retallada de drets com l’expressió d’una segona revolució neoliberal.

La defensa d’una democràcia participativa a més a més de representativa i una crítica al sistema econòmic que desplacés el poder dels mercats i prioritzés la igualtat d’oportunitats centrava bona part de les propostes. A grans trets, el 15-M reclamava que esclatés una revolució de caire ètic que afectés tant la política com l’economia en un moment de crisi financera on també hi reconeixia una crisi de valors, tant individuals com col·lectius (consumisme, individualisme…), o la crisi social caracteritzada per la descohesió social (destrucció de llocs de treball i d’activitat econòmica, pèrdua de confiança en les institucions, i societat civil feble atesa l’existència de valors com els abans comentats: l’individualisme, la meritocràcia o la immediatesa,…).

Aquell moviment innovador i espontani, a qui costa trobar precedents, aconseguí un ressò remarcable que considero radica en primer lloc en la seva capacitat de néixer i créixer a través de les xarxes socials com dèiem abans. En segon lloc, la bona sintonia dels seus impulsors amb les preocupacions i indignacions d’una important part de la ciutadania explicà l’èxit d’aquell moviment inèdit fins aleshores. I en tercer i últim lloc, si assolí un ressò destacable fou per la persecució mediàtica a què el van sotmetre els mitjans, alguns mirant de comprendre’l i de reconèixer-li part de raó, d’altres desprestigiant-lo i arribant a comparar-ne les seves pràctiques amb les del terrorisme.

I és que, si refresquem una mica la memòria la campanya de persecució mediàtica que protagonitzaren alguns mitjans de caire conservador fou d’una gran virulència. Encara recordo els termes en què s’expressà el canal Intereconomia (07/06/2011) per a referir-se als manifestants com a “il·legals”; la manipulació d’altres com TeleMadrid que emeté imatges dels disturbis pels plans d’austeritat a Grècia quan informava sobre els aldarulls que tingueren lloc en el marc de l’acció al Parlament de Catalunya; o la comparació amb ETA per part del diari La Razón en portades com les del dia 21 de juny d’aquell 2011, com avançàvem anteriorment. A Catalunya, ens fou més fàcil trobar opinions més properes i amb voluntat de comprendre el moviment. Si bé Enric Juliana es referia a les protestes de la Plaça de Catalunya a La Vanguàrdia en el seu monogràfic del 13 de juliol de 2011 com a “protegides pel líquid amniòtic del radicalisme petitburgès”, d’altres comentaris foren més benèvols com en el cas del novel·lista Julià de Jòdar, que parlava dels manifestants com aquells qui assoliren la transformació del sofriment de molts en instància potencialment alliberadora, o Kiko Amat on a l’article “Una raonable indignació” parlava de multitudinari moviment popular de revolta raonable. Totes dues opinions també recollides al monogràfic de La Vanguardia.

Foto de manifestants davant del Parlament 27/05/2011 Foto: Jesús G. Pastor (http://www.unfotografo.es/2011/15-de-junio-desalojo-indignados-parlament)

Tothom recorda la fi d’aquelles protestes i, entre d’altres, la controvèrsia per l’actuació policial en el desallotjament de la Plaça de Catalunya d’aquell 27 de maig de 2011 orquestrada pel llavors conseller d’interior Felip Puig o l’acció convocada al Parlament de Catalunya on el moviment reclamava que fos “absolutament pacífica, no violenta, massiva i determinada”. I és que, vist amb perspectiva després de tres anys, l’opinió que se’m genera és que no fou casualitat que segons quins mitjans de comunicació miressin de desprestigiar un moviment que sempre havia demostrat un tarannà pacífic. I tampoc ho era l’existència d’una minoria a la ciutat comtal que en aquella època es féu famosa per alterar l’ordre públic en grans concentracions de persones com les de les celebracions pels títols blaugranes. Cal pensar a qui li interessava que aquelles protestes acabessin amb reductes de violència que deslegitimessin el seu caràcter pacífic i ple de raó. Perquè…qui podia pensar que una societat que ha demostrat una trajectòria de reivindicació cívica i pacífica com la catalana, que s’havia manifestat amb absoluta pau pels carrers de Barcelona pel No a la Guerra el 2003, o també contra els atemptats d’ETA, o bé com ha continuat demostrant en les darreres mobilitzacions de caire independentista, protagonitzaria mobilitzacions violentes? Només algú que retingués molt de poder, quasi tot el poder, podia interessar-li que un moviment que posava en evidència l’estafa d’aquella crisi que ens havien explicat i que posava en perill la credibilitat i les cadires d’una classe política entregada al capital financer i les empreses transnacionals, acabés malament. I aquest algú féu el possible i l’impossible per a què fos així. De quina manera ho féu? Introduí infiltrats a sou per llençar ampolles als Mossos o empentar i escopir als diputats catalans? No ho sabrem mai, però tot apunta que va ser així.

Fotos de manifestants davant del Parlament 27/05/2011 (http://palencia15m.blogspot.com.es/2011/10/imputacion-de-22-activistas-del-15m-por.html)

Foto de manifestants davant del Parlament 15/06/2011 (http://palencia15m.blogspot.com.es/2011/10/imputacion-de-22-activistas-del-15m-por.html)

Fos com fos, i malgrat els intents de la maquinària de desprestigi de l’estat capitalista, de la seva policia i els seus diaris, el moviment del 15-M va ser entès per la ciutadania com una oportunitat per a canviar-ho tot, un crit al cel contra les mesures d’austeritat que enfonsaven les persones mentre les grans corporacions augmentaven els seus ingressos. I això no ho dic jo, ho demostraven les enquestes. Per exemple, segons un sondeig de El País de maig de 2013, és a dir dos anys després de l’esclat de les protestes, fins un 78% dels ciutadans asseguraven que els indignats tenien raó en tot allò que deien i tan sols un 4% afirmaven tenir dubtes quant als motius de les protestes.

Enquesta Metroscopia per El País sobre el recolzament a les protestes socials. Maig 2013

Enquesta Metroscopia per El País sobre el suport a les protestes socials. Maig 2013

De tota manera, el moviment, ja que era d’una naturalesa prou heterogènia, renuncià a esdevenir una organització del tipus clàssic i a institucionalitzar-se bastint una alternativa política forta. Així, el moviment es descentralitzà per barris i, a partir de demandes concretes i ben definides, serví per al sorgiment de noves iniciatives i per a l’impuls en el seguiment i suports d’altres que venien de lluny. És el cas, a petita escala, de l’aparició de projectes com el de Recreant Cruïlles, el qual vaig tenir l’ocasió de conèixer de aprop i de treballar-hi colze a colze, i on una sèrie de veïns de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona reivindicaven i reivindiquen l’autogestió de l’espai públic per part de la ciutadania. I, per altra banda, a gran escala trobem l’exemple de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que a base també de propostes concretes com la Dació en Pagament o de campanyes com STOP DESNONAMENTS han assolit posar aquest tema en la primera plana de l’agenda política i han aconseguit petites victòries com aturar la xifra de fins a 600 desnonaments.

Que el moviment del 15-M no va ser prou valent com per a institucionalitzar-se i presentar una alternativa política sòlida? Potser sí. Que va mostrar intel·ligència i atesa la seva heterogeneïtat va optar per la seva descentralització en barris i en un grapat de col·lectius amb demandes i propostes diverses? Doncs potser també. El què sí ha quedat demostrat és que el seu esclat d’indignació i els seu èxits de convocatòria li han servit per impregnar als diferents col·lectius que han seguit la seva estela aquest sentiment de lluita i de coratge que els ha ajudat a assolir petites conquestes que li han permès sobreviure malgrat les adversitats.

 

Imatge de Portada: Paul Hanna, extreta del web es.paperblog.com

PDF

(Visited 147 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies